Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2020

Contemplar

A vegades la vida se t'escola. Pel que sigui. Tot va massa ràpid i tens aquella mena de coragre de que no acabes res. Ara mateix, per davant de totes les coses que voldria fer, de tots els objectius vitals, d'allò que hom espera de la vida hi ha una mena d'urgència que em supera. Una urgència estanya i poc racional.Potser,com em van dir ahir, he de prendre temps per contemplar (què és aquest blog si no una mena de contemplació a crits?). Potser. Potser he de treure hores de fer coses i afegir hores (quan?) de no fer coses.En el fons, però no gaire en el fons, el que deia de l'habitació pròpia.I deixar de cridar. Sobretot deixar de cridar.

Habitació pròpia

Ja té nassos que d'un privilegi burgés (en el sentit de privilegi de ric) en fessin una bandera de drets quan la majoria d'adults amb família no ho tenim. En tot cas vull, necessito, una habitació pròpia. On no hi entri ningú més i no hagi de donar cap tipus d'explicació a la meva unitat de convivència.Vull, necessito, espai. Per pensar. Per crear. Per destruir. Per no haver de quedar bé. Per, en definitiva, ser individu.Sí, jo necessito una habitació pròpia.

Farsa vol dir rellenu

Avui, novament (i en van un munt), ens hem trobat amb un nou esperpent judicial que afecta a Catalunya. De fet a més d'un però ja sabeu que algunes coses són un simple passa que t'he vist. En general sabíem que passaria un moment o altre perquè si alguna cosa no pot sofrir Madrid (concepte) és l'anomalia que representa Catalunya dins del seu (des)ordre mental.Més enllà del motius xenòfobs (sí, a Espanya hi ha xenofòbia mal païda en vers dels catalans) hi ha un motiu d'essències. Segurament em repeteixo però el problema d'Espanya (i la virtut que la fa sobreviure) és que només és una llei (i els seus reglaments).Per això el poder dels sabres ha passat a ser el poder de les togues però amb els mateixos problemes de raquitisme que tenien els sabres en el seu moment. Catalunya, institucionalment, té el mateix problema malgrat que la societat civil (la de debò, no els que es fan dir societat civil) va per la seva banda. Com hem fet sempre, per altra banda.A Catalunya le…

Canvis

Bé, tot va sortint poc a poc. Millor o pitjor va sortint.Quan vaig encarar aquest projecte d'un any publicant cada dia ho vaig fer pensant, sobretot, en treure'm una frustració que arrossego relacionada amb deixar sempre les coses a mitges.Avui he refet la pàgina d'entrades a recordar, l'aniré actualitzant sovint. Us presento la Hit Parade.

Buidar una casa

Quan mor algú de vell i deixa una casa buida comença una tasca bastant desagradable pels qui queden: buidar-la del que s'hi ha anat acumulant després d'anys d'aventures i desventures. És una tasca feixuga perquè el que hi ha no pot ser llençat sense més (si tens un cert amor a la història familiar -o amical en alguns casos-) i sovint hi ha gent implicada en aquells records (perquè de valor no hi ha ni el que considera que hi ha l'impost de successions, aquell impost que està pensat per evitar que la classe mitja deixi de ser-ho).Estic cansat i això que no és de la meva banda...Però poc a poc. Ara, esperem que no ens confinin abans del novembre.

Quan no saps a quin dia passes

No sé si és el confinament i el teletreball associat, aquesta bogeria que fa dies que dura d'encadenar una cosa darrera l'altra sense temps per aturar-se a pensar o simplement que els rituals de quan era jove els he perdut del tot però ja fa dies que he de pensar quin dia de la setmana és i mirar a l'agenda què he de fer avui o demà.En tot cas no sé a quin dia passo i començo a tenir la sensació que ningú al meu voltant ho sap.És una sensació de desconhort difícil de transmetre. Preguem que sigui curta.

