Ves al contingut principal

La Puta i la Ramoneta s'han afiliat al PSC

Ha estat la meva piulada més celebrada, tant que me l'ha copiada un articulista important. Ben mirat té gràcia, però no és graciosa.

El nostre país, d'ençà de la segona meitat del segle XX, és el país del sí però no. D'això en diem fer la Puta i la Ramoneta (no faré la crítica de les bajanades que han dit sobre l'expressió eminents filòlegs).

El Molt Honorable President Pujol va dir fa uns dies que era l'hora de deixar de fer la Puta i la Ramoneta. Les va expulsar de Convergència (a Unió hi ha una cosina seva amb poc cabell que ja tindrem temps de glossar un altre dia) i òrfenes de partit van anar corrent al carrer Nicaragua disposades a lluitar pel seient de l'Ernest Maragall així que l'expulsin del partit.

Ben mirat podria ser que no l'expulsessin a l'Ernest, fins i tot podria ser que no marxés ell, el putairamonetasisme està impregnant amb tanta força el partit que sempre s'ha cregut la imatge real de Catalunya que tot és possible, fins i tot abstenir-se quan els pregunten que volen ser de grans.

Ara la seva ensenya és el federalisme que amb tanta insistència han defensat de la mà del descamisado Guerra, el senyor feudal Rodríguez Ibarra i la senyora Capitán Mande Firmes. No cal dir-hi res més.

De tota manera, el definitiu aterratge del putairamonetasisme al carrer Nicaragua, no és una bona notícia. Deixar l'esquerra indefinida en mans de ICV etc. és un drama del mateix nivell o pitjor que el que patim perquè no hi ha una esquerra socialdemòcrata independentista (el misteriós cas d'Esquerra Republicana el deixo per un altre dia).

Si les eleccions acaben anant sobre el que sembla que van tenen mala peça al teler mentre no escullin bàndol... I, si l'escullen, tampoc se'ls creurà ningú. Quan parlo de bàndols no parlo d'independentistes i unionistes, parlo d'autodeterministes i deterministes. L'altra distinció no es jugarà, si es juga, fins més endavant.

La única cosa coherent que ha sortit de tot això és que segueixen sent un partit d'odre. Potser s'han adonat que les darreres eleccions no les han anat perdent per massa catalanistes si no que les han anat perdent perquè cada dia semblen menys seriosos (el partit, hi ha individus molt interessants).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.