dissabte, 27 de setembre de 2014

Codi consulta

Ho escric després de no haver vist la convocatòria i abans que a Madrid facin el seu gest de força: guions de serie negra. De mal humor negre de bona part de l'unionisme teòricament demòcrata.

Perquè el problema no és la consulta, ni la independència, ni la democràcia, ni la llei. El problema és d'una simplicitat exagerada: per als unionistes els catalans no existim. L'unionisme, fins i tot el que viu i treballa a Catalunya i es considera català, considera que Catalunya només és un detall folklòric dins una única realitat: Espanya.

Els unionistes més espavilats no busquen Espanya en l'accident geogràfic ni confonen la província romana amb una realitat nacional. Però no ens reconeixen, per això són prohibicionistes. Aquesta és la principal raó per la que penso que si votem, surti el que surti, hem guanyat. Tots, els unionistes catalans també, perquè deixarem de ser un gra al cul d'Espanya per ser membres d'alguna cosa. 

Ara bé, no sé si votarem. No està el món, no està occident sobretot, per sacrificis. I les armes les té Espanya. I la llei. La llei per Espanya és important perquè Espanya només és la llei. No és res més perquè no és capaç de projectar res. Perquè Espanya (Madrid) és només la cort, la llotja del Bernabeu i els alts funcionaris. Si fossin (si creguessin que són) alguna cosa més tot seria més fàcil. Fins i tot ser part d'Espanya.

divendres, 26 de setembre de 2014

Lliçons pujolianes

He sentit d'esquitllentes la compareixença del president Pujol, Jordi Pujol, a la comissió del Parlament. He seguit a estones el que deia la gent al meu TL del Twitter. I he arribat a una conclusió: Els nostres representants polítics són mesells.

Si muntes una litúrgia, una compareixença és una litúrgia, no pots passar de missa de vuit a El Molino i d'aquí a un interrogatori sumari (sense respostes). En Pujol se'ls ha pixat a sobre, i això no ens ho podem permetre.

Les esbroncades d'en Pujol, mítiques al seu moment, són d'una altra època i d'un estil de país que no vull meu. No, de cap manera, i la dignitat d'un parlament no se les pot permetre. És lamentable que es doni peu a coses d'aquestes, perquè: amb quina força moral una senyora que s'ha negat a comparèixer al parlament es pot encarar a un personatge així? Quina força pot tenir un orador, sobrevalorat, que el seu parlamentari europeu va rebre per error diners d'en Fèlix Millet a Suïssa?

Tot plegat sense entrar en la tria de portaveus dels dos grups grans: La Gemma Calvet és una oradora pèssima i el quinqui és quinqui i poca cosa més. Senyors (i senyores) la compareixença d'un expresident enganxat en fals és una cosa prou seriosa com per fer el ridícul.

Després hi ha l'esquerra de debò, versió clàssica i versió cupaire. Aquests han fet més el paper fiscal, un amb un memorial de greuges que al final ha patinat i l'altre intentant fer un discurs literari. Si controlés més l'oratòria hagués estat un bon discurs. Segurament serà un bon article.

Però tot plegat foc d'encenalls, piules de decoració al voltant d'una cosa que sembla que està passant però que em recorda massa als fets del freedom for catalonia: Volem fer una truita però no sabem quins ingredients hi van. I el primer ingredient que fa falta per fer un estat és tenir sentit de que vol dir ser un estat, aquestes coses passen per entendre les litúrgies d'un estat.

dilluns, 1 de setembre de 2014

Un curs mogut

Poden passar moltes coses perquè la realitat ja no encaixa amb la imatge que se'n fa, però ja vaig dir que ja avisarien, la meva vida va per una altra banda.
Sí, sí, no patiu. Seguiré participant en les melindrades que organitzin, si més no amb les que no passin més enllà del límit del meu sentit del ridícul.
Aquest any ja aniran tots dos nens a l’escola i tinc una part important d’horari fixe i dedicaré els horaris no fixes a arrencar projectes que tinc a mitges o mig abandonats. Però el canvi més gran serà que torno a la universitat encara que només sigui per treure’m de sobre aquella sensació tant desagradable de deixar sempre les coses a mitges.
Ara m’adono, tot escrivint amb fosca al carrer, que la meva vida té el seu camí arrossegant-se subtilment en el corrent que arrossega la massa. No hi estic al marge però jo cada dia vaig més a la meva. No sé si és maduresa o simple afartament.