Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2020

85 segons

Avui el diputat a Madrid del PNB ha despatxat la seva intervenció en 85 segons. Mai no cal gaire més. Les coses curtetes i clares. Així tenim més temps per fumar un puro amb tranquil·litat.Cal simplificar, el barroquisme és signe de decadència.

Pareto i altres parides

Hi ha una cosa que t'expliquen quan fas cursos d'organització industrial que és el principi de Pareto que diu que, normalment, el 80% dels efectes són conseqüència del 20% de les causes. Els números sempre m'han semblat una parida, de fet m'han semblat una forma de voler numerar coses no numerables però té raó en una cosa: quan tens molts problemes les causes acostumen a estar concentrades en algun coll d'ampolla (fixeu-vos que és un comentari qualitatiu) i el que és important és detectar quina és la causa que et crea més problemes (o, essencialment, et fa perdre més temps) i resoldre-la.Però generalment aquestes causes problemàtiques són de mal resoldre i, sobretot, tenen resultats que no són immediats. I perdoneu aquest amago d'autoajuda però tinc la sensació que el gran xou que estem vivint amb l'epidèmia té molt a veure amb la necessitat de fer coses que es vegin impedint anar al fons dels problemes.

La percepció i la realitat

Aquest cap de setmana he tingut sarau a tuiter perquè se'm va acudir dir (amb la meva diplomàcia habitual) que a primers vuitanta, a Barcelona ciutat, la calefacció era un article de luxe.A banda de els de sempre que pensen que la realitat de fa quaranta anys era la realitat de la classe alta (o mitja-alta, però tenen un concepte de que per ser de classe mitja cal ser rendista que fa riure una mica per no dir molt) hi va haver gent que em volia convèncer que tothom en tenia. El millor va ser que posessin d'exemple edificis on jo hi havia estat aquells anys perquè hi vivien amics (i, efectivament, no en tenien).Pot ser que tots plegats tinguem una imatge idealitzada del passat, pot ser que oblidem els problemes que no ens van tocar d'aprop (meravellós algú que diu haver estudiat els aventatges que van tenir generacions passades i... que no sap les dificultats per trobar habitatge de finals seixanta primers setanta i els pufos de les cooperatives i altres estafes).A vegades …

Balanç setmanal

Avui he actualitzat, com cada setmana, el Hit Parade.Tinc al cap afegir-hi més coses i crear noves seccions, però aniré poc a poc. Desconec si tot això serà útil per algú a banda de mi. Però si algú pot aprofitar-ne res seré feliç.

Dimonis

 Aquest text va sortir publicat tal com raja a la difunta revista l'endavant el 19 d'agost de 2015 Diu que la ment humana  necessita simbolitzar per poder afrontar els problemes i no quedar-se encallada en cadascun dels petits detalls que són el problema concret que ens afecta ara i aquí. Segurament és cert, però acabem convertint la nostra reflexió en eslògans buits i miralls difusos de pensament correcte.Un dels tòtems de paret pintada més usats i més inútils és el patriarcat: tot és culpa del patriarcat què ningú sap gaire com definir-lo. Un altre tòtem repetitiu és el capitalisme, del qual defensors i detractors difícilment te’n fan una definició canònica que tingui una relació directa amb el problema del que estan parlant en aquell moment.N’hi ha més.  Cada tribu ideològica té els seus i, generalment, només serveixen per amagar que no tenim ni idea de com afrontar el problema punyent i, sovint, sagnant que tenim al davant . Aleshores construïm un gran model (perfecte, rac…

Allò meu amb els canvis

Sóc un home terriblement conservador: El meu ideal de vida és seure al porxo de casa amb una pipa i veure passar el temps. No duc gens bé els canvis però avui n'hem començat a plantejar un a casa.No sé com anirà, no sé si podrem fer-ho al ritme que volem. Però canviaran moltes coses repetint la història dels meus pares amb moltes variants.Però tot pensant en comprar-me un balancí i seure a fumar una pipa al porxo.

Ressentiment

Tots hem passat un camí de vida més o menys reeixit. Jo, personalment, tret de treballar a la NASA he assolit tot el que volia quan tenia 15 anys. Diuen què estem molt malament, que tot és culpa de que els que van venir abans de nosaltres i nosaltres (la meravellosa generació X) pobrets no hem pogut superar als que ens han precedit perquè no ens han deixat.Cada dia tinc més la sensació que som una generació de sucre. Hem viscut molt bé, vam tenir molts pocs problemes per trobar feina i, en general, tenim resolt l'habitatge d'una manera bastant raonable. Però no hem tingut nassos de fer res més enllà de llepar roda dels que van venir abans... i ara plorem perquè els d'abans no deixen el volant i veiem que els que venen darrere són més espavilats que nosaltres i deixem anar el nostre ressentiment. Algú fins i tot n'ha fet un negoci i una marca.Resulta curiós que qui en fa marca i negoci es neguitegi perquè se li critiqui el concepte encara que sigui fent molta menys sang…

Drôlerie

Tot plegat és drôlerie, marginàlia i atrezzo. De fet tot és fa no fot el mateix.Avui hem sabut que tanquen bars i restaurants una altra vegada (Esparver, recorda que els dies que vas a l'oficina has d'agafar l'entrepà). No tinc ni idea si servirà per res. Tampoc tinc ni idea com s'ho farà qui viu d'això per sortir-se'n. I espero no haver de patir per les entrades de diners que hi ha a casa (malgrat que haguem pogut estalviar una mica).Si mires en perspectiva ens està arribant una temporada dura. Molt dura. No sé gaire com ens en sortirem tots plegats. Aquest matí feia broma que tancaran per aturar els nervis i no el virus. I, segurament, és cert.En tot cas mirem endavant i no ens quedem presoners d'aquesta bogeria.

Opcions de vida

Sovint tens la sensació que gent que diu tenir una opció de vida absolutament racional (basada en principis científics i "ètics" - com si una ètica racional fos possible -) porta molt, però molt, malament que algú no adopti la seva opció de vida, en faci befa o simplement hi plantegi incoherències.Tots tenim contradiccions i (encara que fem veure que no) principis últims on aferrar-nos. Però no podem (no hem de) pretendre que tothom adopti la nostra opció de vida. Per racional que sigui. I sempre hem de (hauriem de) estar disposats a adaptar els nostres dogmes a la realitat.En el fons acaba passant allò que vaig sentir a no recordo qui: "Hi ha més partidaris de la immaculada concepció entre no catòlics que entre catòlics". I és això, els dogmes nous necessiten de seguretats que qui du segles darrera li rellisquen bastant (tret dels inevitables zelotes, però a la vida en trobes, fins i tot parlant de futbol).Jo ho faig millor o pitjor però més o menys vaig fent el q…

Poc a poc

La vida et posa terminis... No, tu et poses terminis. Les fites has de valorar si paguen la pena o no. Poc a poc descobreixes que la teva vida no només és teva però que no has de viure la vida d'altres i que els terminis són com són però donen pel que donen. No m'ho sé explicar ni a mi mateix però el dia que descobreixes que vas contra corrent sense estar equivocat al cap exploten moltes coses. Massa coses per dir gaire res.Poc a poc.Aquest serà el nou lema.

La setmana de la bogeria

Aquesta setmana ha estat la setmana dels bojos. Dels dies bojos. Un carnestoltes de tardor.Però n'estic content.Actualitzo, la setmana en la que entrem ja veurem com ho fem.

Rituals de pas

Sé que és la segona setmana i ja em salto el tema dels dissabtes però és un cap de setmana llarg, hi ha més dissabtes que llonganisses i avui el meu fill gran ha passat a ser oficialment gran.Jo sóc una persona que du bastant malament els rituals en general però, per iniciativa meva, avui hem tingut un ritus de pas del meu fill gran, un ritus que serveix per recordar la tradició de la família i per posar una creu al calendari avisant que s'ha fet gran.Si ho miro en perspectiva una de les moltes coses que hem perdut la nostra generació són els rituals. Els hem perdut perquè sempre hem preferit quedar-nos a alimentar la casa dels pares enlloc de viure la nostra vida per tornar després havent viscut i arruïnats però amb la seguretat que com el pare de la paràbola ens acollirien altre cop.Potser el que passa és que la generació anterior han oblidat el pare de la paràbola i han preferit (i nosaltres hi hem consentit) tenir-nos lligats a la seva cama.Confio que els meus fills siguin cap…

