Ves al contingut principal

El debat de Calaf

Ahir vam patir el debat electoral a tots. Set personatges darrera un faristol mentre l'immundo intenta crear un nou cas Banca Catalana pensant-se que això del cas Palau no és l'acudit del dentista (oi que no ens farem mal).

Deia que set personatges darrera un faristol feien debat. Els missatges no van ser gran cosa, els personatges:

En López Tena crispat, amb un pin de fallera machor a la solapa i al crit de a por ellos que son de regadio, cridava las convençuts a files (i de pas s'enfotia de doma Alícia amb sornegueria de profunditat sideral).

L'Albert Rivera va de lider de l'unionisme, dient coses raonades i dominant un plató sense moderador (en Pellicer no va tocar vores en tot el debat). Fa rabia, perquè si no li veus les trampes sembla que el que diu tingui sentit.

En Junqueras, cada dia amb més to i aspecte de monjo de Montserrat, va deixar-nos clar que preten ser l'esquerra seriosa que no molesta i que vol ser un partit del sistema.

En Joan Herrera (siusplau, que algú li digui que no cal estar permanentment emprenyat amb el món) va agafar la banda de cap de l'oposició eterna.

L'Alícia a l'Espanya de las meravelles. Allà es va quedar. Als debats usa el sistema Rahola de no deixar parlar i ahir li hagués anat millor callar de tant en tant, si més no per no contradir-se tant sovint.

En Pere Navarro hi era. Sembla mentida però hi era. Suposo que avui penja algún assessor de les finestres del carrer Nicaragua i, a mi, se m'acudeixen dues candidates molt millors que ell a la presidència de la Generalitat. O no les volen cremar o els corcs han acabat amb el cervell del partit.

El MHP Mas va estar tou. Cansat i tou. Va intentar ser presidencial i només ho va aconseguir a estones. Potser intentava no semblar arrogant i estar per sobre de la melee.

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
Bon resum Esparver!
Però sis contra un és massa desequilibri.
esparver ha dit…
Gràcies.

Ara estava llegint cròniques del debat i deixen al MHP molt millor de com el vaig veure jo. Potser sí que va ser un 6 contra 1, però jo no ho vaig veure així.

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.