24 d’octubre 2018

Ensenyament i la boira dels somnis

En aquest bloc he parlat molt poc d’ensenyament malgrat que és un tema que m’interessa i m’agrada molt. No ho he fet per moltes raons, una perquè no en sóc un especialista i perquè no m’agrada parlar per boca d’ase.

Però avui sembla que és el tema del dia perquè com deia ma mare que deia un catedràtic d’institut fa molts anys a falta de dinero en las arcas se cambian los planes de educación i havia de sortir una cosa com el document ple de frases buides que ha presentat ensenyament.

Com que aquest país està ferit de llengua (i tenim la llengua ferida, cal dir-ho) hem saltats tots plegats a fer un debat sobre algunes de les absurditats que hem vist al document i als titulars... i hem fet plorar a les filles dels senadors. 

La realitat del que passa o deixa de passar a les escoles no és gairebé mai el que diu el reglament o la llei, perquè parafrasejant la regla de Sant Benet ja pot ser bona la regla que si el director es dolent no serveix per a res i si el director és bo no cal.

En tot cas el problema del model és bastant metafísic (i no menystinguem la metafísica en el fer humà): el document no és un document centrat en Catalunya, és un document que tracta la catalanitat subsidiàriament i això no era el que ens oferia cap dels dos grups que estan al govern quan els vam votar.

Potser tot plegat només és producte de la boira de pensaments tous que estan fent degenerar occident cap a aparences de rigor que només són monstres de somnis delirants. No ho sé, però si és això com no comencem a fer les coses amb rigor, sense frases buides i pensant en assentar el més proper per poder anar més enllà, tot anirà pel pedregar.

22 d’octubre 2018

L’ocàs

Em vaig censurar l’escrit de continuació del anterior perquè no sé penjar una cosa, per modesta que sigui, sense que al rellegir-la el mateix dia s’aguanti en el meu cap. De fet a aquest bloc hi ha escrits que ara no aguanten la relectura de l’Esparver actual.

Rellegint-me aleatòriament tinc la sensació que les meves obsessions són recurrents perquè vinc d’on vinc i per això sé on vull anar (què no sé si és on vaig). Això va fer que comencés aquest bloc des d’un anonimat gairebé absolut que vaig trencar gràcies al tant injuriat twitter.

Arriba un moment que tot queda superat, ara m’adono que tot plegat és una (mala) crònica d’un ensorrament d’occident que tiba excessivament les costures i que costa molt viure-la sense fer mala cara.

Però avui volia parlar de mi. Sempre m’ha costat molt parlar de mi, no fer-ho és la meva manera d’eludir els problemes. Però de la mateixa manera que fa temps que vaig dir que volia fer ficció i alguna cosa caurà... Encara que només fos per fer més difícils els premis inspirats en mi.

A mi no em deu res ningú (ni qui no m’ha esmentat on se m’hauria d’haver esmentat). I si li dec alguna cosa a algú no cobrarà perquè no sóc conscient de deure-li res a algú. He anat pagant tot el que penso que he degut el millor que he pogut i no es qüestió de quedar penjat dels escandalls.

10 d’octubre 2018

Guanyar

El diccionari ja pot cantar missa però si hi ha un verb polisèmic és el verb guanyar, si més no en aquest país nostre on sembla que es faci política per ser oposició o per estar a segon terme.

No faré grans elucubracions filosòfico-històriques perquè fa dies que em sento incapaç de construir un pensament on les bigues tinguin prou solidesa per aguantar el que ens ve a sobre però si analitzes les propostes polítiques rupturistes o d’evolució que veiem a tot occident semblen pensades per ser oposició (i quan guanyen acaben explotant per irrealisme, no només per la oposició de l’status quo).

Després pensem en el nostre país i ens ve de tot, però som mestres en aquesta especialitat de fer i comprar programes d’oposició, que ho aguanten tot perquè estan pensats per no executar-se (o des de l’absoluta irrealitat, que encara és pitjor).