La vida social pandèmica

Tot d'un plegat aquests dies el virus malda per acabar de matar la societat civil. És a dir, la societat no governamental (la de debò, la que viu fora del mantell de l'estat) i només sobreviu fora la que viu sota mantells paraestatals.Ens han dit que les nostres relacions han de ser només a l'escola i a la feina perquè el virus és perillós... I ho és, però hem de maldar perquè la nostra vida d'homes (i dones) lliures vagi més enllà del que en dona el senyor estat.No, no tinc cap solució però aquest estiu ja ens vam carregar la socialització dels infants al lleure i aquest curs ha començat espantant als pares perquè fugin de les activitats extraescolars. Això sí: l'escola no en la saltem què per alguna cosa la vam inventar per fer bons ciutadans (republicans).No ho sé, no tinc varetes màgiques i sóc el primer que vaig defensar (i no he canviat d'opinió) que al juny no es podien obrir les escoles. Però començo a estar fart d'aquestes crides a la histèria col·…

Per què no sigui dit

Avui m'ha superat tot i ara mateix acabo de descobrir que m'he carregat no sé com la feina que he fet durant tot el dia.Per sort els apunts hi són. I potser feia falta que passés. Però no m'agrada. Gens.

Escola

Ho reconec, com a pare les escoles m'esgoten.
De fet més els altres pares que l'escola en sí. Em costa molt entendre que el tracte de l'escola sigui amb els pares i no tant amb el subjecte de l'escola que és la criatura (o no tant criatura, perquè a l'institut ja són grandets).
La idea aquesta de l'escola republicana què fa ciutadans afins a la república i, a la llarga, adults absolutament dependents de la república però disfressats de persones lliures em cansa molt. 
Definitivament. Estic esgotat.

Consciència de classe

Fa temps que corre la brama que la classe mitja ja no existeix i que tots ens estem tornant miserables. De fet ens diuen que qui es creu classe mitja és només que s'ho creu. No en tinc ni idea. De fet no tinc ni idea a quina classe social pertanyo.El que si que tinc clar és que els meus avis es van criar tots quatre en economies pràcticament de subsistència i, malgrat les dificultats, no és el meu cas. També tinc clar que els avis dels difusors d'aquest missatge vivien bastant millor que els meus.Els meus avis se'n van sortir i els meus pares van mantenir la flama. Jo visc sobre les cendres del que van fer els meus avis i pares. I si mirem només l'economia, a banda d'uns anys dolents que ja han passat, que van ser culpa del meu mal cap, no puc dir que estigui pitjor que ells en el moment vital que estic passant. Sí, he fet les coses una mica més tard, però no és culpa ni dels fats ni de no poder. És purament no haver decidit que vull fer amb la meva vida fins a la …

Incoherències puritanes

Per desgràcia (a voltes penso per sort però no sé si és gaire defensable) el món no és un lloc on el blanc i el negre són clars i diàfans però sí que és un lloc on determinats grups de gent es preocupa molt per la puresa moral dels altres.
Per sort (aquí sí que estic segur de que és una sort) quan més moralista és un grup més fugues morals té. En desconec la causa, però passa i passa molt sovint. Massa sovint per poder mantenir la coherència de la defensa de la puresa. Després has de sentir que la diferència és que al ser més exigents surten més coses. I un rave, surten més coses perquè quan fas de la puresa una bandera també l'acabes usant d'arma de lluita interna.
En general inventem els camins puritans de tal manera que siguin una arma contra els nostres dimonis dels pastorets (penso què ja sé quin article toca dissabte vinent) però en reproduïm els pitjors vicis. Després usem murs de vergonya per tal de justificar les nostres vides i fem confessionaris públics (de víctima) n…

Ha passat la setmana

Ja ha passat la setmana i he actualitzat la pàgina dels més vistos. Tot segueix endavant poc a poc. Segurament més al ritme què ha d'anar que al ritme què anava.

Treure's la màscara

Aquest text va ser publicat tal com raja a la difunta revista l'endavant el 25 de març de 2015
Poc a poc he anat construint un discurs, amb pseudònim, a Internet. El pseudònim m’ha permès ser jo i no un personatge. És a dir, he pogut expressar les meves idees i no he hagut de projectar les que accepta bé el meu entorn i que el meu tarannà, poc donat a significar-me, fa que no discuteixi mai en públic.Per això cada cop que sento algun guru de fireta dels mitjans tradicionals i altres puritans bordar contra l’anonimat se m’encén una flama d’indignació i una veuarra exclama “quina barra!”. No estan fent crítica als abusos de l’anonimat, estan fent de monjos post-medievals que cremen impremtes. Perquè resulta que hi ha qui té recursos per afrontar la seva discrepància amb el discurs més acceptat i hi ha qui necessita la màscara.Això no és una defensa dels cafres que, amagats en l’abús d’un anonimat il·lusori, insulten i difamen. Aquests haurien de ser eradicats de la xarxa amb promptit…

