Ombres perdudes d'un estiu que ja no és estiu


Quan passen els dies de les primeres tronades i els dies es fan curts, ja, tot fa pujada. Aquest any la tronada va ser una furgoneta trencant la riera. I d'aquí morts, fetge i tothom al peu del canó del corrent nou (és un dir, hi ha novetats que tenen 20 anys).

Mires el curs que comença (el ritme del país el marquen les escoles encara que no treballis a l'ensenyament) i penses en engegar a tothom a pastar. Hi ha de tot i més, coses personals i això de que parlen cada dia els que asseguren que mai no passarà.

Estic valorant seriosament refugiar-me sol en un racó perdut on hi ha una casa lluny de tot poble i una ermiteta petita. (No és redundant, és petita fins i tot en la categoria d'ermiteta). És la casa pairal d'algú important tot i que no penso que hi hagi set mai, però m'ha fet somriure sardònicament quan he sentit a segons qui parlar d'orígens humils. Servituds de saber el que no s'ha de saber i de ser d'un país petit.

Miro fora. Encara no plou.
Vaig a fer el sopar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Codi consulta

Fi de vacances

La modernitat és VOX