31 de desembre 2015

Ressaca d'un any intens

I dur, cal dir-ho.
L'octava de Nadal acostumo a dedicar-la a tancar carpetes perquè un moment o altre s'ha de fer i les litúrgies estan per això. I les carpetes d'aquest any són de mal tancar, records pels que no hi són i abraçades als que d'una manera o altra ens han acompanyat.

Tot va que cau i la malaltia ha fet d'aquest any una bogeria. I ja havia començat intens amb projectes i feines que em fan molta il·lusió.

Gràcies a Déu sembla que tot va passant i poc a poc tot entra a una nova normalitat.

Confio que el mal no es cronifiqui i l'any vinent sigui un any d'alegries.

Bon 2016 a tothom

25 de setembre 2015

El vot del meu pare

El meu pare sempre s'havia pres molt seriosament la política, la civilitat i el país. De fet deia que elecció darrera elecció els catalans demostràvem que no ens creiem gaire els país i que les actuacions dels nostres governants no es corresponien amb l'esperit que exigeix creure realment que el que governes és un país i no una mena de sucursaleta (les paraules són meves, l'esperit del que et diuen et queda amb set o vuit anys però no sempre els mots).

Ell que era un home d'ordre, independentista i d'ordre, i segurament no hagués anat a les manifestacions que hem fet aquests anys. Però diumenge aniria a votar com va fer sempre que va poder (tret del referèndum trampa de la OTAN, un dia en parlaré) i hagués votat independència. Amb alguns dubtes, perquè cap candidatura independentista ha pensat gaire en la gent d'ordre.

Segurament estaria content de tot el que ha passat a Catalunya des de que va morir. Bé, de tot no, que les performances no li anaven gaire i algunes punyalades que s'han repartit no li haguessin agradat. De fet és provable que rondinés com un soci del Barça a tribuna dient que tot plegat és una maniobra de distracció i que en Mas hauria d'haver engegat a tota la colla al rec.

I patiria pel que passi dilluns. De fet jo també pateixo pel que passarà dilluns. Tinc coll avall que l'independentisme guanyarà diumenge però tinc dubtes de si aquests tres darrers anys hem aprés a creure en el país i en la seva gent i si tindrem prou múscul per tirar endavant.

Confio en que el tinguem. Alea jacta est i endavant les atxes.

27 de juliol 2015

Silencis obligats

He tingut el bloc bastant callat i han sortit menys articles dels promesos a Les flames d'Orió perquè la vida dona moltes voltes i, a vegades, les desgràcies s'acumulen.

Sí, ja sé que els problemes ens fan més forts i de tot se n'aprèn. Però preferiria estalviar-me algunes coses, els neguits que du la salut quan penja d'un fat. Sobretot quan ho pateixes per persona interposada. Si el malalt sóc jo ho porto menys malament.

Ho explico ara que veig la llum del final del túnel llunyana però intensa, tan de bo hi arribem refets i alegres.

25 de maig 2015

El Procés ha mort, visca El Procés.

Veig bona part de l’independentisme per terra després d’aquestes municipals, uns que si llistes úniques, d’altres parlant de no sé que de marejar la perdiu i que si tot va massa a poc a poc. Com si fa sis mesos l’independentisme del tot o res fos majoritari.

No, despistat, ni ho era aleshores ni ho és ara. Potser sí que és majoritari un independentisme de gestos que no saps si avança o no, però tenim el país que tenim i amb això hem de conviure.

A Catalunya hi ha els campions de les causes perdudes sempre que siguin platòniques: Som un país refotudament platònic.  I per això ni vivim ni acabem de morir. Per això tot sembla tan complicat però cada dia obrim la persiana i ens en sortim prou bé.

Entre nosaltres, ho porto al pap des de fa uns mesos:

Algú pensa que Barcelona es podia permetre tenir gaire temps més un alcalde que està clarament malalt i no té cap successor amb cara i ulls al seu partit?

Algú pensa que es pot guanyar una ciutat com Barcelona sense estar cada dia als barris trescant amb la gent que hi crea opinió i que és qui després vota?