La tardor com a metàfora

La tardor, en un mon civilitzat, hauria de ser la primera estació de l'any de la mateixa manera que els dies haurien de començar amb la posta de sol. Per alguna raó que se m'escapa hem volgut fer la metàfora de l'any que acaba amb la mort (l'hivern) i no la metàfora que acaba amb la vida: l'estiu.La tardor és quan les crostes velles i feixugues s'arrenquen amb les tronades furioses que arrenquen ponts i, segurament, d'això n'hauríem de fer bandera. De fet la vida civil, que està sempre lligada al curs escolar, gira al voltant d'això: La tardor és quan comença el curs i comença la vida. 

Ara que fa tres anys

Se m'ha dit de tot perquè mai no vaig veure clara la jugada i ho vaig expressar en diverses colles. En general tendeixo a creure poc en la força de les revoltes: A la vida, com al casino, sempre guanya la banca.És important entendre-ho per molt que de tan en tant juguem a alguna cosa més que ha fer de bullanga. En general tots vam fer com si fos (alguns jugant-s'hi bastant més que un ull) però les voltes de perfil d'algun pope que es va amagar quan les coses anaven de debò, allò de dir que havíem escollit un parlament per fer un referèndum (no hi era pas al programa però tampoc sabien què fer)... Tot plegat. Però no, no queda lluny. Les descàrregues d'adrenalina són adictives i el problema segueix existint. No sé si ben identificat però existeix.Tornaria a fer el mateix? No ho sé, sóc 3 anys mes vell. En aquest cas vell és una paraula molt adequada. En tot cas estic absolutament segur que seguiran passant coses el dia que finalment girem full. I no estic segur de què v…

Contemplar

A vegades la vida se t'escola. Pel que sigui. Tot va massa ràpid i tens aquella mena de coragre de que no acabes res. Ara mateix, per davant de totes les coses que voldria fer, de tots els objectius vitals, d'allò que hom espera de la vida hi ha una mena d'urgència que em supera. Una urgència estanya i poc racional.Potser,com em van dir ahir, he de prendre temps per contemplar (què és aquest blog si no una mena de contemplació a crits?). Potser. Potser he de treure hores de fer coses i afegir hores (quan?) de no fer coses.En el fons, però no gaire en el fons, el que deia de l'habitació pròpia.I deixar de cridar. Sobretot deixar de cridar.

Habitació pròpia

Ja té nassos que d'un privilegi burgés (en el sentit de privilegi de ric) en fessin una bandera de drets quan la majoria d'adults amb família no ho tenim. En tot cas vull, necessito, una habitació pròpia. On no hi entri ningú més i no hagi de donar cap tipus d'explicació a la meva unitat de convivència.Vull, necessito, espai. Per pensar. Per crear. Per destruir. Per no haver de quedar bé. Per, en definitiva, ser individu.Sí, jo necessito una habitació pròpia.

Farsa vol dir rellenu

Avui, novament (i en van un munt), ens hem trobat amb un nou esperpent judicial que afecta a Catalunya. De fet a més d'un però ja sabeu que algunes coses són un simple passa que t'he vist. En general sabíem que passaria un moment o altre perquè si alguna cosa no pot sofrir Madrid (concepte) és l'anomalia que representa Catalunya dins del seu (des)ordre mental.Més enllà del motius xenòfobs (sí, a Espanya hi ha xenofòbia mal païda en vers dels catalans) hi ha un motiu d'essències. Segurament em repeteixo però el problema d'Espanya (i la virtut que la fa sobreviure) és que només és una llei (i els seus reglaments).Per això el poder dels sabres ha passat a ser el poder de les togues però amb els mateixos problemes de raquitisme que tenien els sabres en el seu moment. Catalunya, institucionalment, té el mateix problema malgrat que la societat civil (la de debò, no els que es fan dir societat civil) va per la seva banda. Com hem fet sempre, per altra banda.A Catalunya le…

Canvis

Bé, tot va sortint poc a poc. Millor o pitjor va sortint.Quan vaig encarar aquest projecte d'un any publicant cada dia ho vaig fer pensant, sobretot, en treure'm una frustració que arrossego relacionada amb deixar sempre les coses a mitges.Avui he refet la pàgina d'entrades a recordar, l'aniré actualitzant sovint. Us presento la Hit Parade.