No, no parlo d’aquesta cosa que acostumo a dir-ne lu nostru perquè és un riu del que segurament en parlaré un altre dia. Parlo d’aquests grans principis que ens mouen i anem forjant amb grans resolucions a la Ciutadella buides de contingut i carregades de platonisme ja sia sobre els drets dels palestins o totemitzacions contra dimonis.

Jo tinc unes quantes manies, de fet moltes –a certa edat les manies s’accentuen-, una d’elles és jugar a guanyar i sabent què vull (i puc) fer amb la victòria. El que no em motiva gens és arrossegar aquest anar fent de mitja derrota que sembla que és l’alternativa a les foguerades del puritanisme.

23 d’agost 2018

Quatre temps i una trompeta

Quan vaig tornar a viure a Barcelona (al pis de l’àvia acabat de reformar i ple de les meves endergues) passava per sota casa sovint un grup amb un altaveu sobre carretó i una trompeta. Un grup d’aquells que en altre temps haguessin fet ballar una cabra.

Els temps canvien i van desaparèixer sent substituïts per grups de noies de nord enllà vestides de festa grotesca celebrant de manera xarona que una d’elles es casaria en breu enganxades a un ritual que sempre he trobat absurd fins i tot quan hi he participat. (Les meves endergues seguien allà, més apilades perquè havia fet lloc per la T.).

Aquell febrer va nevar arran de mar i el nostre interior d’illa va quedar blanc igual que estàvem nosaltres amb les novetats de casa. Blancs i il·lusionats. (Les meves endergues estaven més apilades però no estàvem anxovats).

Després van venir les malalties, les lleis de vida i triar endergues per fer, ara sí, espai.
Ara enyoro la trompeta (sí, faig punts per ser pregoner) però no renunciaré al que he viscut.

17 d’agost 2018

Un any que ha canviat Barcelona

Una ciutat no és només el seu espai, els seus ciutadans i els passavolants. Una ciutat també es un tremp i un estat d'ànim que és molt difícil d'objectivar.

Fa no fot ara fa un any que es demostrava (com tants altres cops) que la Barcelona disfuncional i empetitida pels que no la consideren altra cosa que un ens subsidiari a una realitat superior (i molt provinciana) era capaç de resistir sense gaires traumes que era capaç de resistir i tancar en pocs dies un atemptat dels que han deiat en estat de xoc grans capitals durant una bona temporada.

Avui hem tingut un paripé de vergonya aliena per part dels que no entendran mai ni Barcelona ni Catalunya. Era d'esperar, entre d'altres raons perquè el consistori actual no té gaires nocions de grandesa i la Generalitat no acabem de saber si existeix o no. I el problema no és l'autoconvidada. El problema, com sempre, és deixar que et prenguin el teu acte perquè no tens darrera un relat sòlid i valent.

Però malgrat això la ciutat té el seu tremp i, ara com ara, res no l'atura. Però fora bo que sense pressa i amb constància féssim que aquest tremp fos també a les institucions. 

23 de juliol 2018

La pàgina de l'oblit

De les generacions passades no en queda cap record,
     ni en quedarà cap de les futures;
     el seu record s’haurà esvaït
     entre els qui vindran després.

Sembla que tot el que va passant és la transcendència absoluta i que tot són novetats mai viscudes. Però alguns som una mica vells ja. 
I tenim memòria. 
Segurament no prou memòria per recordar detalls i gents però prou memòria per recordar coses aparentment poc importants que van ser menystingudes per les patums del moment. 

Les patums oficials i les patums alternatives no en van fer gaire cas, ho van tractar d'estèril. Perquè som un país de capelletes i d'enveges. Perquè qualsevol canvi representa trencar la pau de l'estany que tant blasmem. 
Però ningú vol perdre el seu paper, sigui de rei o de profeta.


Una bona anomenada és millor que un bon perfum, 
     i el dia de la mort, millor que el del naixement.

02 de juliol 2018

Records de matinada

Fins i tot a Barcelona se senten ocells.
Els dies comencen d'hora, com les gallines i els antics. Fa massa calor per viure al migdia.