Marxar de Barcelona

No ha estat el confinament, ni tant sols la casualitat. Simplement viure en un pis és antinatural. El normal i còmode per una família és viure en una casa de poble amb un pati petit i sortida de coses a peu de carrer. Pel cotxe (ara que venen els cotxes elèctrics anem oblidant-nos de deixar-los dormint al carrer) i la bicicleta. A peu pla.Tot proper. Prou proper. si no podem teletreballar ja ens espavilarem per anar a la feina de la forma més eficient possible: a la llarga els que tenim feina "d'oficinista" anirem poc a l'oficina. Un parell de cops per setmana i, a poder ser, fora d'hores punta. Passarà per pegues legals que hi posin. Llàstima que el transport col·lectiu és problemàtic però per això parlem del fora d'hores. Que m'ho estigui plantejant seriosament amb números a mà no és casualitat (tot i que hi hagi desencadenants): algunes dificultats són de mal superar a Barcelona i no som ni postcdocs ni sense fills. Potser ho farem tard però cal dir qu…

Ensurts

Perdoneu que faci servir aquest blog de vomitori però és un bon lloc per fer-ho sent, com és, mig anònim. Sé que no s'ha de mirar els resultats de les proves mèdiques si no te les dona el metge directament... i ja hi tonem a ser.Pot ser que m'estiguin posant a prova com un Job qualsevol però Déu n'hi do. Sé que me'n sortiré un altre cop. Tot i això intentaré mantenir el diari complet.

És hora de fer un manifest

Aprofitant que avui a Le Tapiriste hi ha hagut article incendiari del fundador m'ha passat pel cap que fa massa temps que no fem manifestos. Però manifestos dels de debò com aquell que van fer en un paper de color groc i que la cultura (o cultureta) catalana encara hi dona voltes cada dia sense citar-lo.Els que no som ningú i ningú ens escolta ho podem fer, és gratis, perquè no som ningú i els ulls de poll que trepitgem tampoc fan mal a ningú.Un dia o altre farem un manifest de la grandesa per posar de manifest la nostra mancança.

Deixar de mirar Madrid

Avui hem tingut una d'aquelles fotografies de l'Espanya de los doscientos quilómetros que tant els agrada. Un gran desplegament de banderes (espanyoles i aquell esperpent antivexicol·lògic que tenen de bandera de la CAM) de fons per dir, fonamentalment, que Madrid és Espanya i que Espanya és Madrid. La resta existim només per servir Madrid. i així anar fent.  De tota manera el que més em preocupa és que aquí (per aquí cadascú entendrà el que vulgui) seguim mirant només a Madrid. D'aquí quinze dies Madrid haurà de tancar d'una manera o altra i aquí ens tornarem histèrics per tancar les escoles (de moment segueixen la progressió esperable i tindrem uns quants grups tancats i al voltant del 10% de les escoles amb algun grup tancat... Ni bo n dolent, hi ha coses que són pràcticament deterministes). El que no és esperable és que tinguem els hospitals com els té ara Madrid. Però ens posarem nerviosos perquè, fins i tot els més indepes, només mirem a Madrid.En fi. Viva Carta…

Pandèmia de dubtes

Ja sé que a mi discutir per discutir m'encanta. De fet he participat debats defensant coses en les que no crec per pur plaer de crear debat, o fins i tot de barallar-me. Un com vaig participar en un debat filosòfic defensant una cosa en la que jo no creia gaire en aquell moment (ara amb l'edat i les preguntes adequades diria que les preguntes i les respostes estarien invertides).Però de fa uns dies m'estic trobant a gent que considero raonable i ben formada fent trontollar principis que a mi em semblen fonamentals. Ahir mateix una conversa sobre ones electromagnètiques que no vaig voler mantenir (hi ha moments que no és bona idea discutir) em va deixar frapat.Tampoc duc gaire fins els raonaments sobre el covid i el que cal fer que semblen més una batalla de dogmes de cadascú que de llegir dades. M'he passat tot el cap de setmana raonant (penso que ja li he dit idiota un parell de cops, els meus debats són de taverna i no d'acadèmia) amb un compte creat ad hoc per d…

Dies complets

A vegades, molt de tant en tant, passen moltes coses i a mi em costa portar-ho bé quan els plans no són només meus.Tinc moltes coses al cap i sovint pair-les és molt més lent del que seria esperable.Només dues notes: per què alguns insisteixen en mantenir un estatus en contra de les evidències? Per què és tant difícil acceptar que les veritats morals quan baixes al fang no funcionen?

