14 de setembre 2020

La generació del fracàs

 Sé que en bona part és una obsessió que bé d'haver escoltat massa vegades que hi ha elit gerontocràtica que de tap de les noves generacions però jo (i la gran majoria de la gent que va idear aquestes bajanades) som gent que estem a la generació que va just darrera d'aquesta generació de la què diem que ho va acaparar tot.

En realitat el problema som la nostra generació que vam anar tard a tot perquè vam preferir, en general, la comoditat de l'anar tirant o culpar als grans dels nostres fracassos. De fet som la primera generació (si més no al nostre país) que ens hem volgut saltar l'etapa del risc i ens hem acomodat a primera hora. I si el nostre fracàs ens ha dut lluny a fer una cosa que no volíem fer en fem un llibre dient que els pobrets que venen després estan condemnats.

I no, els que vénen després ens passaran la mà per la cara varies vegades, patint al principi com van fer els nostres pares si no eren de casa bona (un altre dia parlarem de per què ens deixem enredar per els fills de papà que no es poden comprar el cotxe del papà perquè resulta que els no tan fills de papà també el tenen a l'abast - o tot el contrari, que hi ha més salsa -).

A la vida buscar la comoditat és bo però només els aristòcrates es poden permetre el luxe de viure només de la comoditat. De fet és això, la generació X hem estat una generació d'aristòcrates. I els que vénen darrere se'ns menjaran. I ens ho mereixem, per burros i per mantes. 

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...