Quatre temps i una trompeta

Quan vaig tornar a viure a Barcelona (al pis de l’àvia acabat de reformar i ple de les meves endergues) passava per sota casa sovint un grup amb un altaveu sobre carretó i una trompeta. Un grup d’aquells que en altre temps haguessin fet ballar una cabra.

Els temps canvien i van desaparèixer sent substituïts per grups de noies de nord enllà vestides de festa grotesca celebrant de manera xarona que una d’elles es casaria en breu enganxades a un ritual que sempre he trobat absurd fins i tot quan hi he participat. (Les meves endergues seguien allà, més apilades perquè havia fet lloc per la T.).

Aquell febrer va nevar arran de mar i el nostre interior d’illa va quedar blanc igual que estàvem nosaltres amb les novetats de casa. Blancs i il·lusionats. (Les meves endergues estaven més apilades però no estàvem anxovats).

Després van venir les malalties, les lleis de vida i triar endergues per fer, ara sí, espai.
Ara enyoro la trompeta (sí, faig punts per ser pregoner) però no renunciaré al que he viscut.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Codi consulta

La família

El Bullie