Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2020

85 segons

Avui el diputat a Madrid del PNB ha despatxat la seva intervenció en 85 segons. Mai no cal gaire més. Les coses curtetes i clares. Així tenim més temps per fumar un puro amb tranquil·litat.Cal simplificar, el barroquisme és signe de decadència.

Pareto i altres parides

Hi ha una cosa que t'expliquen quan fas cursos d'organització industrial que és el principi de Pareto que diu que, normalment, el 80% dels efectes són conseqüència del 20% de les causes. Els números sempre m'han semblat una parida, de fet m'han semblat una forma de voler numerar coses no numerables però té raó en una cosa: quan tens molts problemes les causes acostumen a estar concentrades en algun coll d'ampolla (fixeu-vos que és un comentari qualitatiu) i el que és important és detectar quina és la causa que et crea més problemes (o, essencialment, et fa perdre més temps) i resoldre-la.Però generalment aquestes causes problemàtiques són de mal resoldre i, sobretot, tenen resultats que no són immediats. I perdoneu aquest amago d'autoajuda però tinc la sensació que el gran xou que estem vivint amb l'epidèmia té molt a veure amb la necessitat de fer coses que es vegin impedint anar al fons dels problemes.

La percepció i la realitat

Aquest cap de setmana he tingut sarau a tuiter perquè se'm va acudir dir (amb la meva diplomàcia habitual) que a primers vuitanta, a Barcelona ciutat, la calefacció era un article de luxe.A banda de els de sempre que pensen que la realitat de fa quaranta anys era la realitat de la classe alta (o mitja-alta, però tenen un concepte de que per ser de classe mitja cal ser rendista que fa riure una mica per no dir molt) hi va haver gent que em volia convèncer que tothom en tenia. El millor va ser que posessin d'exemple edificis on jo hi havia estat aquells anys perquè hi vivien amics (i, efectivament, no en tenien).Pot ser que tots plegats tinguem una imatge idealitzada del passat, pot ser que oblidem els problemes que no ens van tocar d'aprop (meravellós algú que diu haver estudiat els aventatges que van tenir generacions passades i... que no sap les dificultats per trobar habitatge de finals seixanta primers setanta i els pufos de les cooperatives i altres estafes).A vegades …

Balanç setmanal

Avui he actualitzat, com cada setmana, el Hit Parade.Tinc al cap afegir-hi més coses i crear noves seccions, però aniré poc a poc. Desconec si tot això serà útil per algú a banda de mi. Però si algú pot aprofitar-ne res seré feliç.

Dimonis

 Aquest text va sortir publicat tal com raja a la difunta revista l'endavant el 19 d'agost de 2015 Diu que la ment humana  necessita simbolitzar per poder afrontar els problemes i no quedar-se encallada en cadascun dels petits detalls que són el problema concret que ens afecta ara i aquí. Segurament és cert, però acabem convertint la nostra reflexió en eslògans buits i miralls difusos de pensament correcte.Un dels tòtems de paret pintada més usats i més inútils és el patriarcat: tot és culpa del patriarcat què ningú sap gaire com definir-lo. Un altre tòtem repetitiu és el capitalisme, del qual defensors i detractors difícilment te’n fan una definició canònica que tingui una relació directa amb el problema del que estan parlant en aquell moment.N’hi ha més.  Cada tribu ideològica té els seus i, generalment, només serveixen per amagar que no tenim ni idea de com afrontar el problema punyent i, sovint, sagnant que tenim al davant . Aleshores construïm un gran model (perfecte, rac…

Allò meu amb els canvis

Sóc un home terriblement conservador: El meu ideal de vida és seure al porxo de casa amb una pipa i veure passar el temps. No duc gens bé els canvis però avui n'hem començat a plantejar un a casa.No sé com anirà, no sé si podrem fer-ho al ritme que volem. Però canviaran moltes coses repetint la història dels meus pares amb moltes variants.Però tot pensant en comprar-me un balancí i seure a fumar una pipa al porxo.

Ressentiment

Tots hem passat un camí de vida més o menys reeixit. Jo, personalment, tret de treballar a la NASA he assolit tot el que volia quan tenia 15 anys. Diuen què estem molt malament, que tot és culpa de que els que van venir abans de nosaltres i nosaltres (la meravellosa generació X) pobrets no hem pogut superar als que ens han precedit perquè no ens han deixat.Cada dia tinc més la sensació que som una generació de sucre. Hem viscut molt bé, vam tenir molts pocs problemes per trobar feina i, en general, tenim resolt l'habitatge d'una manera bastant raonable. Però no hem tingut nassos de fer res més enllà de llepar roda dels que van venir abans... i ara plorem perquè els d'abans no deixen el volant i veiem que els que venen darrere són més espavilats que nosaltres i deixem anar el nostre ressentiment. Algú fins i tot n'ha fet un negoci i una marca.Resulta curiós que qui en fa marca i negoci es neguitegi perquè se li critiqui el concepte encara que sigui fent molta menys sang…