Buidar una casa

Quan mor algú de vell i deixa una casa buida comença una tasca bastant desagradable pels qui queden: buidar-la del que s'hi ha anat acumulant després d'anys d'aventures i desventures. És una tasca feixuga perquè el que hi ha no pot ser llençat sense més (si tens un cert amor a la història familiar -o amical en alguns casos-) i sovint hi ha gent implicada en aquells records (perquè de valor no hi ha ni el que considera que hi ha l'impost de successions, aquell impost que està pensat per evitar que la classe mitja deixi de ser-ho).Estic cansat i això que no és de la meva banda...Però poc a poc. Ara, esperem que no ens confinin abans del novembre.

Quan no saps a quin dia passes

No sé si és el confinament i el teletreball associat, aquesta bogeria que fa dies que dura d'encadenar una cosa darrera l'altra sense temps per aturar-se a pensar o simplement que els rituals de quan era jove els he perdut del tot però ja fa dies que he de pensar quin dia de la setmana és i mirar a l'agenda què he de fer avui o demà.En tot cas no sé a quin dia passo i començo a tenir la sensació que ningú al meu voltant ho sap.És una sensació de desconhort difícil de transmetre. Preguem que sigui curta.

Marxar de Barcelona

No ha estat el confinament, ni tant sols la casualitat. Simplement viure en un pis és antinatural. El normal i còmode per una família és viure en una casa de poble amb un pati petit i sortida de coses a peu de carrer. Pel cotxe (ara que venen els cotxes elèctrics anem oblidant-nos de deixar-los dormint al carrer) i la bicicleta. A peu pla.Tot proper. Prou proper. si no podem teletreballar ja ens espavilarem per anar a la feina de la forma més eficient possible: a la llarga els que tenim feina "d'oficinista" anirem poc a l'oficina. Un parell de cops per setmana i, a poder ser, fora d'hores punta. Passarà per pegues legals que hi posin. Llàstima que el transport col·lectiu és problemàtic però per això parlem del fora d'hores. Que m'ho estigui plantejant seriosament amb números a mà no és casualitat (tot i que hi hagi desencadenants): algunes dificultats són de mal superar a Barcelona i no som ni postcdocs ni sense fills. Potser ho farem tard però cal dir qu…

Ensurts

Perdoneu que faci servir aquest blog de vomitori però és un bon lloc per fer-ho sent, com és, mig anònim. Sé que no s'ha de mirar els resultats de les proves mèdiques si no te les dona el metge directament... i ja hi tonem a ser.Pot ser que m'estiguin posant a prova com un Job qualsevol però Déu n'hi do. Sé que me'n sortiré un altre cop. Tot i això intentaré mantenir el diari complet.

És hora de fer un manifest

Aprofitant que avui a Le Tapiriste hi ha hagut article incendiari del fundador m'ha passat pel cap que fa massa temps que no fem manifestos. Però manifestos dels de debò com aquell que van fer en un paper de color groc i que la cultura (o cultureta) catalana encara hi dona voltes cada dia sense citar-lo.Els que no som ningú i ningú ens escolta ho podem fer, és gratis, perquè no som ningú i els ulls de poll que trepitgem tampoc fan mal a ningú.Un dia o altre farem un manifest de la grandesa per posar de manifest la nostra mancança.

Deixar de mirar Madrid

Avui hem tingut una d'aquelles fotografies de l'Espanya de los doscientos quilómetros que tant els agrada. Un gran desplegament de banderes (espanyoles i aquell esperpent antivexicol·lògic que tenen de bandera de la CAM) de fons per dir, fonamentalment, que Madrid és Espanya i que Espanya és Madrid. La resta existim només per servir Madrid. i així anar fent.  De tota manera el que més em preocupa és que aquí (per aquí cadascú entendrà el que vulgui) seguim mirant només a Madrid. D'aquí quinze dies Madrid haurà de tancar d'una manera o altra i aquí ens tornarem histèrics per tancar les escoles (de moment segueixen la progressió esperable i tindrem uns quants grups tancats i al voltant del 10% de les escoles amb algun grup tancat... Ni bo n dolent, hi ha coses que són pràcticament deterministes). El que no és esperable és que tinguem els hospitals com els té ara Madrid. Però ens posarem nerviosos perquè, fins i tot els més indepes, només mirem a Madrid.En fi. Viva Carta…

Pandèmia de dubtes

Ja sé que a mi discutir per discutir m'encanta. De fet he participat debats defensant coses en les que no crec per pur plaer de crear debat, o fins i tot de barallar-me. Un com vaig participar en un debat filosòfic defensant una cosa en la que jo no creia gaire en aquell moment (ara amb l'edat i les preguntes adequades diria que les preguntes i les respostes estarien invertides).Però de fa uns dies m'estic trobant a gent que considero raonable i ben formada fent trontollar principis que a mi em semblen fonamentals. Ahir mateix una conversa sobre ones electromagnètiques que no vaig voler mantenir (hi ha moments que no és bona idea discutir) em va deixar frapat.Tampoc duc gaire fins els raonaments sobre el covid i el que cal fer que semblen més una batalla de dogmes de cadascú que de llegir dades. M'he passat tot el cap de setmana raonant (penso que ja li he dit idiota un parell de cops, els meus debats són de taverna i no d'acadèmia) amb un compte creat ad hoc per d…

Dies complets

A vegades, molt de tant en tant, passen moltes coses i a mi em costa portar-ho bé quan els plans no són només meus.Tinc moltes coses al cap i sovint pair-les és molt més lent del que seria esperable.Només dues notes: per què alguns insisteixen en mantenir un estatus en contra de les evidències? Per què és tant difícil acceptar que les veritats morals quan baixes al fang no funcionen?

Primera setmana de classe

Hem començat forts.El meu gran diu que "els nens" diuen que no és un curs normal. Ell diu que el troba normal. Més normal que els anteriors. Certament tot és més ordenat i tot està mes definit.El mes de setembre, a casa, sempre ha estat un mes atapeït i jo em vaig fent vell: dormo menys (i pitjor) i no estic per segons quines collonades. A més s'estan acumulant coses que ha posposat malament el covid i les seves cosetes... i això esperant que no ens toqui un confinament selectiu en el pitjor moment que no descarto però que confio que no passi.Però hem començat forts.I no veig un moment per fer un retir espiritual.

Córrer, córrer i no anar enlloc

Avui ha estat d'aquells dies que sembla que el temps s'escola com la sorra fina entre els dits. Passen massa coses però malgrat tot les coses van sortint més o menys bé.Us deixo una frase només, no és el que volia però avui ja no dono per més.

Nosaltres els misantrops

Això ho escric desprès de llegir aquest article a vilaweb i què algú em demanés a tuiter per què jo hagués carregat encara més. De fet tot bé de la misantropia o esperit d'ermità que d'alguna manera poc dissimulada presumeixo que tinc. I ho duc prou bé, però la interacció social forçada mai ha estat una font d'il·lusió per a mi.La gent que parla de la socialització dels nens com si fos una gran cosa que els fa una gran il·lusió però per a molts és una càrrega. Fins i tot la interacció a classe amb altres nens pot fer que els misantrops com jo (fixeu-vos que he evitat de totes totes parlar de timidesa) ens refugiem en els nostres universos particulars i aprofitem menys del que seria necessari els aprenentatges en grup.I és evident que cal aprendre a socialitzar, per això hi ha esplais i la plaça del poble. No sé si m'explico. No són espais reglamentats on com diu un poema d'una novel·leta espanyola de l'altre segle on "hacen sus necesidades a toque de campa…

Incomoditat

La veritat mai no és incòmoda, ni tant sols la realitat. La incomoditat són els nostres prejudicis i pensar que com el mite de Babel ho podem tot al control de la voluntat humana i quan ens enfrontem a això amb la cruesa que ens guanya acabem fent el ridícul davant qui no és creient dels nostres prejudicis.Parafrasejant una frase famosa hi ha mentides, males intencions i dades. Sí, les dades són la pitjor mentida perquè si no les saps llegir poden dir el que vulguis. Les mateixes dades poden servir per alimentar dogmes diferents i per això darrerament en diem intel·ligència artificial al tractament massiu de dades: és com el tractament massiu de persones: amaguen la realitat d'una forma molt eficient.Però què hi farem a l'escola vaig aprendre a riure'm de les dades (fonamentalment per avorrir-me) i no vaig aprendre a callar. A aquestes alçades de la vida tampoc en tinc gaires ganes, d'aprendre'n.

