30 d’octubre 2020

Temps foscos

No és ni el canvi d'hora ni el confinament estrany aquest què patim. No és ni tant sols l'amenaça reiterada del canvi climàtic. Tampoc no és la crisi econòmica, moral i cultural què treu el nas darrere de les ombres del covid.

Ve una nova foscor barroca, temps de dimonis i puritanismes. Temps de senyors feudals i de por. 

I ve tot això perquè tenim por. Tenim por d'anar enrere. Tenim por de no saber viure els signes dels temps. El puritanisme sempre és ombra de la por. 

Por d'afrontar canvis. Por de les diferències. Por de que les coses demà no siguin com eren ahir. Por de ser estranys en un món nou. I busquem seguretats. Busquem autoritarisme desorientats. Busquem referents que no tenim perquè els referents van més a poc a poc que el món.

Ara recarregarem les formes i dibuixarem monstres. Ens hi farem mal. Gairebé segur.

No sé com anirà tot plegat, però entre una cosa i altra espero uns anys bastant durs.

29 d’octubre 2020

Extraescolars

Em té molt fascinat aquest tancament de les activitats extraescolars (que no de les competicions escolars a les que si que els veig certa lògica que tanquin). Sembla ben bé que tanquem tot el que no es controla directament des de l'administració. 

L'escola republicana francesa que hem pres com a model és una entitat religiosa (sense deus) destinada a formar bons ciutadans mentre les les extraescolars és el petit espai de llibertat que l'estat encara no ens ha pogut robar en la formació dels nostres fills.

Em parlen de bombolles: les bombolles les trencaran als parcs al sortir de l'escola però les extraescolars són bombolles superposades i gairebé sempre més petites que la bombolla escolar. Però tanquem les petites perquè no ens podem permetre perdre la fe en la república marca moral de la nostra vida.

Em repeteixo, si tanques tanca-ho tot. No facis aquests híbrids bastards.

O ens traiem la tonteria estatalista de sobre o ens hi farem mal.

  

28 d’octubre 2020

Ahir no vaig tenir temps

Ahir em va vèncer la vida i no vaig tenir temps d'escriure res. No preparo aquest blog amb anticipació i desprès passa el que passa.

La vida té moltes coses, la majoria maques i poc a poc ens va vencent el temps (i segurament la felicitat, perquè jo sóc optimista irreformable).

Però seguirem amb això al peu del canó. Encara que només siguin notes breus.

26 d’octubre 2020

Preconfinats

He estat a poc d'escriure precuinats però m'he retingut.

No tinc ni idea què demanaria als tècnics si fos responsable d'alguna cosa (per sort per tothom no sóc responsable de gaires coses, dels meus fills i encara) el què sí què sé és que m'estaria calladet fins que sabés què preguntar.

Diu què Sant Benet a la Regla deixa anar que si l'abat és bo no cal regla i que si és dolent no serveix de res (si no e vero e ben trobato). Em temo que el millor que tenim fa de porquer.

25 d’octubre 2020

Diumenge, primer dia de la setmana.

Les setmanes a la civilització comencen en diumenge perquè o és el dia de després del descans o és el dia més important de la setmana. I així tenim forces pel què vindrà després.

Perdoneu el sincretisme però és així.

L'encarem amb una roda de premsa d'interior: que es mullin els kumbaryens. Gairebé diria que em fa menys por que si hi haguessin sortit les autoritats sanitàries.

Per cert, Pedrogan faria més goig amb unifome de capità general.

24 d’octubre 2020

Toc de queda i altres teràpies

No sé si és perquè darrerament gairebé només escolto metall variat o perquè només jugo al kcII tinc un estat d'esperit gòticomedieval bastant accentuat. Estem en mig d'una crisi espiritual i material important perquè el món no són flors i violes. No ho ha estat mai però ens queda només la memòria dels que van tenir pares de casa bona o dels que troben els anys de ionquis tirats al portal de casa els anys més feliços de la seva vida.