Drôlerie

Tot plegat és drôlerie, marginàlia i atrezzo. De fet tot és fa no fot el mateix.Avui hem sabut que tanquen bars i restaurants una altra vegada (Esparver, recorda que els dies que vas a l'oficina has d'agafar l'entrepà). No tinc ni idea si servirà per res. Tampoc tinc ni idea com s'ho farà qui viu d'això per sortir-se'n. I espero no haver de patir per les entrades de diners que hi ha a casa (malgrat que haguem pogut estalviar una mica).Si mires en perspectiva ens està arribant una temporada dura. Molt dura. No sé gaire com ens en sortirem tots plegats. Aquest matí feia broma que tancaran per aturar els nervis i no el virus. I, segurament, és cert.En tot cas mirem endavant i no ens quedem presoners d'aquesta bogeria.

Opcions de vida

Sovint tens la sensació que gent que diu tenir una opció de vida absolutament racional (basada en principis científics i "ètics" - com si una ètica racional fos possible -) porta molt, però molt, malament que algú no adopti la seva opció de vida, en faci befa o simplement hi plantegi incoherències.Tots tenim contradiccions i (encara que fem veure que no) principis últims on aferrar-nos. Però no podem (no hem de) pretendre que tothom adopti la nostra opció de vida. Per racional que sigui. I sempre hem de (hauriem de) estar disposats a adaptar els nostres dogmes a la realitat.En el fons acaba passant allò que vaig sentir a no recordo qui: "Hi ha més partidaris de la immaculada concepció entre no catòlics que entre catòlics". I és això, els dogmes nous necessiten de seguretats que qui du segles darrera li rellisquen bastant (tret dels inevitables zelotes, però a la vida en trobes, fins i tot parlant de futbol).Jo ho faig millor o pitjor però més o menys vaig fent el q…

Poc a poc

La vida et posa terminis... No, tu et poses terminis. Les fites has de valorar si paguen la pena o no. Poc a poc descobreixes que la teva vida no només és teva però que no has de viure la vida d'altres i que els terminis són com són però donen pel que donen. No m'ho sé explicar ni a mi mateix però el dia que descobreixes que vas contra corrent sense estar equivocat al cap exploten moltes coses. Massa coses per dir gaire res.Poc a poc.Aquest serà el nou lema.

La setmana de la bogeria

Aquesta setmana ha estat la setmana dels bojos. Dels dies bojos. Un carnestoltes de tardor.Però n'estic content.Actualitzo, la setmana en la que entrem ja veurem com ho fem.

Rituals de pas

Sé que és la segona setmana i ja em salto el tema dels dissabtes però és un cap de setmana llarg, hi ha més dissabtes que llonganisses i avui el meu fill gran ha passat a ser oficialment gran.Jo sóc una persona que du bastant malament els rituals en general però, per iniciativa meva, avui hem tingut un ritus de pas del meu fill gran, un ritus que serveix per recordar la tradició de la família i per posar una creu al calendari avisant que s'ha fet gran.Si ho miro en perspectiva una de les moltes coses que hem perdut la nostra generació són els rituals. Els hem perdut perquè sempre hem preferit quedar-nos a alimentar la casa dels pares enlloc de viure la nostra vida per tornar després havent viscut i arruïnats però amb la seguretat que com el pare de la paràbola ens acollirien altre cop.Potser el que passa és que la generació anterior han oblidat el pare de la paràbola i han preferit (i nosaltres hi hem consentit) tenir-nos lligats a la seva cama.Confio que els meus fills siguin cap…

La vida social pandèmica

Tot d'un plegat aquests dies el virus malda per acabar de matar la societat civil. És a dir, la societat no governamental (la de debò, la que viu fora del mantell de l'estat) i només sobreviu fora la que viu sota mantells paraestatals.Ens han dit que les nostres relacions han de ser només a l'escola i a la feina perquè el virus és perillós... I ho és, però hem de maldar perquè la nostra vida d'homes (i dones) lliures vagi més enllà del que en dona el senyor estat.No, no tinc cap solució però aquest estiu ja ens vam carregar la socialització dels infants al lleure i aquest curs ha començat espantant als pares perquè fugin de les activitats extraescolars. Això sí: l'escola no en la saltem què per alguna cosa la vam inventar per fer bons ciutadans (republicans).No ho sé, no tinc varetes màgiques i sóc el primer que vaig defensar (i no he canviat d'opinió) que al juny no es podien obrir les escoles. Però començo a estar fart d'aquestes crides a la histèria col·…

Per què no sigui dit

Avui m'ha superat tot i ara mateix acabo de descobrir que m'he carregat no sé com la feina que he fet durant tot el dia.Per sort els apunts hi són. I potser feia falta que passés. Però no m'agrada. Gens.

Escola

Ho reconec, com a pare les escoles m'esgoten.
De fet més els altres pares que l'escola en sí. Em costa molt entendre que el tracte de l'escola sigui amb els pares i no tant amb el subjecte de l'escola que és la criatura (o no tant criatura, perquè a l'institut ja són grandets).
La idea aquesta de l'escola republicana què fa ciutadans afins a la república i, a la llarga, adults absolutament dependents de la república però disfressats de persones lliures em cansa molt. 
Definitivament. Estic esgotat.

