28 de novembre 2012

El drama del PRI català

Els partits tradicionalment importants a Catalunya , llegiu PSC i CiU, han aspirat durant molts anys a ser el PRI mexicà.

El PRI és un partit que en el seu nom hi porta escrita una contradicció: no es pot ser a la vegada revolucionario i institucional. Deixant de banda el nom, el PRI ha estat sempre una gran màquina de poder: per tant un imant molt intens per a tot tipus d'aprofitats i de corruptibles.

Als dos gran partits catalans els ha passat una cosa similar. No sé que hi ha de cert, ni de punible, en el numeret de les detencions i les imputacions del PSC. Però entre això, aquella opereta bufa de l'infame jutge Garzón i el cas Pretòria (va repartir a exconvergents i alcalde del PSC, PRI altre cop) i el vesper del cas Palau oi que no ens farem mal? sembla que estem entrant al crepuscle de l'status quo.

Jo sempre he sostingut la hipòtesi que Catalunya és un dels racons del planeta més semblant a la mitologia del Far West i que és per això que tenim tanta fe en les revoltes de Pancho Villa. I no només perquè Mexic es convertís en el santuari dels fugitius de les dictadures europees.

Tot això funciona, és un dir, quan el PRI imaginari (o real) és un partit únic. I a Catalunya hem tingut durant molts anys dos partits únics, dit d'una altra manera, hem tingut dos PRI coixos que s'han tapat les vergonyes mútuament. Parlo de les estructures i l'eixam que els envolta i fa veure que mira cap a una altra banda mentre para la mà per si cauen les engrunes o una cosa més gran.No parlo de la gran massa de militants, la majoria de bona fe, ni tant sols dels líders visibles (estic convençut que més d'un sortirà esquitxat de coses que ni controla ni coneix).

No aspiro a tenir un país purità, sol ser el principi d'un altre tipus d'encarcarament mental, però ens hauríem de començar a treure del damunt tota aquesta ronya que només serveix per posar pals a les rodes a qualsevol procés que vulguem tirar endavant.

25 de novembre 2012

Ja ens hem votat a sobre

On són aquells que diuen que la gent passa de les eleccions catalanes?

Avui he estat tot el dia neguitós. Pendent de les eleccions, de les cotilleries, dels rumors, dels observadors estrangers del PP, de les paperetes estranyes i de les absurditats de les juntes electorals.

Vist el resultat, tot i perdre vots, ha guanyat l'status quo.

Penso que això serà de mal governar, no crec que tal com estan les coses ningú vulgui entrar al govern: vaja, no veig ERC assumint un pressupost restrictiu. El que és un fet és que ara tenim una idea molt clara de quina és la relació de forces actual a Catalunya: un 70% de participació és molta. Ara, això és fa evident que no és compatible amb un govern fort.

A banda de que fa el govern al dia dia hi ha el tema del referèndum. M'atreveixo a fer una aposta: No hi ha manera humana de convocar-lo. Podrien sorprendre'm, no seria el primer cop que em sorprenen.

El president Mas ha demanat un govern de coalició (sense dir-ho). Potser caldrà tornar a votar el parlament d'aquí sis mesos i serà una mala notícia.

Només un apunt final: Estic content que el PSC hagi salvat els mobles, però com no facin una anàlisi millor dels resultats que la darrera vegada la cosa pot ser bastant trista, per ells i per Catalunya.

I una addenda sobre les CUP: Tindrem el 15M al parlament, molt soroll i faran el titella com SI. Al temps.

23 de novembre 2012

Capvespre


Es va fent fosc poc a poc. Mentre al twitter veig desfilar els eslògans d'última hora dels partits polítics.

El meu vot no és gaire disputat: el tinc bastant clar malgrat el partit, el candidat i altres detalls col·laterals. Sóc dels que penso que l'important és que tothom voti, perquè em crec que els vots som més importants que ocupar el carrer. Sí, sóc així de conservador.

A alguns la campanya se li està fent llarga. A d'altres quinze dies més els hagués anat molt bé. Al PSC li falten un parell de mesos...

A manca del que pugui publicar demà El Mundo el miseriòmetre i el brutòmetre d'aquesta campanya estan apunt de rebentar. Realment fa fàstic tot aquesta tonteria.

Però res: diumenge, amb els nens, a votar.

19 de novembre 2012

El debat de Calaf

Ahir vam patir el debat electoral a tots. Set personatges darrera un faristol mentre l'immundo intenta crear un nou cas Banca Catalana pensant-se que això del cas Palau no és l'acudit del dentista (oi que no ens farem mal).

Deia que set personatges darrera un faristol feien debat. Els missatges no van ser gran cosa, els personatges:

En López Tena crispat, amb un pin de fallera machor a la solapa i al crit de a por ellos que son de regadio, cridava las convençuts a files (i de pas s'enfotia de doma Alícia amb sornegueria de profunditat sideral).

L'Albert Rivera va de lider de l'unionisme, dient coses raonades i dominant un plató sense moderador (en Pellicer no va tocar vores en tot el debat). Fa rabia, perquè si no li veus les trampes sembla que el que diu tingui sentit.

En Junqueras, cada dia amb més to i aspecte de monjo de Montserrat, va deixar-nos clar que preten ser l'esquerra seriosa que no molesta i que vol ser un partit del sistema.

En Joan Herrera (siusplau, que algú li digui que no cal estar permanentment emprenyat amb el món) va agafar la banda de cap de l'oposició eterna.

L'Alícia a l'Espanya de las meravelles. Allà es va quedar. Als debats usa el sistema Rahola de no deixar parlar i ahir li hagués anat millor callar de tant en tant, si més no per no contradir-se tant sovint.

En Pere Navarro hi era. Sembla mentida però hi era. Suposo que avui penja algún assessor de les finestres del carrer Nicaragua i, a mi, se m'acudeixen dues candidates molt millors que ell a la presidència de la Generalitat. O no les volen cremar o els corcs han acabat amb el cervell del partit.

El MHP Mas va estar tou. Cansat i tou. Va intentar ser presidencial i només ho va aconseguir a estones. Potser intentava no semblar arrogant i estar per sobre de la melee.

12 de novembre 2012

La campanya del no-res

Mira que m'agrada la política recreativa però noi... i que, malgrat el meu sarcasme vital, estic imbuït amb aquesta mena d'orgasme col·lectiu de la millora del rumb del país. Diguem-ne estat propi, independència, interdependència o, al tanto, pacte fiscal federal.

Des de el punt de vista de les apostes, un cop descartada la majoria absoluta del Molt Honorable President Mas i els partits que l'acompanyen l'única emoció està en saber si la castanya del PSC serà monumental o còsmica i el misteri de la participació (que està llastada per la berlangiana manera que té el servei diplomàtic espanyol).

Alguna cosa passa a la banda unionista: fins i tot els malabèstia que han fet l'anunci dels Garcia, en una demostració més d'ignorància, mala fe i intel·ligència de la mida d'una cua de conill, ara parlen d'una mena de pacte fiscal...

Però no us ho perdeu, seguint la tradició roig-i-negra tindrem sarau al carrer ara que s'apropen moments aparentment transcendentals i dimecres tindrem vaga amb contenidors cremats i alguna càrrega policial. No, no tinc una bola de vidre, simplement dos i dos solen ser quatre i hi ha massa gent que pensa que la legitimitat està en la força i no en els vots (si no guanyo, no jugo).

Total, ombres del passat i aritmètica xunga.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...