En tot cas el món (occidental) està en crisi i no tenim un conseller comunista pregant a la Moreneta perquè plori (de fet tampoc cal, ara les urgències dels negocis climàtics han quedat absorbits per la urgècia de la pesta moderna que no sabem com gestionar).

Ara sembla que ens volen imposar el toc de queda i treure a passejar la companyia del silenci (perdoneu si cito malament però no tinc els meus llibres a mà) com a excusa per poder mantenir el tancament de la porta del cel i per poder dir que estan fent alguna cosa.

El fet de fer alguna cosa és sempre una teràpia de qui és responsable: gastem diners, intervinguem, que es vegi que ens movem. Com aquell encarregat que quan s'escaquejava a la fàbrica anava amb un martell a la mà per tal que pensessin que anava a reparar alguna cosa.

Les teràpies estan molt bé per la salut mental pròpia. Fins i tot poden ser útils per guanyar vots. Però si vols resoldre un problema has d'anar a resoldre'l procurant que tingui el mínim de seqüeles possibles. I, molt sovint, és més bona política seure a pescar fins que passa el cadàver de l'enemic que no pas anar a buscar-lo on no saps si hi és.

Qui vulgui entendre que ho entengui.  

23 d’octubre 2020

El final d'un somni

Fa uns anys em vaig plantejar (sense dir-ho a ningú) cap a on havia d'anar la meva vida i la de la meva família. Més endavant en vaig parlar escadusserament amb la senyora Esparver que és més reflexiva que no pas jo i vam estar més o menys d'acord en com s'havien de fer les coses.

Els avatars de la vida ens han dut per camins, ara pedregosos, ara enfangats, que semblaven que ens allunyaven del termini que ens havíem posat per fer les coses. Però el fat segueix somrient i, avui, hem vist clar que podem complir el següent pas vital en el termini que ens havíem proposat.

El què farem al final no ho sé perquè som lliures i les incerteses de la pesta poden fer canviar de necessitats però tindrem tot el que necessitem quan ho necessitem.

Celebrem-ho. També hi ha bones notícies i, avui, la vida ens somriu.   

22 d’octubre 2020

Allau

Vas caminant prop de la carena, al límit. Hi ha passos complicats, passos que no pots fer sol però tens companys que no veuen els passos com tu... i això que porten gairebé tants quilometres fets com tu, o potser més.

Han perdut l'entusiasme de la joventut. Tu no l'has perdut encara. L'entusiasme. Has perdut altres coses, part de la força, la seguretat i la confiança.

Sembla que sota els peus es desplaça una placa i estàs pràcticament sol.

Has perdut també la sort?

21 d’octubre 2020

85 segons

Avui el diputat a Madrid del PNB ha despatxat la seva intervenció en 85 segons. Mai no cal gaire més. Les coses curtetes i clares. Així tenim més temps per fumar un puro amb tranquil·litat.

Cal simplificar, el barroquisme és signe de decadència. 

20 d’octubre 2020

Pareto i altres parides

 Hi ha una cosa que t'expliquen quan fas cursos d'organització industrial que és el principi de Pareto que diu que, normalment, el 80% dels efectes són conseqüència del 20% de les causes. 

Els números sempre m'han semblat una parida, de fet m'han semblat una forma de voler numerar coses no numerables però té raó en una cosa: quan tens molts problemes les causes acostumen a estar concentrades en algun coll d'ampolla (fixeu-vos que és un comentari qualitatiu) i el que és important és detectar quina és la causa que et crea més problemes (o, essencialment, et fa perdre més temps) i resoldre-la.

Però generalment aquestes causes problemàtiques són de mal resoldre i, sobretot, tenen resultats que no són immediats. 

I perdoneu aquest amago d'autoajuda però tinc la sensació que el gran xou que estem vivint amb l'epidèmia té molt a veure amb la necessitat de fer coses que es vegin impedint anar al fons dels problemes.

19 d’octubre 2020

La percepció i la realitat

Aquest cap de setmana he tingut sarau a tuiter perquè se'm va acudir dir (amb la meva diplomàcia habitual) que a primers vuitanta, a Barcelona ciutat, la calefacció era un article de luxe.

