El diccionari ja pot cantar missa però si hi ha un verb
polisèmic és el verb guanyar, si més no en aquest país nostre on sembla que es
faci política per ser oposició o per estar a segon terme.
No faré grans elucubracions filosòfico-històriques perquè fa
dies que em sento incapaç de construir un pensament on les bigues tinguin prou
solidesa per aguantar el que ens ve a sobre però si analitzes les propostes
polítiques rupturistes o d’evolució que veiem a tot occident semblen pensades
per ser oposició (i quan guanyen acaben explotant per irrealisme, no només per
la oposició de l’status quo).
Després pensem en el nostre país i ens ve de tot, però som
mestres en aquesta especialitat de fer i comprar programes d’oposició, que ho
aguanten tot perquè estan pensats per no executar-se (o des de l’absoluta irrealitat,
que encara és pitjor).
No, no parlo d’aquesta cosa que acostumo a dir-ne lu nostru perquè és un riu del que
segurament en parlaré un altre dia. Parlo d’aquests grans principis que ens
mouen i anem forjant amb grans resolucions a la Ciutadella buides de contingut
i carregades de platonisme ja sia sobre els drets dels palestins o
totemitzacions contra dimonis.
Jo tinc unes quantes manies, de fet moltes –a certa edat les
manies s’accentuen-, una d’elles és jugar a guanyar i sabent què vull (i puc)
fer amb la victòria. El que no em motiva gens és arrossegar aquest anar fent de
mitja derrota que sembla que és l’alternativa a les foguerades del puritanisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada