Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2018

La pàgina de l'oblit

De les generacions passades no en queda cap record,
     ni en quedarà cap de les futures;
     el seu record s’haurà esvaït
     entre els qui vindran després.

Sembla que tot el que va passant és la transcendència absoluta i que tot són novetats mai viscudes. Però alguns som una mica vells ja.  I tenim memòria.  Segurament no prou memòria per recordar detalls i gents però prou memòria per recordar coses aparentment poc importants que van ser menystingudes per les patums del moment. 
Les patums oficials i les patums alternatives no en van fer gaire cas, ho van tractar d'estèril. Perquè som un país de capelletes i d'enveges. Perquè qualsevol canvi representa trencar la pau de l'estany que tant blasmem.  Però ningú vol perdre el seu paper, sigui de rei o de profeta.

Una bona anomenada és millor que un bon perfum, 
     i el dia de la mort, millor que el del naixement.

Records de matinada

Fins i tot a Barcelona se senten ocells.
Els dies comencen d'hora, com les gallines i els antics. Fa massa calor per viure al migdia.

Això vol ser un diari, però com deia aquell: Només les nenes bones escriuen diaris.
Qui ho va escriure té un visió molt tova de la bondat.

A mesura que em faig vell sóc més comprensiu amb les coses de cadascú... i menys amb les collonades.
Qui ho pugui entendre que ho entengui.

Adéu siau

Vam quedar en un bar una tarda de primavera.
Ella duia un vestit verd vaporós.
Potser era blau.

Feia dies que les coses no anaven a l'hora.
Mai van a l'hora quan l'objectiu és dispar.

Vam seguir el ritual de sempre.
Tots dos esperàvem el no de l'altre.

No arribava.

No va arribar fins que algú va plantejar què fer la setmana següent.
I tot va acabar com havia començat: amb passió i sense escarafalls.

L'adolescència eterna va seguir on era.

L'altre va créixer una mica.
No gaire.

La faràndula

Hi ha dies que saps per què t'agrada l'espectacle. Avui és un d'aquests dies.

Diu la llegenda que hi ha tres professions on el tant per cent de població esquerrana està per sobre de la mitjana: actors, enginyers i polítics. És una llegenda, no us alarmeu.

Diu que més o menys, sempre al camp amateur, estic a les tres categories. I ho duc prou bé però seria més feliç si l'espectacle no m'afectés. Potser he de deixar de ser tan espectador i passar a ser una mica més actor. Amb tot el que implica.

Diu que el futbol és un esport d'onze contra onze on sempre guanya el PNB. O no era ben bé així. Tinc la memòria una mica alterada.

Si ens ho mirem una mica amb perspectiva la diferència és que ells sempre saben a quin camp juguen. I no tenen la necessitat de salvar a ningú. Tenen clar que la salvació ve de Déu o d'un mateix. Mai dels altres. Menys si no es volen deixar salvar.

El que us deia, l'espectacle és preciós però com la poesia aquella de caminante no hay …

Tot encenent la pipa

Fa dies que m'ho miro tot amb aquella mena de sanfason que només ens podem permetre des de la decadència. Ho hauria d'haver escrit directament en francès, fora més adequat. Certament.

Els actes, estimats (i estimades), tenen conseqüències. El temps tot ho cura però hi ha memòries que perduren i les obsessions de qui es pensa que la seva desgràcia és una conspiració sempre acaben fent més mal que bé. Però tot passa mentre crema el tabac.

Deia un savi que l'única revolució de debò que van fer els anglesos va ser quan van canviar, a estones, la cervesa pel whisky. Jo canviaré el tabac anglès pel turc.

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Ficció

Una de les meves vocacions secretes, n'hi ha més, és escriure.

Tant narrar com fer versos, no tinc preferències. Segurament és per això que vaig començar a fer aquest bloc, per lluir la meva inquietud d'una manera mig anònima.

Sobre els versos, una mica d'auca una mica innocents, en parlaré un altre dia. Avui volia parlar sobre narrar. Aquí al bloc he intentat fer a estones d'assagista filòsof, a estones de periodista aficionat i gairebé sempre de narrador de la vida real. Però m'agradaria narrar ficció, perquè les realitats sovint són insípides i perquè a vegades és difícil dir segons quines coses sense jugar-te una querella, o que algú et busqui a la cantonada de casa per donar-te un tanto.

No sé si mai ho arribaré a fer, però tinc moltes ganes d'escriure (auto)ficció. De fet escriure-la ja ho faig, però queda per a mi, ben discreteta.

Bé, dels projectes val més no parlar-ne gaire fins que agafen forma. Simplement em venia de gust comentar-ho.