A banda de els de sempre que pensen que la realitat de fa quaranta anys era la realitat de la classe alta (o mitja-alta, però tenen un concepte de que per ser de classe mitja cal ser rendista que fa riure una mica per no dir molt) hi va haver gent que em volia convèncer que tothom en tenia. El millor va ser que posessin d'exemple edificis on jo hi havia estat aquells anys perquè hi vivien amics (i, efectivament, no en tenien).

Pot ser que tots plegats tinguem una imatge idealitzada del passat, pot ser que oblidem els problemes que no ens van tocar d'aprop (meravellós algú que diu haver estudiat els aventatges que van tenir generacions passades i... que no sap les dificultats per trobar habitatge de finals seixanta primers setanta i els pufos de les cooperatives i altres estafes).

A vegades veus alguna tesi correcta defensada amb arguments que desacrediten tot el raonament i, molt sovint, passa perquè qui fa aquestes coses simplement voldria ser producte de la tesi.

Però me n'he anat de tema, cada dia em preocupa més que patrons que jo veig claríssims semblin escandalosos per tothom. Pot ser que jo hagi fet un recorregut en sentit contrari de qui es queixa, no ho sé. En tot cas cada dia tinc més clar que el que surt als llibres divergeix molt de la meva vida.

18 d’octubre 2020

Balanç setmanal

Avui he actualitzat, com cada setmana, el Hit Parade.

Tinc al cap afegir-hi més coses i crear noves seccions, però aniré poc a poc. Desconec si tot això serà útil per algú a banda de mi. Però si algú pot aprofitar-ne res seré feliç.

17 d’octubre 2020

Dimonis

 Aquest text va sortir publicat tal com raja a la difunta revista l'endavant el 19 d'agost de 2015

Diu que la ment humana  necessita simbolitzar per poder afrontar els problemes i no quedar-se encallada en cadascun dels petits detalls que són el problema concret que ens afecta ara i aquí. Segurament és cert, però acabem convertint la nostra reflexió en eslògans buits i miralls difusos de pensament correcte.

Un dels tòtems de paret pintada més usats i més inútils és el patriarcat: tot és culpa del patriarcat què ningú sap gaire com definir-lo. Un altre tòtem repetitiu és el capitalisme, del qual defensors i detractors difícilment te’n fan una definició canònica que tingui una relació directa amb el problema del que estan parlant en aquell moment.

N’hi ha més.  Cada tribu ideològica té els seus i, generalment, només serveixen per amagar que no tenim ni idea de com afrontar el problema punyent i, sovint, sagnant que tenim al davant . Aleshores construïm un gran model (perfecte, racionalíssim i completament allunyat de la realitat) que ens permet passar pàgina mentre construïm un nou dimoni.

Els dimonis són un concepte magnífic i segurament un dels millors conceptes humans: personifiquen el mal, són invencibles i són intangibles. De fet, molts dels mites arcans que venerem els humans tracten de com vèncer als dimonis els quals, en general, només poden ser vençuts per la puresa.

Al final sempre acabem al cap de carrer: la puresa. D’una manera o altra tot va de puresa i les reformes de tots els corrents de pensament, de religions amb déu(s) o sense, sempre van del mateix: Tornem a la puresa inicial que és el que ens salvarà.

I així, qui dia passa any empeny, anem sentint repetides i somortes les mateixes notícies. Les sentim, protestem, n’acusem al patriarcat, a la xenofòbia, al capitalisme. Fem grans declaracions de principis i ofrenes de sacrifici mentre culpem al dimoni de torn. Ens quedem tranquils i tal dia farà un any.

En definitiva, com a societat i com a persones preferim grans paraules per no parlar de problemes i així deixem que els problemes es vagin podrint mentre només ens n’arribin els efluvis.

16 d’octubre 2020

Allò meu amb els canvis

Sóc un home terriblement conservador: El meu ideal de vida és seure al porxo de casa amb una pipa i veure passar el temps. No duc gens bé els canvis però avui n'hem començat a plantejar un a casa.

No sé com anirà, no sé si podrem fer-ho al ritme que volem. Però canviaran moltes coses repetint la història dels meus pares amb moltes variants.

Però tot pensant en comprar-me un balancí i seure a fumar una pipa al porxo.

15 d’octubre 2020

Ressentiment

Tots hem passat un camí de vida més o menys reeixit. Jo, personalment, tret de treballar a la NASA he assolit tot el que volia quan tenia 15 anys. 

Diuen què estem molt malament, que tot és culpa de que els que van venir abans de nosaltres i nosaltres (la meravellosa generació X) pobrets no hem pogut superar als que ens han precedit perquè no ens han deixat.

Cada dia tinc més la sensació que som una generació de sucre. Hem viscut molt bé, vam tenir molts pocs problemes per trobar feina i, en general, tenim resolt l'habitatge d'una manera bastant raonable. Però no hem tingut nassos de fer res més enllà de llepar roda dels que van venir abans... i ara plorem perquè els d'abans no deixen el volant i veiem que els que venen darrere són més espavilats que nosaltres i deixem anar el nostre ressentiment. Algú fins i tot n'ha fet un negoci i una marca.

Resulta curiós que qui en fa marca i negoci es neguitegi perquè se li critiqui el concepte encara que sigui fent molta menys sang de la que fa ell. O potser no. En general aquest país nostre alava molt el ressentiment però un dia o altre hauríem de començar a fer coses sense preocupar-nos de les rèmores. Bé, ho faran els que venen darrere perquè nosaltres ja estem massa apalancats. Però veig que com a generació no sabem deixar el paternalisme (vici copiat a la generació anterior).

És segur que poc a poc estem vivint un canvi tecnològic que fa què tothom estigui bastant desorientat i estem distrets per problemes que no son nostres però dels què patim les externalitats negatives. Però això no és, no hauria de ser, excusa per arrossegar-nos en el ressentiment del nostre sentiment de fracàs.

En tot cas jo, a la vida, tinc encara moltes coses per fer i per gaudir. Si algú està ressentit amb mi o amb el què pensa que represento (en general tinc la sensació que ningú sap situar-me massa) ja s'ho farà però una de les coses que tinc clares de fa uns anys és que no tinc cap necessitat d'amagar el que penso: no depenc de cap porta que no sigui jo mateix.

14 d’octubre 2020

Drôlerie

Tot plegat és drôlerie, marginàlia i atrezzo. De fet tot és fa no fot el mateix.

Avui hem sabut que tanquen bars i restaurants una altra vegada (Esparver, recorda que els dies que vas a l'oficina has d'agafar l'entrepà). No tinc ni idea si servirà per res. Tampoc tinc ni idea com s'ho farà qui viu d'això per sortir-se'n. I espero no haver de patir per les entrades de diners que hi ha a casa (malgrat que haguem pogut estalviar una mica).

Si mires en perspectiva ens està arribant una temporada dura. Molt dura. No sé gaire com ens en sortirem tots plegats. Aquest matí feia broma que tancaran per aturar els nervis i no el virus. I, segurament, és cert.

En tot cas mirem endavant i no ens quedem presoners d'aquesta bogeria. 

13 d’octubre 2020

Opcions de vida

Sovint tens la sensació que gent que diu tenir una opció de vida absolutament racional (basada en principis científics i "ètics" - com si una ètica racional fos possible -) porta molt, però molt, malament que algú no adopti la seva opció de vida, en faci befa o simplement hi plantegi incoherències.

Tots tenim contradiccions i (encara que fem veure que no) principis últims on aferrar-nos. Però no podem (no hem de) pretendre que tothom adopti la nostra opció de vida. Per racional que sigui. I sempre hem de (hauriem de) estar disposats a adaptar els nostres dogmes a la realitat.

En el fons acaba passant allò que vaig sentir a no recordo qui: "Hi ha més partidaris de la immaculada concepció entre no catòlics que entre catòlics". I és això, els dogmes nous necessiten de seguretats que qui du segles darrera li rellisquen bastant (tret dels inevitables zelotes, però a la vida en trobes, fins i tot parlant de futbol).

Jo ho faig millor o pitjor però més o menys vaig fent el què puc. No diré que no em fiqui amb els altres perquè no seria cert: jo respecto totes les opcions i, fins i tot, participo de rituals que no són meus (també dels meus). I només hi ha una cosa que no t'acceptaré: que vulguis plegar-me a mi als teus ideals.  

12 d’octubre 2020

Poc a poc

La vida et posa terminis... No, tu et poses terminis. Les fites has de valorar si paguen la pena o no. Poc a poc descobreixes que la teva vida no només és teva però que no has de viure la vida d'altres i que els terminis són com són però donen pel que donen. 

No m'ho sé explicar ni a mi mateix però el dia que descobreixes que vas contra corrent sense estar equivocat al cap exploten moltes coses. Massa coses per dir gaire res.

Poc a poc.

Aquest serà el nou lema. 

11 d’octubre 2020

La setmana de la bogeria

Aquesta setmana ha estat la setmana dels bojos. Dels dies bojos. Un carnestoltes de tardor.

Però n'estic content.

Actualitzo, la setmana en la que entrem ja veurem com ho fem. 

10 d’octubre 2020

Rituals de pas

Sé que és la segona setmana i ja em salto el tema dels dissabtes però és un cap de setmana llarg, hi ha més dissabtes que llonganisses i avui el meu fill gran ha passat a ser oficialment gran.

Jo sóc una persona que du bastant malament els rituals en general però, per iniciativa meva, avui hem tingut un ritus de pas del meu fill gran, un ritus que serveix per recordar la tradició de la família i per posar una creu al calendari avisant que s'ha fet gran.

Si ho miro en perspectiva una de les moltes coses que hem perdut la nostra generació són els rituals. Els hem perdut perquè sempre hem preferit quedar-nos a alimentar la casa dels pares enlloc de viure la nostra vida per tornar després havent viscut i arruïnats però amb la seguretat que com el pare de la paràbola ens acollirien altre cop.

Potser el que passa és que la generació anterior han oblidat el pare de la paràbola i han preferit (i nosaltres hi hem consentit) tenir-nos lligats a la seva cama.

Confio que els meus fills siguin capaços de viure sabent que jo sempre hi seré, d'una manera o altra.

Hi confio i per això insisteixo que volin, malgrat les dificultats (més evidents en algun cas de les que hom hagués desitjat). Sempre amb un record pels que no hi són i, sobretot, d'on venim. Cap a on anem ja ho decidiran ells. A mi se m'ha passat l'arrós.

09 d’octubre 2020

La vida social pandèmica

Tot d'un plegat aquests dies el virus malda per acabar de matar la societat civil. És a dir, la societat no governamental (la de debò, la que viu fora del mantell de l'estat) i només sobreviu fora la que viu sota mantells paraestatals.

Ens han dit que les nostres relacions han de ser només a l'escola i a la feina perquè el virus és perillós... I ho és, però hem de maldar perquè la nostra vida d'homes (i dones) lliures vagi més enllà del que en dona el senyor estat.

No, no tinc cap solució però aquest estiu ja ens vam carregar la socialització dels infants al lleure i aquest curs ha començat espantant als pares perquè fugin de les activitats extraescolars. Això sí: l'escola no en la saltem què per alguna cosa la vam inventar per fer bons ciutadans (republicans).

No ho sé, no tinc varetes màgiques i sóc el primer que vaig defensar (i no he canviat d'opinió) que al juny no es podien obrir les escoles. Però començo a estar fart d'aquestes crides a la histèria col·lectiva. 

08 d’octubre 2020

Per què no sigui dit

Avui m'ha superat tot i ara mateix acabo de descobrir que m'he carregat no sé com la feina que he fet durant tot el dia.

Per sort els apunts hi són. I potser feia falta que passés. 

Però no m'agrada. Gens.


07 d’octubre 2020

Escola

Ho reconec, com a pare les escoles m'esgoten.