La generació del fracàs

Sé que en bona part és una obsessió que bé d'haver escoltat massa vegades que hi ha elit gerontocràtica que de tap de les noves generacions però jo (i la gran majoria de la gent que va idear aquestes bajanades) som gent que estem a la generació que va just darrera d'aquesta generació de la què diem que ho va acaparar tot.En realitat el problema som la nostra generació que vam anar tard a tot perquè vam preferir, en general, la comoditat de l'anar tirant o culpar als grans dels nostres fracassos. De fet som la primera generació (si més no al nostre país) que ens hem volgut saltar l'etapa del risc i ens hem acomodat a primera hora. I si el nostre fracàs ens ha dut lluny a fer una cosa que no volíem fer en fem un llibre dient que els pobrets que venen després estan condemnats.I no, els que vénen després ens passaran la mà per la cara varies vegades, patint al principi com van fer els nostres pares si no eren de casa bona (un altre dia parlarem de per què ens deixem enred…

Diumenge de passió

Ja sé que això no existeix però avui és el diumenge on moren les vacances escolars i en alguns llocs avui celebren la festa de Sant Vicent Ferrer (buscant una cosa he trobat que els anglicans també el veneren, sempre estem a la banda on tot ve que cau) per tant no trobo res millor que dir que aquest diumenge és el diumenge on comença la passió amb l'obertura demà del curs escolar més divertit des de fa molts anys.A casa, naturalment, no tinc preparades ni la quarta part d'eventualitats que pot dur aquest curs amb dos canalles a primària i amb les seqüeles de les moltes coses que pengen d'aquí i d'allà; tant laborals com personals i familiars.Confiem en el seny de la gent (que veient els grups de whatsap escolars no sé com anirà) i en la voluntat de fer més de tots els que hi estem implicats. Que a cadascú li arribi la força d'on cregui que li arriba però ens farà molta falta si no volem parar bojos.

La meva vena quinqui

Ho reconec, haver-me criat sota la bateria i tractant habitualment amb personatges amb uns valors i sistemes socials no estàndard (per molt que a casa fóssim d'ordre i anés a una escola on l'ordre públic estava bastant ben cuidat) em va alimentar un temperament que m'agrada dir-ne almogàver (una mica rude i bastant agressiu).Avui una senyora més o menys de la meva edat ha estat apunt d'agredir-me amb un encenedor (pretenia cremar-me la barba aprofitant que jo duia les mans ocupades). Ha estat fruit d'un desencontre perquè l'he engegada a pastar quan m'ha intentat intimidar per demanar-me diners. Ja sé allò que cal donar al pobre etc (de fet,ara fa dies que no el veig però hi ha un indigent a temporades al barri que fuma a costa meva quan corre per aquí, tot i que és una mica pesat no és un intimidador) però quan algú pretén intimidar-me em surt la vena quinqui (a la feina també hi ha algun testimoni del fet que no ha anat a majors perquè malgrat tot la gent…

11 de setembre semiclandestí

Entre el Covid, la por dels responsables de seguretat a un ectoplasma inconegut què ha fet tancar la Ciutadella, què tothom està de baixada i no hi ha res per l'endemà aquesta diada sembla desangelada malgrat alguns hagin fet petites accions de sabotatge perquè no sigui dit que les lluites són acabades.A voltes cal saber retirar-se als quarters d'hivern i no cremar-nos tots en esterilitats. Però com deia ahir: sempre cal fer. Cal fer més.

Fer més

Avui vaig tant tard que gairebé és demà però avui, per primera vegada, he sentit explicada una cosa que ja intuïa però no sabia explicar:El camí, per tot a la vida, no són ni les normes ni les prohibicions. El camí és fer més i fer-ho millor. Segons les nostres possibilitats. Però sempre més.

Realitats

Tal com està el pati (tal com hi està el pati que diria algun il·lustre) la realitat i la vida ens ha passat per sobre. Pot ser que només sigui un biaix de confirmació i aquella cosa mig chestertoniana que se m'ha quedat enganxada entre el goig de la ruralitat i la confiança en la tradició però aquesta carallotada de dubtar de les evidències m'ofega.M'ofega també, especialment, que haguem fet una substitució de sacerdots tant precària que muntem manifestacions per dir que les mesures sanitàries són rentat de cervell... Però ens hem passat tant de temps defensant veritats amb mentides que havíem d'arribar aquí d'una manera o altra...