Això vol ser un diari, però com deia aquell: Només les nenes bones escriuen diaris.
Qui ho va escriure té un visió molt tova de la bondat.

A mesura que em faig vell sóc més comprensiu amb les coses de cadascú... i menys amb les collonades.
Qui ho pugui entendre que ho entengui.

21 de juny 2018

Adéu siau


Vam quedar en un bar una tarda de primavera.
Ella duia un vestit verd vaporós.
Potser era blau.

Feia dies que les coses no anaven a l'hora.
Mai van a l'hora quan l'objectiu és dispar.

Vam seguir el ritual de sempre.
Tots dos esperàvem el no de l'altre.

No arribava.

No va arribar fins que algú va plantejar què fer la setmana següent.
I tot va acabar com havia començat: amb passió i sense escarafalls.

L'adolescència eterna va seguir on era.

L'altre va créixer una mica.
No gaire.

31 de maig 2018

La faràndula

Hi ha dies que saps per què t'agrada l'espectacle. Avui és un d'aquests dies.

Diu la llegenda que hi ha tres professions on el tant per cent de població esquerrana està per sobre de la mitjana: actors, enginyers i polítics. És una llegenda, no us alarmeu.

Diu que més o menys, sempre al camp amateur, estic a les tres categories. I ho duc prou bé però seria més feliç si l'espectacle no m'afectés. Potser he de deixar de ser tan espectador i passar a ser una mica més actor. Amb tot el que implica.

Diu que el futbol és un esport d'onze contra onze on sempre guanya el PNB. O no era ben bé així. Tinc la memòria una mica alterada.

Si ens ho mirem una mica amb perspectiva la diferència és que ells sempre saben a quin camp juguen. I no tenen la necessitat de salvar a ningú. Tenen clar que la salvació ve de Déu o d'un mateix. Mai dels altres. Menys si no es volen deixar salvar.

El que us deia, l'espectacle és preciós però com la poesia aquella de caminante no hay camino tot és molt maco però ja en tirarem bon tros a l'olla.

24 de maig 2018

Tot encenent la pipa

Fa dies que m'ho miro tot amb aquella mena de sanfason que només ens podem permetre des de la decadència. Ho hauria d'haver escrit directament en francès, fora més adequat. Certament.

Els actes, estimats (i estimades), tenen conseqüències. El temps tot ho cura però hi ha memòries que perduren i les obsessions de qui es pensa que la seva desgràcia és una conspiració sempre acaben fent més mal que bé. Però tot passa mentre crema el tabac.

Deia un savi que l'única revolució de debò que van fer els anglesos va ser quan van canviar, a estones, la cervesa pel whisky. Jo canviaré el tabac anglès pel turc.

11 de març 2018

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en tenim que hi ha qui t'estima malgrat tot, malgrat les dificultats; malgrat les bèsties llefiscoses que ens cauen a la cara, malgrat que rellisquen quan les trepitges.

Avui han plogut llimacs i ara ens hem tornat a purificar.

08 de gener 2018

Ficció

Una de les meves vocacions secretes, n'hi ha més, és escriure.

Tant narrar com fer versos, no tinc preferències. Segurament és per això que vaig començar a fer aquest bloc, per lluir la meva inquietud d'una manera mig anònima.

Sobre els versos, una mica d'auca una mica innocents, en parlaré un altre dia. Avui volia parlar sobre narrar. Aquí al bloc he intentat fer a estones d'assagista filòsof, a estones de periodista aficionat i gairebé sempre de narrador de la vida real. Però m'agradaria narrar ficció, perquè les realitats sovint són insípides i perquè a vegades és difícil dir segons quines coses sense jugar-te una querella, o que algú et busqui a la cantonada de casa per donar-te un tanto.

No sé si mai ho arribaré a fer, però tinc moltes ganes d'escriure (auto)ficció. De fet escriure-la ja ho faig, però queda per a mi, ben discreteta.

Bé, dels projectes val més no parlar-ne gaire fins que agafen forma. Simplement em venia de gust comentar-ho.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...