De fet més els altres pares que l'escola en sí. Em costa molt entendre que el tracte de l'escola sigui amb els pares i no tant amb el subjecte de l'escola que és la criatura (o no tant criatura, perquè a l'institut ja són grandets).

La idea aquesta de l'escola republicana què fa ciutadans afins a la república i, a la llarga, adults absolutament dependents de la república però disfressats de persones lliures em cansa molt. 

Definitivament. Estic esgotat. 

06 d’octubre 2020

Consciència de classe

Fa temps que corre la brama que la classe mitja ja no existeix i que tots ens estem tornant miserables. De fet ens diuen que qui es creu classe mitja és només que s'ho creu. No en tinc ni idea. De fet no tinc ni idea a quina classe social pertanyo.

El que si que tinc clar és que els meus avis es van criar tots quatre en economies pràcticament de subsistència i, malgrat les dificultats, no és el meu cas. També tinc clar que els avis dels difusors d'aquest missatge vivien bastant millor que els meus.

Els meus avis se'n van sortir i els meus pares van mantenir la flama. Jo visc sobre les cendres del que van fer els meus avis i pares. I si mirem només l'economia, a banda d'uns anys dolents que ja han passat, que van ser culpa del meu mal cap, no puc dir que estigui pitjor que ells en el moment vital que estic passant. Sí, he fet les coses una mica més tard, però no és culpa ni dels fats ni de no poder. És purament no haver decidit que vull fer amb la meva vida fins a la mitjana edat. I encara. 

Tinc una sensació estranya, com si el que realment passa és que la vida regalada de joventut no acaba de deixar pas a un nou estat perquè volem mantenir la garantia dels nostres luxes. Però potser només és la reflexió d'algú que ja tira cap a vell i mira amb condescendència el que ve darrere. O potser no, no ho sé.

Potser, simplement, és que les seguretats de la vida han canviat i no acabem de fer-nos la idea que ho han fet. No ho sé. En tot cas no sabem posar paraules a aquestes coses.

05 d’octubre 2020

Incoherències puritanes

Per desgràcia (a voltes penso per sort però no sé si és gaire defensable) el món no és un lloc on el blanc i el negre són clars i diàfans però sí que és un lloc on determinats grups de gent es preocupa molt per la puresa moral dels altres.

Per sort (aquí sí que estic segur de que és una sort) quan més moralista és un grup més fugues morals té. En desconec la causa, però passa i passa molt sovint. Massa sovint per poder mantenir la coherència de la defensa de la puresa. Després has de sentir que la diferència és que al ser més exigents surten més coses. I un rave, surten més coses perquè quan fas de la puresa una bandera també l'acabes usant d'arma de lluita interna.

En general inventem els camins puritans de tal manera que siguin una arma contra els nostres dimonis dels pastorets (penso què ja sé quin article toca dissabte vinent) però en reproduïm els pitjors vicis. Després usem murs de vergonya per tal de justificar les nostres vides i fem confessionaris públics (de víctima) no sé massa amb quin objectiu (ni amb quina utilitat de qui parla de les pròpies desgràcies) però amb un efecte pervers: normalitzar les caceres de bruixes.

Ahir em van convèncer que denunciar sovint és un trauma per a qui denúncia, no només aplicat als casos concrets de què es parlava, vaig pensar en altres coses mal resoltes a garrotades o no resoltes amagant-nos en no sé quines defenses. I, gairebé sempre, renovar traumes és un mal negoci pel cost benefici.

Em preocupa perquè aquest joc de bé i mal al què condueix la nostra societat on hem acabat idolatrant una caricatura del calvinisme ens deixarà a tots tocats i víctimes d'una corretja que acceptarem amb alegria. Una nova societat de menors d'edat. 

04 d’octubre 2020

Ha passat la setmana

Ja ha passat la setmana i he actualitzat la pàgina dels més vistos. Tot segueix endavant poc a poc. Segurament més al ritme què ha d'anar que al ritme què anava. 

