26 d’abril 2019

La modernitat és VOX

No, no ho he escrit per provocar. Ho penso fermament i sense fer el joc de manual d’història de bàsica que ens recorda que no estem a l’edat moderna si no a la contemporània (desconec si això ha canviat amb els nous temps acadèmics).

La modernitat s’expressa gairebé sempre abruptament, xarbotant sense mesura. Mai no triomfa però. La inèrcia és això, inèrcia. I ara m’estic censurant una metàfora de física newtoniana perquè ja ens coneixem i les metàfores les carrega el dimoni.

Diumenge sentirem grans escarafalls amb els seus resultats de la mateixa manera que hem sentit exclamacions de sorpresa per la reconversió a El Alcázar del museu de la ciència de València (modernitat, sempre modernitat).

No us deixeu enredar per les formes abruptes i aparentment antigues que gasten. Mireu l’ús que fan de les xarxes socials, mireu el missatge de força que traspuen que sembla un espectre del manifest futurista. És el contrapunt al discurs bla i sense ànima que ens ven la burocràcia europea i la catalanor central (mainstream que diuen els neologistes).

I pels que encara us creieu la dicotomia urbanorural: VOX és un producte eminentment madrileny. I Madrid és una gran urbs, mal pesi a molts. No és la urbs que volem ser nosaltres que mirem a Londres i París (i menys a Munic que és on hauríem de mirar) però és una urbs global comme il faut.

Ara faré un apunt de dèries personals: dilluns tindrem ocasió d’analitzar la distribució dels resultats (com deia el filòsof és molt difícil fer pronòstics, especialment si són de futur) però no cal ser un àugur per entendre que a la España vacía (el que alguns ja en diem Solàrnia) si hi entren serà per pur seguidisme de la metròpoli.

I ara arribem on volia anar que em sembla que dono massa voltes. Espanya m’interessa només perquè ens governa i perquè forma part d’occident (perdonin l’escàndol) i tot plegat no és altra cosa que una puntada de baster mal feta.

El que em preocupa és que no tinguem modernitat genuïnament catalana (per extravagant i perversa que sigui la de VOX és modernitat i genuïnament espanyola –sigui el que sigui Espanya). I és important que no ens auto enredem fent veure que la modernitat només pot ser d’esquerres o progressista: penseu que el moviment decreixementista i el nazisme has estat fites de modernitat en altres moments històrics.

24 d’abril 2019

Fi de vacances

Les vacances poden acabar de dues maneres: o llençant a l’aigüera els projectes que estan en marxa o engegant projectes nous.

Un dia vaig dir, mig en broma, que em calia un mes tancat a una cartoixa. I comença a no ser broma. El soroll del dia a dia que m’amara m’està menant cap a culs-de-sac impossibles.

Poder crear és un luxe que només ens podem permetre quan la supervivència no està compromesa, cosa només a l’abast de subvencionats pels pares i funcionaris (en el sentit ampli de les paraules).

Crear no és fer-ho bé. Fer-ho bé és artesania que s’aconsegueix amb treball, pràctica i disciplina però tots volem fer la part del lluïment i sents gent rabiant  de mala manera quan se li reconeix la lluentor a algú que no està a la llista dels lluïbles o, simplement, algú enaltit pels altaveus de la trona ens diu que hem de treballar (ser una mica més artesans i menys artistes pretensiosos).

Per això fa patir que llegint el manifest groc només ens sentim anacrònics llegint els exemples blasmats i d’alguna manera hi afegiríem algun dels exalçats que a parer meu no aguanten vuitanta anys més tard.

En tot cas no sóc gens d’aigüeres, per tant engegarem  la màquina altre cop. I si a algú li agrada millor que millor.

17 d’abril 2019

Conservadors

Les eleccions les guanya sempre, sempre, la opció més conservadora per d’esquerres que sigui (sí, l’esquerra pot ser molt conservadora. De fet a casa nostra –i, especialment, al regne- el màxim conservadorisme és d’esquerres). Només falla quan hi ha una revolució o un esfondrament en curs. O quan el resultat és completament indiferent.

Això ho sabem els que, com el dimoni, som prou vells antropològics per poder veure-hi una mica més enllà de la part POP de l’acadèmia.

Ara ens preguntem, ho hem de fer, si aquestes eleccions (aquest cicle) són normals o revolucionàries i la resposta és que són indiferents. Per això a Espanya guanyarà el més conservador (PSOE) i a Catalunya passaran coses irrellevants surti el que surti a les espanyoles.
Bé, irrellevants del tot no. Però sí de cara a Espanya. Això si és compleix el que diuen i els del triangle no tornen a guanyar les enquestes i perdre les eleccions, que no ho descarto.

¡ O nosotros o el Caos!
¡¡ El Caos, el Caos!!
Es igual, tambien somos nosotros.

Cal dir que, si més no a la circumscripció de Barcelona, aquestes espanyoles hi ha possibilitats que facin entrar un element distorsionador més (no pel candidat, què és sistema, si no per el tipus de coalició que el sustenta) que si entren mourà bastant el tauler a les municipals i al festival d’eurovisió.

15 d’abril 2019

Vanitat i més vanitat

Sembla que els candidats espanyols siguin una reencarnació estrambòtica del il·lustre i, tanmateix, gloriós Juan Carlos Rodríguez Ibarra, senyera de la catalanofòbia i el progrés bien entendido.

No, el centaure cavalcant per la devesa emulant imaginaris no és gaire més que la plasmació desvergonyida del que ja ens ensenyava l’ínclit governador fa molts anys quan feia de torsimany de los jóvenes nacionalistas españoles que van canviar el azul Mahón de circumstàncies per una rosa roja de debò.

Som tant l’esca del pecat que ens envien Jar Jar Binks a redimir-nos amb l’esperança que sembli que fan alguna cosa i, de passada, acabar de buidar les papallones de la nina de porcellana.

Però nosaltres també ens hem quedat descansats tot fent campanya d’extraparlamentaris (començant pels que les enquestes diuen que ho guanyaran tot) i projectant espectacle tou per arreu, tant que els del cigaló s’acabaran passant al tallat.

En tot cas, tret de les municipals on hi ha qui intenta bastir un guarniment decent, tenim unes eleccions que són foc d’encenalls... però vigileu: dels encenalls en pot sortir un incendi si troben combustible.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...