13 de gener 2019

Crides personals

Quan vaig començar a escriure aquest bloc ho feia perquè no pensava que anar pensant i que es quedés en mi era pensament buit. Ara ho faig perquè penso que per ordenar les idees el millor és escriure.

La ficció la guardo per altres entorns, de la mateixa manera que ho faig pel pensament més elaborat d'algun projecte nou que duc al cap. Però pot estar bé que aquí hi vagin caient notes del que estic elaborant en cada moment, encara que només sigui per contribuir a l’entropia.
No sé fins a quin punt tot plegat és una ficció, però aquests dies he arribat a pensar que potser he de repensar el meu compromís de país i la humanitat (el què i el per què).

Fa molts anys que considero certs plantejaments polítics de dogmes irrefutables són escleròtics però no sé si el meu plantejament polític, el pensament de base, no ho és.

«El que és tort no es pot adreçar; amb el que manca no hi pots comptar.»
De tant en tant cal posar en dubte el principi motor perquè hi ha poques coses que no siguin volubles i ara m’adono que tot el motor del que he fet i he viscut va en contra d’aquesta frase. I no sé si és bo deixar-me endur per la literalitat del desencant.

No, no vull caure en el cohellisme. I és un risc que correm tots quan volem canviar el món o nosaltres mateixos. Tot plegat trepitja ulls de poll i el bé, el mal , la correcció i la incorrecció sempre fereix i molesta a uns i altres. A uns perquè pensen que poden elaborar raonaments millors i no els escriuen, a altres perquè el que se t’acut els distorsiona alguna certitud que no saben com gestionar (cal una dosi de cinisme important per poder dur bé les pròpies contradiccions i no tothom la té).

La meva senyora diu que visc al s XIX. Segurament té una part important de raó, de fet a mi m’agradaria poder veure el món amb la senzillesa que el viu ella. Desconec si és formació, si és la meva originalitat (quina forma tant poètica de dir raresa) o és purament incapacitat però tinc un xoc permanent amb la realitat (especialment amb els interpretadors acadèmics de la realitat).

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...