 

03 d’octubre 2020

Treure's la màscara

 Aquest text va ser publicat tal com raja a la difunta revista l'endavant el 25 de març de 2015


Poc a poc he anat construint un discurs, amb pseudònim, a Internet. El pseudònim m’ha permès ser jo i no un personatge. És a dir, he pogut expressar les meves idees i no he hagut de projectar les que accepta bé el meu entorn i que el meu tarannà, poc donat a significar-me, fa que no discuteixi mai en públic.

Per això cada cop que sento algun guru de fireta dels mitjans tradicionals i altres puritans bordar contra l’anonimat se m’encén una flama d’indignació i una veuarra exclama “quina barra!”. No estan fent crítica als abusos de l’anonimat, estan fent de monjos post-medievals que cremen impremtes. Perquè resulta que hi ha qui té recursos per afrontar la seva discrepància amb el discurs més acceptat i hi ha qui necessita la màscara.

Això no és una defensa dels cafres que, amagats en l’abús d’un anonimat il·lusori, insulten i difamen. Aquests haurien de ser eradicats de la xarxa amb promptitud i sense pietat. I no parlo de la sàtira, el bufó també ha de poder ser anònim. Parlo d’aquells estranys personatges inadaptats que només serveixen per desprestigiar l’anonimat.

Arriba un moment, però, en el que hom pot sentir-se prou madur i prou lliure per poder opinar sense patir gaire, malgrat que vivim en un país (i una cultura) on l’opinió no és lliure del tot perquè hi ha lleis que ens diuen que hi ha opinions que són delicte i, si fem cas als autoproclamats defensors de la llibertat, encara hi hauria d’haver més opinions prohibides.

Malgrat tot, penso que no proclamaré opinions prohibides perquè no sóc home de gaires radicalitats, tot i que se m’ha dit radical per part de persones que veuen com una amenaça la discrepància sobre la seva visió del món i, en consonància amb la seva visió del món, sempre són a temps de fer que a algun ministre del regne se li acudeixi proclamar que expressar-se català és delicte.

Per tant, ara com ara, em puc treure la màscara i signar amb el meu nom. Potser això farà que algunes coses no les digui del tot clares però, parafrasejant tot falsejant al mestre: “un article no és res més que una màquina de generar interpretacions”. Així que guardem la màscara a l’armari i encenguem la foguera. 

02 d’octubre 2020

La tardor com a metàfora

La tardor, en un mon civilitzat, hauria de ser la primera estació de l'any de la mateixa manera que els dies haurien de començar amb la posta de sol. 

Per alguna raó que se m'escapa hem volgut fer la metàfora de l'any que acaba amb la mort (l'hivern) i no la metàfora que acaba amb la vida: l'estiu.

La tardor és quan les crostes velles i feixugues s'arrenquen amb les tronades furioses que arrenquen ponts i, segurament, d'això n'hauríem de fer bandera. De fet la vida civil, que està sempre lligada al curs escolar, gira al voltant d'això: La tardor és quan comença el curs i comença la vida. 

01 d’octubre 2020

Ara que fa tres anys

Se m'ha dit de tot perquè mai no vaig veure clara la jugada i ho vaig expressar en diverses colles. En general tendeixo a creure poc en la força de les revoltes: A la vida, com al casino, sempre guanya la banca.

És important entendre-ho per molt que de tan en tant juguem a alguna cosa més que ha fer de bullanga. En general tots vam fer com si fos (alguns jugant-s'hi bastant més que un ull) però les voltes de perfil d'algun pope que es va amagar quan les coses anaven de debò, allò de dir que havíem escollit un parlament per fer un referèndum (no hi era pas al programa però tampoc sabien què fer)... Tot plegat. 

Però no, no queda lluny. Les descàrregues d'adrenalina són adictives i el problema segueix existint. No sé si ben identificat però existeix.

Tornaria a fer el mateix? No ho sé, sóc 3 anys mes vell. En aquest cas vell és una paraula molt adequada. En tot cas estic absolutament segur que seguiran passant coses el dia que finalment girem full. I no estic segur de què vol dir girar full.  

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...