Un ciri a Santa Rita

Hi ha males noticies i anuncis de mala noticia. Els darrers són pitjors: No saps com has d’actuar. Encara que sigui algú que només és proper a tu per interposició, l’anunci d’una mort a terminis és un cop dur si no ets una soca sense sentiments. 

Estar entre els quaranta i cinquanta anys t’envolta de noticies de gent de la teva promoció que comença a faltar. Càncers i altres avaries del cos. Un amic diu que tot el que vivim més enllà dels quaranta és vida de propina.

Jo tinc la sensació de ser un afortunat, potser perquè no crec en el determinisme de la vida. Una aposta com qualsevol altra, però a mi em funciona. A més a més penso que si realment la vida fos determinista pensaria el mateix: estaria determinat que he de pensar això. Deixem-ho que no tinc ganes d’embrancar-me en una reflexió filosòfica.

Davant encara tinc moltes coses per fer. De fet moltes més de les que dono l’abast i algunes hòsties fan que tot passi més balder, menys transcendent. Hi ha tortures, buscades, que perden qualsevol brillantor èpica per derivar en una ironia cruel i anodina.

Anar a dur un ciri a Santa Rita no resol el problema, però sovint calma la mala consciència.