En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.
Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.
Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.
Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.
26 de novembre 2017
13 de novembre 2017
Morfeu al Tibet
Desconec si estem dins d'un espectacle producte de substàncies estupefaents o simplement el fat ha decidit que veiem elefants roses però pel camí hem decidit que la veritat o la mentida depenen simplement del que decideixi el poder en forma de tribunal.
Podem pensar que ens hem instal·lat en una mena de maresma sense fi, plena de boira i sorolls estranys. Sense cap certesa i sense cap seguretat de trobar una terra fèrtil un cop acabin els mosquits.
En gran part és cert perquè ens hem pres aquesta cosa que passa a Catalunya com un joc d'adolescents, una baralla entre gent que encara no ha acabat de fer-se adulta i prefereix parlar de puresa tot gaudint d'un Margarita o un Kalimotxo que fer-se gran anant a buscar el vi de dinar a la bodega del barri.
Per fer-se gran cal prendre decisions pròpies en funció d'un mateix i no a favor o en contra d'altres. I assumir el risc d'equivocar l'acció. Però aquí sembla que només estimem el risc dels altres més enllà de les nostres fanfarronades d'adolescent hormonat.
Podem pensar que ens hem instal·lat en una mena de maresma sense fi, plena de boira i sorolls estranys. Sense cap certesa i sense cap seguretat de trobar una terra fèrtil un cop acabin els mosquits.
En gran part és cert perquè ens hem pres aquesta cosa que passa a Catalunya com un joc d'adolescents, una baralla entre gent que encara no ha acabat de fer-se adulta i prefereix parlar de puresa tot gaudint d'un Margarita o un Kalimotxo que fer-se gran anant a buscar el vi de dinar a la bodega del barri.
Per fer-se gran cal prendre decisions pròpies en funció d'un mateix i no a favor o en contra d'altres. I assumir el risc d'equivocar l'acció. Però aquí sembla que només estimem el risc dels altres més enllà de les nostres fanfarronades d'adolescent hormonat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Jo i la família
Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...
-
Quan tens canalla que no és dins de la normalitat estadística la corrent que arrossega el dia a dia de l’estructura administrativa que ni ta...
-
Una de les coses més esgotadores que estem vivint són debats recurrents sobre pocasoltades formals sense cap interès real. Forma part del di...
-
Aquest estiu ha estat festa grossa de carallotades amb bandera ideològica. Benvinguda sigui la diversió. Fa massa temps que vaig deixar ...