Algú pensa que la candidatura de BeC està feta en quatre dies?

Algú pensa que C’s pot créixer gaire més si els seus interventors amagaven ahir l’acreditació no sé encara per què?

Que jo pensi  que BeC és establishment és un pensament personal. Tinc raons per pensar-ho, evidentment, però l’Ada Colau no és una xixarel•la i la gent del seu equip sap llegir les dades demogràfiques (cosa que no sembla que sàpiguen la majoria dels seus rivals).

Dit això, a partir d’ara governar Barcelona no serà fàcil, però ja fa uns anys que no ho és. I no, apreciats colauers, no em val la excusa que tots estan en contra nostra. Ni és veritat, ni és presentable. Ja sé que les promeses se les emporta el vent, i vosaltres mateixos sabeu que hi ha coses que eren fum: però ara teniu a les mans una gran ciutat de categoria B. Podreu fer-ne una ciutat endreçada?

11 de maig 2015

Violències

Es veu que si la violència va contra alguns no es pot denunciar. Mai no sabré si és que hi ha víctimes de primera i víctimes de segona, si és que la lluita de classes converteix als lluitadors en paladins immaculats o què tots plegats som una colla de cínics. No ho sé, i no aventuraré la meva hipòtesi que té molt mala sombra.

Quan en Pere Navarro va convertir un incident personal en un casus belli polític va ridiculitzar qualsevol defensa de la política neta en front a l'estigmatizació de l'adversari (o de l'enemic). D'això, d'estigmatitzar l'adversari, en viu tothom. Però, singularment, ho aplica en pro d'un bé superior tota l'esquerra amb una gran dosi d'impunitat.

Avui he llegit que mafiós és el nou Godwin i és cert, però no és nou. Té la seva gràcia, per no dir que fa molta pena, veure als denunciadors denunciant només les misèries dels altres partits i convertint la persecució de la corrupció en una mena d'acudit del dentista on només es mou si no hi ha res que ens esquitxi.

Però és bastant delirant veure partits que presumeixen de no deixar passar cap escletxa racista o etnicista presenten a les llistes personatges amb un historial clarament etnicista (cal dir que camuflen, a estones l'etnicisme vestint-lo de classisme que deu ser més acceptable).

Però que hi farem, a vegades penso que a l'esquerra es fa campanya guiada per politòlegs que han fet la seva formació sentimental en escoles de l'Obra.

05 d’abril 2015

La lluna de Pasqua

Anit, quan tornava cap a casa veia la lluna rient entre les naus del barri.

D'una vetlla pasqual sempre en torno amb un sentiment agredolç. Amb una lluita interna entre raó, fe i sornegueria.

I la lluna em deia: fas ve d'anar-hi. Tu saps que la fe és molt més que uns fets.

25 de març 2015

Nota de premsa

A partir d'avui, a banda del que escrigui aquí, també em podeu seguir a la revista l'endavant on, mentre m'aguantin, hi publicaré un text cada quinze dies signat amb el meu nom a la columna Les flames d'Orió.

08 de març 2015

Psicodrama

Estem tornant-nos tots bojos, que es convertís en pensament dominant el pensament màgic de la independència sense trencar cap plat i en un termini  curt fa pensar que com a societat tenim un pensament basat en un món oníric bastant irreal.

Ben mirat tampoc és tant estrany. Aquí triomfa un pacifisme bastant innocent en el que sembla que si nosaltres no tenim armes no estarem mai involucrats en cap guerra, o aquella estranya visió dels serveis públics que diu que si es posen diners en un servei funcionarà bé s’organitzi com s’organitzi.

Això fa que a l’hora de la veritat tot quedi a mitges, ningú que sigui gaire realista compra relats del món dels somnis. Però tenim un problema, qualsevol relat realista sobre Catalunya és irreal. Ho és perquè les nostres estructures no es corresponen amb la realitat de les persones que vivim al país.

