Passa al contingut principal

Guanyar


El diccionari ja pot cantar missa però si hi ha un verb polisèmic és el verb guanyar, si més no en aquest país nostre on sembla que es faci política per ser oposició o per estar a segon terme.

No faré grans elucubracions filosòfico-històriques perquè fa dies que em sento incapaç de construir un pensament on les bigues tinguin prou solidesa per aguantar el que ens ve a sobre però si analitzes les propostes polítiques rupturistes o d’evolució que veiem a tot occident semblen pensades per ser oposició (i quan guanyen acaben explotant per irrealisme, no només per la oposició de l’status quo).

Després pensem en el nostre país i ens ve de tot, però som mestres en aquesta especialitat de fer i comprar programes d’oposició, que ho aguanten tot perquè estan pensats per no executar-se (o des de l’absoluta irrealitat, que encara és pitjor).

No, no parlo d’aquesta cosa que acostumo a dir-ne lu nostru perquè és un riu del que segurament en parlaré un altre dia. Parlo d’aquests grans principis que ens mouen i anem forjant amb grans resolucions a la Ciutadella buides de contingut i carregades de platonisme ja sia sobre els drets dels palestins o totemitzacions contra dimonis.

Jo tinc unes quantes manies, de fet moltes –a certa edat les manies s’accentuen-, una d’elles és jugar a guanyar i sabent què vull (i puc) fer amb la victòria. El que no em motiva gens és arrossegar aquest anar fent de mitja derrota que sembla que és l’alternativa a les foguerades del puritanisme.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perqu…

Un any que ha canviat Barcelona

Una ciutat no és només el seu espai, els seus ciutadans i els passavolants. Una ciutat també es un tremp i un estat d'ànim que és molt difícil d'objectivar.

Fa no fot ara fa un any que es demostrava (com tants altres cops) que la Barcelona disfuncional i empetitida pels que no la consideren altra cosa que un ens subsidiari a una realitat superior (i molt provinciana) era capaç de resistir sense gaires traumes que era capaç de resistir i tancar en pocs dies un atemptat dels que han deiat en estat de xoc grans capitals durant una bona temporada.

Avui hem tingut un paripé de vergonya aliena per part dels que no entendran mai ni Barcelona ni Catalunya. Era d'esperar, entre d'altres raons perquè el consistori actual no té gaires nocions de grandesa i la Generalitat no acabem de saber si existeix o no. I el problema no és l'autoconvidada. El problema, com sempre, és deixar que et prenguin el teu acte perquè no tens darrera un relat sòlid i valent.

Però malgrat això la ci…