dimecres, 22 d’octubre de 2014

Fotografia d'un instant



Camins de glòria és una gran pel·lícula antimilitarista que no m’ha fet pacifista, de la mateixa manera que els contes i novel·les de Howard Fast no em van convertir en comunista. I em van agradar molt, la pel·lícula i les novel·les. Només les lliga Kubrick i una intel·lectualitat ara ja antiga. Però jo no faig fàstics a l’antigor perquè sense l’antigor el present és foc d’encenalls.

Tots ens hem culturitzat sobre visions pop de coses antigues, fins i tot els savis de la torre d’ivori veuen l’antigor pèl forat del seu pop elititzat. El pop, com gairebé tot en aquest món, és un esquema profundament maniqueu. L’antimaniqueisme també, no s’hi val enganyar-se. Però més enllà d’aquest joc de bons i de dolents tothom cita Maquiavel sense haver-lo entès i, sovint, sense haver-lo llegit.

El meu imaginari preadolescent és el món d’aventures perfectament britànic que va de Dick Turpin a John Silver i de David Balfour  al Dr Manette. I així he sortit jo, antic i anglòfil. És a dir: un home d’ordre i de justícia no legalista, conservador però gens purità. Bé, home ja ho vaig néixer i res no m’ha canviat el tarannà. Però la part important és que aquest solatge fa que sàpiga, o cregui saber, que hi ha coses que no és poden trencar, però que la llei és un accident.

I aquí estem, veient-les passar acompanyat pèl doctor Maturin. Veient com el teatrillu ens inunda el pensament de fracassos suposats i traïcions imaginades, mentre penso en les estàtues de la façana de l’Ajuntament de Barcelona que de petit vaig sentir dir que deien: “el rei diu que plou i en Fivaller que ja ha parat”.