Cada cop que hi penso tinc la sensació que si Catalunya és alguna cosa és perquè fa molts anys que tenim el poder lluny. Si el poder hagués estat aquí no hi hagués hagut mai un debat de pensaments construïts al regne de Morfeu. I diuen que Zeus volia la mort de Morfeu.

28 de febrer 2015

Aquest coi de grip

He passat tota la setmana enfebrat i traient trossos de fetge per la boca en record i homenatge a la meva infantesa. Fins i tot he recuperat sabors que ja no recordava en forma de sobrets per arrencar el moc.

En altre temps això m'hagués servit per llegir una mica, o simplement per pensar una estona. Però no, ja no sé estar malalt, ho he desaprés. Ara em guanya el desig de fer coses que no puc fer, hauré d'aprendre a fer el zen a estones.

Doncs això, que aquest coi de grip m'ha tornat a la infantesa.

15 de febrer 2015

Balls de carnestoltes

Sé que sóc una mica avorrit, però la festa del carnestoltes m’atabala. La disbauxa és tan absurda que fem festa obligada i acceptem que un rei de fireta ens doni una ordre cada dia, sense oblidar que a l’escola fan disbauxa carnavalera en una pirueta de triple salt mortal sobre els valors que diuen defensar.

Les mascares, aquesta cosa tan rococó que es projecta en forma de farsa decadent a Venècia, han estat substituïdes pèl pit i cuixa mal importat de llocs que pateixen la festa en temporada de calor. Passem de la decadència a la xaroneria amb algun matís de tradició on no la van perdre.

Sense quaresma el carnestoltes és un vòmit nihilista que només serveix per atabalar la gent reposada i per acabar d’esverar  els esverats. De la mateixa manera, la quaresma sense carnestoltes és una piula puritana en un món sense sentit. Per a tot hi ha el moment, i un temps per a cada cosa sota el sol. 

Però tot plegat és una farsa.  I, a sobre, aquest any va i cau el dia de Sant Valentí en plena saturnal omplint de sucre els aparadors. No, no estic fet per aquestes coses. Els excessos quan toca: els petards als correfocs i les disfresses a l'escenari. I, com deia ara no recordo qui, pintar la cara als nens hauria de ser considerat maltractament infantil.

05 de febrer 2015

No sabem jugar a escacs ni a la botifarra

De tant en tant, com aquell riu andalús, sorgeix un debat recursiu (i recurrent) sobre l’oficialitat del castellà en l’hipotètic estat català independent. Naturalment, d’aquella manera mesella, com solem fer els debats a aquest país: Sense pensar  en objectius ni en realitats ni, òbviament, en possibilitats.

Aquest debat el  va encetar pèl gran públic ERC quan va fer la aposta estratègica de substituir al PSC al Baix Llobregat. Naturalment, sense haver entès cap enquesta ni haver fet cap estudi seriós de mercat: pensant només en tòpic i amb bastant biaix cognitiu. Però el primer cop que en vaig sentit parlar va ser en el món de l’esquerra independentista, actualment proper a les CUP.

El catalanisme clàssic reacciona de manera virulenta a aquesta aposta, perquè el catalanisme ha estat sempre fonamentalment lingüístic i perquè, legítimament, pensa que apostar per la cooficialitat és condemnar el català a la desaparició. (Per altra banda algú m’haurà d’explicar algun dia que vol dir cooficialitat, però això és un altre article).

I el problema, en el fons sempre és el mateix: No sabem jugar a escacs ni a la botifarra. No cal ser gaire espavilat per pensar que si mai són independents haurem de protegir d’una manera o altra la població castellanoparlant, per tant fora intel·ligent guardar aquesta carta per quan negociem amb Espanya, no usar-la per fer la majoria.

01 de febrer 2015

Una constitució de menors d'edat

Estic sorprès d'aquesta cosa que ha perpetrat el jutge Vidal com a esborrany de constitució catalana: no hi ha per on agafar-la. Si les seves sentències tenen el rigor i la neutralitat ideològica d'aquest pamflet l'han d'expulsar de la carrera judicial, no per fer la constitució catalana si no per parcial i incoherent (em temo que el mal és general a la judicatura espanyola però).