Consciència de classe

Fa temps que corre la brama que la classe mitja ja no existeix i que tots ens estem tornant miserables. De fet ens diuen que qui es creu classe mitja és només que s'ho creu. No en tinc ni idea. De fet no tinc ni idea a quina classe social pertanyo.El que si que tinc clar és que els meus avis es van criar tots quatre en economies pràcticament de subsistència i, malgrat les dificultats, no és el meu cas. També tinc clar que els avis dels difusors d'aquest missatge vivien bastant millor que els meus.Els meus avis se'n van sortir i els meus pares van mantenir la flama. Jo visc sobre les cendres del que van fer els meus avis i pares. I si mirem només l'economia, a banda d'uns anys dolents que ja han passat, que van ser culpa del meu mal cap, no puc dir que estigui pitjor que ells en el moment vital que estic passant. Sí, he fet les coses una mica més tard, però no és culpa ni dels fats ni de no poder. És purament no haver decidit que vull fer amb la meva vida fins a la …

Incoherències puritanes

Per desgràcia (a voltes penso per sort però no sé si és gaire defensable) el món no és un lloc on el blanc i el negre són clars i diàfans però sí que és un lloc on determinats grups de gent es preocupa molt per la puresa moral dels altres.
Per sort (aquí sí que estic segur de que és una sort) quan més moralista és un grup més fugues morals té. En desconec la causa, però passa i passa molt sovint. Massa sovint per poder mantenir la coherència de la defensa de la puresa. Després has de sentir que la diferència és que al ser més exigents surten més coses. I un rave, surten més coses perquè quan fas de la puresa una bandera també l'acabes usant d'arma de lluita interna.
En general inventem els camins puritans de tal manera que siguin una arma contra els nostres dimonis dels pastorets (penso què ja sé quin article toca dissabte vinent) però en reproduïm els pitjors vicis. Després usem murs de vergonya per tal de justificar les nostres vides i fem confessionaris públics (de víctima) n…

Ha passat la setmana

Ja ha passat la setmana i he actualitzat la pàgina dels més vistos. Tot segueix endavant poc a poc. Segurament més al ritme què ha d'anar que al ritme què anava.

Treure's la màscara

Aquest text va ser publicat tal com raja a la difunta revista l'endavant el 25 de març de 2015
Poc a poc he anat construint un discurs, amb pseudònim, a Internet. El pseudònim m’ha permès ser jo i no un personatge. És a dir, he pogut expressar les meves idees i no he hagut de projectar les que accepta bé el meu entorn i que el meu tarannà, poc donat a significar-me, fa que no discuteixi mai en públic.Per això cada cop que sento algun guru de fireta dels mitjans tradicionals i altres puritans bordar contra l’anonimat se m’encén una flama d’indignació i una veuarra exclama “quina barra!”. No estan fent crítica als abusos de l’anonimat, estan fent de monjos post-medievals que cremen impremtes. Perquè resulta que hi ha qui té recursos per afrontar la seva discrepància amb el discurs més acceptat i hi ha qui necessita la màscara.Això no és una defensa dels cafres que, amagats en l’abús d’un anonimat il·lusori, insulten i difamen. Aquests haurien de ser eradicats de la xarxa amb promptit…

La tardor com a metàfora

La tardor, en un mon civilitzat, hauria de ser la primera estació de l'any de la mateixa manera que els dies haurien de començar amb la posta de sol. Per alguna raó que se m'escapa hem volgut fer la metàfora de l'any que acaba amb la mort (l'hivern) i no la metàfora que acaba amb la vida: l'estiu.La tardor és quan les crostes velles i feixugues s'arrenquen amb les tronades furioses que arrenquen ponts i, segurament, d'això n'hauríem de fer bandera. De fet la vida civil, que està sempre lligada al curs escolar, gira al voltant d'això: La tardor és quan comença el curs i comença la vida. 

Ara que fa tres anys

Se m'ha dit de tot perquè mai no vaig veure clara la jugada i ho vaig expressar en diverses colles. En general tendeixo a creure poc en la força de les revoltes: A la vida, com al casino, sempre guanya la banca.És important entendre-ho per molt que de tan en tant juguem a alguna cosa més que ha fer de bullanga. En general tots vam fer com si fos (alguns jugant-s'hi bastant més que un ull) però les voltes de perfil d'algun pope que es va amagar quan les coses anaven de debò, allò de dir que havíem escollit un parlament per fer un referèndum (no hi era pas al programa però tampoc sabien què fer)... Tot plegat. Però no, no queda lluny. Les descàrregues d'adrenalina són adictives i el problema segueix existint. No sé si ben identificat però existeix.Tornaria a fer el mateix? No ho sé, sóc 3 anys mes vell. En aquest cas vell és una paraula molt adequada. En tot cas estic absolutament segur que seguiran passant coses el dia que finalment girem full. I no estic segur de què v…