Ves al contingut principal

Això de les primàries del PSC

Quan vaig sentir que al PSC farien unes primàries obertes em va sortir un: ah, però li deixaran fer la llista que li sembli al candidat? Em van contestar que no. Naturalment.
No podem esperar una altra cosa d'un partit que està copiant, convenientment actualitzat, civilitzat i sense poder, la filosofia del NKVD. Amb perdó.

La cosa té la seva gràcia, perquè unes primàries exigirien que els "aparells" dels partits (maleïda paraula) es quedessin discretament amagats als quarters d'hivern i fessin el que no saben fer amb els seus grups municipals: d'assessories. No parlo del PSC, que és un dels que menys malament ha fet aquesta feina, parlo en general. Però han plantejat (van plantejar) això de les primàries com una gran operació de màrqueting en nom d'una regeneració de la democràcia que no es creu ningú, ni els que l'han plantejada.

L'altre dia a can Twitter a @elsomatent i alguns altres se'ls va acudir que podien posar nerviosos als factòtums de l'enfonsada del PSC. Sí, maltractar al PSC s'ha convertit en l'esport nacional, com ho va ser en el seu moment criticar al PP i d'altres coses. Surt gairebé gratis i a tots ens agrada, encara que només sigui per cobrar-nos deutes del passat.

D'aquesta boutade en va sortir una campanya al Twitter identificada amb #indyXmarti Fins aquí una petitla trollejada amistosa. O no tant amistosa, cadascú se sap la seva. Però la cosa ha sortit bé: els diaris se n'han fer ressò i la campanya es passeja fora del Twitter i de la xarxa. I sembla que a l'aparell del PSC n'han fet cagarel·la. Al Jordi Martí no li han fet cap favor, però s'ho ha pres amb esportivitat i paga la pena llegir el que n'ha escrit. Parla clar per qui el vulgui entendre. Suposo que l'home deu estar prou escarmentat d'haver de sortir d'una votació per no sentir-se còmode votant el que el seu grup li imposava tot i ser el cap del grup.

I jo que faré? Res. Em crec massa això de la litúrgia de la democràcia com per participar en les primaries d'un partit que, sigui qui sigui el candidat, no votaré a les properes municipals.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.