divendres, 25 de setembre de 2015

El vot del meu pare

El meu pare sempre s'havia pres molt seriosament la política, la civilitat i el país. De fet deia que elecció darrera elecció els catalans demostràvem que no ens creiem gaire els país i que les actuacions dels nostres governants no es corresponien amb l'esperit que exigeix creure realment que el que governes és un país i no una mena de sucursaleta (les paraules són meves, l'esperit del que et diuen et queda amb set o vuit anys però no sempre els mots).

Ell que era un home d'ordre, independentista i d'ordre, i segurament no hagués anat a les manifestacions que hem fet aquests anys. Però diumenge aniria a votar com va fer sempre que va poder (tret del referèndum trampa de la OTAN, un dia en parlaré) i hagués votat independència. Amb alguns dubtes, perquè cap candidatura independentista ha pensat gaire en la gent d'ordre.

Segurament estaria content de tot el que ha passat a Catalunya des de que va morir. Bé, de tot no, que les performances no li anaven gaire i algunes punyalades que s'han repartit no li haguessin agradat. De fet és provable que rondinés com un soci del Barça a tribuna dient que tot plegat és una maniobra de distracció i que en Mas hauria d'haver engegat a tota la colla al rec.

I patiria pel que passi dilluns. De fet jo també pateixo pel que passarà dilluns. Tinc coll avall que l'independentisme guanyarà diumenge però tinc dubtes de si aquests tres darrers anys hem aprés a creure en el país i en la seva gent i si tindrem prou múscul per tirar endavant.

Confio en que el tinguem. Alea jacta est i endavant les atxes.