Vaig tenir un molt bon professor de filosofia, que ara fa ponències a congressos organitzats per Somatemps, que un dia ens va defensar que el millor sistema de govern mai creat és el govern dels jutges bíblic... Espero que tinguessin algun sistema per filtrar els jutges attention whore, perquè si no anaven ben servits.

Entenc que és una bona idea fer bullir l'olla, però tot plegat és tan delirant que fa venir ganes d'engegar-ho tot a rodar. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història de les constitucions del món és que han de poder adaptar-se a l'evolució de la societat i aquest pamflet és absolutament inadaptable: és una declaració ideològica de l'estil del dret a la felicitat de l'estatutet, amb l'agreujant de exigir-ne obligat compliment.

Tot plegat és, en el fons, aquest pensament de menors d'edat que arrosseguem. La rèmora d'una societat que ja no recorda que és un estat i es pot permetre parlar d'ideals absoluts perquè mai haurà d'afrontar-los. La penitència que el pensament il·lustrat ens l'hagin marcat partits amb vocació d'oposició eterna. Així ens va i així va el procés.

15 de gener 2015

Roadmap

A vegades penso que vivim en un país d’una candidesa infinita. Sempre em sorprendrà aquesta capacitat de sublimar fe en una mena de valors universals que no practiquem ni vivim que tenim com a societat. Ep, i els valors propis els considerem una antigalla no prou universal.

Som tan cursis que volem la independència sense ser nacionalistes perquè les nacions no existeixen. Som tan tous que volem fer un procés de construcció nacional que no trencarà cap plat. Som tant càndids que pensem que Ghandhi va fer la independència de l’Índia tot sol assegut al carrer.

Hem fet nostres totes les místiques del segle XX traient-li tota l’èpica. I, a vegades, penso que a Catalunya hem aconseguit crear la caricatura de tots els papanatismes d’occident. Per això semblem una colla de lloques cada cop que es mou alguna cosa a Palau i rodalies.

Ahir els dos partits importants del país van dir que tornaven a ser amics (i potser algú s’ho va creure) i que seguirien amb el que van pactar fa dos anys fins a la tardor. Res de nou sota el sol.

Fa anys que no m’afaito i fa dies que tinc clar que ningú (dels que tenen una miqueta de poder) vol eleccions abans de les municipals: hi ha moltes famílies que han de sopar cada dia. Fet i fotut, aquestes eleccions municipals són un gra al cul del procés (si el procés és res més que una gran pantomima).

Tenim el poble que tenim. Tenim els polítics que tenim. I deixem-nos d’històries, si volem ser independents un moment o altre haurem d’enfrontar-nos amb la realitat: els que tenim davant no són una colla d’aficionats, tenen les eines (i les armes) per complicar-nos la vida i estem sols. 

Pretendre que ens en sortirem amb performances,  eleccions i declaracions d’independència sense res darrera és només la culminació del nostre relat melindro. I ho compren tots els partits més o menys independentistes: CiU, ERC i les CUP. (Els que no estan al parlament simplement no són).

01 de gener 2015

Un full nou al calendari

Sóc poc de propòsits de cap d’any, i menys de balanços viscuts el dia que toca. Però em vaig fent vell i la senyora i la canalla deixen poques estones d’autoreflexió i altres collonades (o no tan collonades).

Avui em ve de gust mirar enrere i el que veig no és dolent. Objectivament estic molt millor que ara fa un any, malgrat haver constatat un petit fracàs (que ja es veia vindre). I si miro endavant tinc recorregut per dies i m’he tret moltes manies de sobre; encara no totes però persistirem.  

Als que em llegiu, sigui sempre o esporàdicament, gràcies per fer-ho. Aquest any segurament escriuré més, és l’únic propòsit seriós que m’he fet. M’agrada fer-ho i m’ajuda a aclarir-me.

Dit això, tingueu un bon Nadal (tot té capvuitada) i un molt bon any 2015.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...