El Metro en temps de pandèmia

Avui m'he adormit i he hagut d'agafar el Metro per poder arribar a l'hora a l'oficina. A aquella hora normalment va prou ple com per patir per les distàncies i l'espai vital. Sí, jo pateixo per l'espai vital encara que no hi hagi pandèmia.Avui anava buit. Més buit que un diumenge a les nou del matí en temporada baixa.Avui hi havia silenci, aquell silenci d'un tren a Dinamarca on sembla que si parles fluixet estàs cridant.No en vull treure cap conclusió, no han començat les universitats, però es nota la pandèmia.Molt.

Mambo

Avui he fet la jornada laboral (llarga,els dilluns són llargs) a ritme de Mambo. Cal ambientar les coses què fem amb música adequada i per posar-nos al dia no hi ha res millor que el Pérez Prado.Naturalment la nit passada no he dormit gaire, el primer dia de feina sempre arribo abans d'hora. No tinc remei. Després poc a poc me'n vaig cansant, començo a rondinar i a anar tard.Però avui hem tingut un dia d'alegria. Esperem que duri.

Primer dia de pantalons llags

Demà comença la temporada laboral. De fet tots els cursos civilitzats comencen amb la tardor i la tardor comença amb el setembre digui el que digui l'astronomia.Aquesta primera setmana ha estat una mica coixa,només un pròleg feixuc encadenant l'epíleg de l'estiu mentre em va creixent la mandra per seguir el dia a a dia del país... I no perquè estigui desanimat: simplement fa massa que som presoners d'una llista massa llarga d'urgències.Avui ja és temporada de pantalons llargs i demà canviarà tot.

El futur

Darrerament les converses a les colles en les que em moc semblen la cavalcada dels genets de l'Apocalipsi però sense desvelar res sòlid.Jo sempre he confiat en el futur, sempre hi confio no perquè el present em sembli un drama (no ho és) si no perquè realment crec que el futur depen de nosaltres és la nostra feina millorar-lo. Dit a la forma cristiana cursi nosaltres som l'instrument del pla de Déu i és feina nostra dur-lo endavant.En fi, que confio que tot vagi a millor perquè no pot anar d'altra manera. Em van ensenyar a no tenir por i ho duc bastant bé. Malgrat tot.

Fent dissabte

De tant en tant, gràcies a coincidències o urgències, toca remoure papers i endergues acumulades a casa durant bastants anys. Aquelles coses que han quedat pendents del la m'ho miraré o això servirà per aquest projecte que fa deu anys que vaig plantejar i mai ho he acabat de fer.És una cosa que sempre em fa mal, em cansa i em posa nerviós. Segurament perquè treu les coses que han quedat adormides i arraconades per un dia a dia que no m'ha permès (o no he permès que permetés) fer. Potser hauria de recuperar el sentit del dissabte i aturar-me a reflexionar sobre les coses que hauria volgut fer de debò i superar les coses que m'ha dut la vida.

Caminar

Després de molt de temps he volgut sortir a caminar. He volgut. No he pogut.He agafat la bossa, la cantimplora i he enfilat un camí conegut i suau... i no he arribat a fer ni tres quilòmetres. Potser és la vellesa prematura, potser ha estat aquest curs dramàtic o potser és que simplement em cal espai per a mi. No ho sé. En tot cas em cal recuperar l'alegria i els ànims.

L'escola

Avui ens han arribat les primeres instruccions del curs de l'escola dels nanos. Promet ser bastant complicat que tot funcioni com hauria de funcionar i no sé si el curs podrà anar tal com hauria d'anar.Si us he de ser sincer per primer cop pateixo per l'aprenentatge dels meus nanos: més enllà de dificultats ja conegudes aquest curs passat (no només el confinament i el nyap de final de curs passat) per primer cop em plantejo si vull dirigir com aprenen els meus fills.Una cosa que vaig veure durant el confinament és que hi ha moltes mancances en les coses que han anat aprenent i potser ens hem de replantejar com a família (i segurament com a societat) què en fem de tot plegat.

Diari d'un nou curs

Fa anys que em ronda pel cap la idea i aquest curs ho faré: escriuré una entrada diària (en tot cas intentaré fer-ho) encara que només sigui per no deixar tot el què em passa pel cap en un calaix que no saps gaire que se'n farà.Començo avui, primer de setembre que és quan comencen els anys de debò diguin el que diguin els calendaris. Venim d'un any fomut, on han passat coses dures i algunes de les coses que haviem planificat no s'han complert.Espero que aquest any sigui millor i, sobre aquest diari, només publicitaré les entrades que em semblin interessants però confio que cada dia a les vuit del vespre tingueu una nova entrada