Primera setmana de classe

Hem començat forts.El meu gran diu que "els nens" diuen que no és un curs normal. Ell diu que el troba normal. Més normal que els anteriors. Certament tot és més ordenat i tot està mes definit.El mes de setembre, a casa, sempre ha estat un mes atapeït i jo em vaig fent vell: dormo menys (i pitjor) i no estic per segons quines collonades. A més s'estan acumulant coses que ha posposat malament el covid i les seves cosetes... i això esperant que no ens toqui un confinament selectiu en el pitjor moment que no descarto però que confio que no passi.Però hem començat forts.I no veig un moment per fer un retir espiritual.

Córrer, córrer i no anar enlloc

Avui ha estat d'aquells dies que sembla que el temps s'escola com la sorra fina entre els dits. Passen massa coses però malgrat tot les coses van sortint més o menys bé.Us deixo una frase només, no és el que volia però avui ja no dono per més.

Nosaltres els misantrops

Això ho escric desprès de llegir aquest article a vilaweb i què algú em demanés a tuiter per què jo hagués carregat encara més. De fet tot bé de la misantropia o esperit d'ermità que d'alguna manera poc dissimulada presumeixo que tinc. I ho duc prou bé, però la interacció social forçada mai ha estat una font d'il·lusió per a mi.La gent que parla de la socialització dels nens com si fos una gran cosa que els fa una gran il·lusió però per a molts és una càrrega. Fins i tot la interacció a classe amb altres nens pot fer que els misantrops com jo (fixeu-vos que he evitat de totes totes parlar de timidesa) ens refugiem en els nostres universos particulars i aprofitem menys del que seria necessari els aprenentatges en grup.I és evident que cal aprendre a socialitzar, per això hi ha esplais i la plaça del poble. No sé si m'explico. No són espais reglamentats on com diu un poema d'una novel·leta espanyola de l'altre segle on "hacen sus necesidades a toque de campa…

Incomoditat

La veritat mai no és incòmoda, ni tant sols la realitat. La incomoditat són els nostres prejudicis i pensar que com el mite de Babel ho podem tot al control de la voluntat humana i quan ens enfrontem a això amb la cruesa que ens guanya acabem fent el ridícul davant qui no és creient dels nostres prejudicis.Parafrasejant una frase famosa hi ha mentides, males intencions i dades. Sí, les dades són la pitjor mentida perquè si no les saps llegir poden dir el que vulguis. Les mateixes dades poden servir per alimentar dogmes diferents i per això darrerament en diem intel·ligència artificial al tractament massiu de dades: és com el tractament massiu de persones: amaguen la realitat d'una forma molt eficient.Però què hi farem a l'escola vaig aprendre a riure'm de les dades (fonamentalment per avorrir-me) i no vaig aprendre a callar. A aquestes alçades de la vida tampoc en tinc gaires ganes, d'aprendre'n.

La generació del fracàs

Sé que en bona part és una obsessió que bé d'haver escoltat massa vegades que hi ha elit gerontocràtica que de tap de les noves generacions però jo (i la gran majoria de la gent que va idear aquestes bajanades) som gent que estem a la generació que va just darrera d'aquesta generació de la què diem que ho va acaparar tot.En realitat el problema som la nostra generació que vam anar tard a tot perquè vam preferir, en general, la comoditat de l'anar tirant o culpar als grans dels nostres fracassos. De fet som la primera generació (si més no al nostre país) que ens hem volgut saltar l'etapa del risc i ens hem acomodat a primera hora. I si el nostre fracàs ens ha dut lluny a fer una cosa que no volíem fer en fem un llibre dient que els pobrets que venen després estan condemnats.I no, els que vénen després ens passaran la mà per la cara varies vegades, patint al principi com van fer els nostres pares si no eren de casa bona (un altre dia parlarem de per què ens deixem enred…

Diumenge de passió

Ja sé que això no existeix però avui és el diumenge on moren les vacances escolars i en alguns llocs avui celebren la festa de Sant Vicent Ferrer (buscant una cosa he trobat que els anglicans també el veneren, sempre estem a la banda on tot ve que cau) per tant no trobo res millor que dir que aquest diumenge és el diumenge on comença la passió amb l'obertura demà del curs escolar més divertit des de fa molts anys.A casa, naturalment, no tinc preparades ni la quarta part d'eventualitats que pot dur aquest curs amb dos canalles a primària i amb les seqüeles de les moltes coses que pengen d'aquí i d'allà; tant laborals com personals i familiars.Confiem en el seny de la gent (que veient els grups de whatsap escolars no sé com anirà) i en la voluntat de fer més de tots els que hi estem implicats. Que a cadascú li arribi la força d'on cregui que li arriba però ens farà molta falta si no volem parar bojos.

La meva vena quinqui

Ho reconec, haver-me criat sota la bateria i tractant habitualment amb personatges amb uns valors i sistemes socials no estàndard (per molt que a casa fóssim d'ordre i anés a una escola on l'ordre públic estava bastant ben cuidat) em va alimentar un temperament que m'agrada dir-ne almogàver (una mica rude i bastant agressiu).Avui una senyora més o menys de la meva edat ha estat apunt d'agredir-me amb un encenedor (pretenia cremar-me la barba aprofitant que jo duia les mans ocupades). Ha estat fruit d'un desencontre perquè l'he engegada a pastar quan m'ha intentat intimidar per demanar-me diners. Ja sé allò que cal donar al pobre etc (de fet,ara fa dies que no el veig però hi ha un indigent a temporades al barri que fuma a costa meva quan corre per aquí, tot i que és una mica pesat no és un intimidador) però quan algú pretén intimidar-me em surt la vena quinqui (a la feina també hi ha algun testimoni del fet que no ha anat a majors perquè malgrat tot la gent…

11 de setembre semiclandestí

Entre el Covid, la por dels responsables de seguretat a un ectoplasma inconegut què ha fet tancar la Ciutadella, què tothom està de baixada i no hi ha res per l'endemà aquesta diada sembla desangelada malgrat alguns hagin fet petites accions de sabotatge perquè no sigui dit que les lluites són acabades.A voltes cal saber retirar-se als quarters d'hivern i no cremar-nos tots en esterilitats. Però com deia ahir: sempre cal fer. Cal fer més.

Fer més

Avui vaig tant tard que gairebé és demà però avui, per primera vegada, he sentit explicada una cosa que ja intuïa però no sabia explicar:El camí, per tot a la vida, no són ni les normes ni les prohibicions. El camí és fer més i fer-ho millor. Segons les nostres possibilitats. Però sempre més.

Realitats

Tal com està el pati (tal com hi està el pati que diria algun il·lustre) la realitat i la vida ens ha passat per sobre. Pot ser que només sigui un biaix de confirmació i aquella cosa mig chestertoniana que se m'ha quedat enganxada entre el goig de la ruralitat i la confiança en la tradició però aquesta carallotada de dubtar de les evidències m'ofega.M'ofega també, especialment, que haguem fet una substitució de sacerdots tant precària que muntem manifestacions per dir que les mesures sanitàries són rentat de cervell... Però ens hem passat tant de temps defensant veritats amb mentides que havíem d'arribar aquí d'una manera o altra...

El Metro en temps de pandèmia

Avui m'he adormit i he hagut d'agafar el Metro per poder arribar a l'hora a l'oficina. A aquella hora normalment va prou ple com per patir per les distàncies i l'espai vital. Sí, jo pateixo per l'espai vital encara que no hi hagi pandèmia.Avui anava buit. Més buit que un diumenge a les nou del matí en temporada baixa.Avui hi havia silenci, aquell silenci d'un tren a Dinamarca on sembla que si parles fluixet estàs cridant.No en vull treure cap conclusió, no han començat les universitats, però es nota la pandèmia.Molt.

Mambo

Avui he fet la jornada laboral (llarga,els dilluns són llargs) a ritme de Mambo. Cal ambientar les coses què fem amb música adequada i per posar-nos al dia no hi ha res millor que el Pérez Prado.Naturalment la nit passada no he dormit gaire, el primer dia de feina sempre arribo abans d'hora. No tinc remei. Després poc a poc me'n vaig cansant, començo a rondinar i a anar tard.Però avui hem tingut un dia d'alegria. Esperem que duri.

Primer dia de pantalons llags

Demà comença la temporada laboral. De fet tots els cursos civilitzats comencen amb la tardor i la tardor comença amb el setembre digui el que digui l'astronomia.Aquesta primera setmana ha estat una mica coixa,només un pròleg feixuc encadenant l'epíleg de l'estiu mentre em va creixent la mandra per seguir el dia a a dia del país... I no perquè estigui desanimat: simplement fa massa que som presoners d'una llista massa llarga d'urgències.Avui ja és temporada de pantalons llargs i demà canviarà tot.

El futur

Darrerament les converses a les colles en les que em moc semblen la cavalcada dels genets de l'Apocalipsi però sense desvelar res sòlid.Jo sempre he confiat en el futur, sempre hi confio no perquè el present em sembli un drama (no ho és) si no perquè realment crec que el futur depen de nosaltres és la nostra feina millorar-lo. Dit a la forma cristiana cursi nosaltres som l'instrument del pla de Déu i és feina nostra dur-lo endavant.En fi, que confio que tot vagi a millor perquè no pot anar d'altra manera. Em van ensenyar a no tenir por i ho duc bastant bé. Malgrat tot.

Fent dissabte

De tant en tant, gràcies a coincidències o urgències, toca remoure papers i endergues acumulades a casa durant bastants anys. Aquelles coses que han quedat pendents del la m'ho miraré o això servirà per aquest projecte que fa deu anys que vaig plantejar i mai ho he acabat de fer.És una cosa que sempre em fa mal, em cansa i em posa nerviós. Segurament perquè treu les coses que han quedat adormides i arraconades per un dia a dia que no m'ha permès (o no he permès que permetés) fer. Potser hauria de recuperar el sentit del dissabte i aturar-me a reflexionar sobre les coses que hauria volgut fer de debò i superar les coses que m'ha dut la vida.

Caminar

Després de molt de temps he volgut sortir a caminar. He volgut. No he pogut.He agafat la bossa, la cantimplora i he enfilat un camí conegut i suau... i no he arribat a fer ni tres quilòmetres. Potser és la vellesa prematura, potser ha estat aquest curs dramàtic o potser és que simplement em cal espai per a mi. No ho sé. En tot cas em cal recuperar l'alegria i els ànims.

L'escola

Avui ens han arribat les primeres instruccions del curs de l'escola dels nanos. Promet ser bastant complicat que tot funcioni com hauria de funcionar i no sé si el curs podrà anar tal com hauria d'anar.Si us he de ser sincer per primer cop pateixo per l'aprenentatge dels meus nanos: més enllà de dificultats ja conegudes aquest curs passat (no només el confinament i el nyap de final de curs passat) per primer cop em plantejo si vull dirigir com aprenen els meus fills.Una cosa que vaig veure durant el confinament és que hi ha moltes mancances en les coses que han anat aprenent i potser ens hem de replantejar com a família (i segurament com a societat) què en fem de tot plegat.

Diari d'un nou curs

Fa anys que em ronda pel cap la idea i aquest curs ho faré: escriuré una entrada diària (en tot cas intentaré fer-ho) encara que només sigui per no deixar tot el què em passa pel cap en un calaix que no saps gaire que se'n farà.Començo avui, primer de setembre que és quan comencen els anys de debò diguin el que diguin els calendaris. Venim d'un any fomut, on han passat coses dures i algunes de les coses que haviem planificat no s'han complert.Espero que aquest any sigui millor i, sobre aquest diari, només publicitaré les entrades que em semblin interessants però confio que cada dia a les vuit del vespre tingueu una nova entrada