diumenge, 26 de novembre de 2017

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot. 

dilluns, 13 de novembre de 2017

Morfeu al Tibet

Desconec si estem dins d'un espectacle producte de substàncies estupefaents o simplement el fat ha decidit que veiem elefants roses però pel camí hem decidit que la veritat o la mentida depenen simplement del que decideixi el poder en forma de tribunal.

Podem pensar que ens hem instal·lat en una mena de maresma sense fi, plena de boira i sorolls estranys. Sense cap certesa i sense cap seguretat de trobar una terra fèrtil un cop acabin els mosquits.

En gran part és cert perquè ens hem pres aquesta cosa que passa a Catalunya com un joc d'adolescents, una baralla entre gent que encara no ha acabat de fer-se adulta i prefereix parlar de puresa tot gaudint d'un Margarita o un Kalimotxo  que fer-se gran anant a buscar el vi de dinar a la bodega del barri.

Per fer-se gran cal prendre decisions pròpies en funció d'un mateix i no a favor o en contra d'altres. I assumir el risc d'equivocar l'acció. Però aquí sembla que només estimem el risc dels altres més enllà de les nostres fanfarronades d'adolescent hormonat.

dijous, 7 de setembre de 2017

Crònica d'un dia de setembre


Ahir, i aquesta matinada, van passar coses. No ho sembla però de tant en tant passen coses. No sé si el que va passar és bo o dolent perquè ja fa temps que no tinc gaire clar que vol dir bo i dolent quan hem deixat de parlar de bé i de mal com a categoria genèrica.

Però el que sí que sé és que ahir va ser un dia històric perquè per primer cop el parlament va actuar com si realment es cregués que és depositari de la sobirania del poble de Catalunya (Què és el poble de Catalunya i que vol dir realment sobirania és un d'aquells misteris que només poden ser part de l'estudi teològic, però avui tampoc hi entraré).

No sé si el que van fer servirà de gran cosa a curt termini ni si els dubtes que han fet esgotar les existències de paper de fumar són consistents o no, el que sí que sé és que ja fa temps que la normalitat mesella s'ha acabat: no es pot seguir fent veure que no existim sense que grinyoli tot el sistema.

Confio en que tothom tingui prou seny, perquè la maledicció de viure temps interessants ja la tenim aquí. 

dimarts, 29 d’agost de 2017

Ombres perdudes d'un estiu que ja no és estiu


Quan passen els dies de les primeres tronades i els dies es fan curts, ja, tot fa pujada. Aquest any la tronada va ser una furgoneta trencant la riera. I d'aquí morts, fetge i tothom al peu del canó del corrent nou (és un dir, hi ha novetats que tenen 20 anys).

Mires el curs que comença (el ritme del país el marquen les escoles encara que no treballis a l'ensenyament) i penses en engegar a tothom a pastar. Hi ha de tot i més, coses personals i això de que parlen cada dia els que asseguren que mai no passarà.

Estic valorant seriosament refugiar-me sol en un racó perdut on hi ha una casa lluny de tot poble i una ermiteta petita. (No és redundant, és petita fins i tot en la categoria d'ermiteta). És la casa pairal d'algú important tot i que no penso que hi hagi set mai, però m'ha fet somriure sardònicament quan he sentit a segons qui parlar d'orígens humils. Servituds de saber el que no s'ha de saber i de ser d'un país petit.

Miro fora. Encara no plou.
Vaig a fer el sopar.

dimecres, 16 d’agost de 2017

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.

dilluns, 5 de juny de 2017

Ombres

Callen com senyores que fumen
      Ni veuen ni miren, repeteixen lemes
Ella no m'acompanya, vaig sol
     Ni nou ni vells, foscos temes
Silencis sords ens embolcallen
     Ni fosc ni clar, ombra de penes




(Hi ha un vers robat, és just recordar-ho)