A vegades penso que vivim en un país d’una candidesa
infinita. Sempre em sorprendrà aquesta capacitat de sublimar fe en una mena de
valors universals que no practiquem ni vivim que tenim com a societat. Ep, i
els valors propis els considerem una antigalla no prou universal.
Som tan cursis que volem la independència sense ser
nacionalistes perquè les nacions no existeixen. Som tan tous que volem fer un
procés de construcció nacional que no trencarà cap plat. Som tant càndids que
pensem que Ghandhi va fer la independència de l’Índia tot sol assegut al
carrer.
Hem fet nostres totes les místiques del segle XX traient-li
tota l’èpica. I, a vegades, penso que a Catalunya hem aconseguit crear la
caricatura de tots els papanatismes d’occident. Per això semblem una colla de
lloques cada cop que es mou alguna cosa a Palau i rodalies.
Ahir els dos partits importants del país van dir que
tornaven a ser amics (i potser algú s’ho va creure) i que seguirien amb el que
van pactar fa dos anys fins a la tardor. Res de nou sota el sol.
Fa anys que no m’afaito i fa dies que tinc clar que ningú
(dels que tenen una miqueta de poder) vol eleccions abans de les municipals: hi
ha moltes famílies que han de sopar cada dia. Fet i fotut, aquestes eleccions
municipals són un gra al cul del procés (si el procés és res més que una gran
pantomima).
Tenim el poble que tenim. Tenim els polítics que tenim. I
deixem-nos d’històries, si volem ser independents un moment o altre haurem d’enfrontar-nos
amb la realitat: els que tenim davant no són una colla d’aficionats, tenen les
eines (i les armes) per complicar-nos la vida i estem sols.
Pretendre que ens en sortirem amb performances, eleccions i declaracions d’independència sense
res darrera és només la culminació del nostre relat melindro. I ho compren tots
els partits més o menys independentistes: CiU, ERC i les CUP. (Els que no estan
al parlament simplement no són).
