L’ocàs

Em vaig censurar l’escrit de continuació del anterior perquè no sé penjar una cosa, per modesta que sigui, sense que al rellegir-la el mateix dia s’aguanti en el meu cap. De fet a aquest bloc hi ha escrits que ara no aguanten la relectura de l’Esparver actual.

Rellegint-me aleatòriament tinc la sensació que les meves obsessions són recurrents perquè vinc d’on vinc i per això sé on vull anar (què no sé si és on vaig). Això va fer que comencés aquest bloc des d’un anonimat gairebé absolut que vaig trencar gràcies al tant injuriat twitter.

Arriba un moment que tot queda superat, ara m’adono que tot plegat és una (mala) crònica d’un ensorrament d’occident que tiba excessivament les costures i que costa molt viure-la sense fer mala cara.

Però avui volia parlar de mi. Sempre m’ha costat molt parlar de mi, no fer-ho és la meva manera d’eludir els problemes. Però de la mateixa manera que fa temps que vaig dir que volia fer ficció i alguna cosa caurà... Encara que només fos per fer més difícils els premis inspirats en mi.

A mi no em deu res ningú (ni qui no m’ha esmentat on se m’hauria d’haver esmentat). I si li dec alguna cosa a algú no cobrarà perquè no sóc conscient de deure-li res a algú. He anat pagant tot el que penso que he degut el millor que he pogut i no es qüestió de quedar penjat dels escandalls.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Codi consulta

Fi de vacances

La modernitat és VOX