divendres, 26 de setembre de 2014

Lliçons pujolianes

He sentit d'esquitllentes la compareixença del president Pujol, Jordi Pujol, a la comissió del Parlament. He seguit a estones el que deia la gent al meu TL del Twitter. I he arribat a una conclusió: Els nostres representants polítics són mesells.

Si muntes una litúrgia, una compareixença és una litúrgia, no pots passar de missa de vuit a El Molino i d'aquí a un interrogatori sumari (sense respostes). En Pujol se'ls ha pixat a sobre, i això no ens ho podem permetre.

Les esbroncades d'en Pujol, mítiques al seu moment, són d'una altra època i d'un estil de país que no vull meu. No, de cap manera, i la dignitat d'un parlament no se les pot permetre. És lamentable que es doni peu a coses d'aquestes, perquè: amb quina força moral una senyora que s'ha negat a comparèixer al parlament es pot encarar a un personatge així? Quina força pot tenir un orador, sobrevalorat, que el seu parlamentari europeu va rebre per error diners d'en Fèlix Millet a Suïssa?

Tot plegat sense entrar en la tria de portaveus dels dos grups grans: La Gemma Calvet és una oradora pèssima i el quinqui és quinqui i poca cosa més. Senyors (i senyores) la compareixença d'un expresident enganxat en fals és una cosa prou seriosa com per fer el ridícul.

Després hi ha l'esquerra de debò, versió clàssica i versió cupaire. Aquests han fet més el paper fiscal, un amb un memorial de greuges que al final ha patinat i l'altre intentant fer un discurs literari. Si controlés més l'oratòria hagués estat un bon discurs. Segurament serà un bon article.

Però tot plegat foc d'encenalls, piules de decoració al voltant d'una cosa que sembla que està passant però que em recorda massa als fets del freedom for catalonia: Volem fer una truita però no sabem quins ingredients hi van. I el primer ingredient que fa falta per fer un estat és tenir sentit de que vol dir ser un estat, aquestes coses passen per entendre les litúrgies d'un estat.