Incoherències puritanes

Per desgràcia (a voltes penso per sort però no sé si és gaire defensable) el món no és un lloc on el blanc i el negre són clars i diàfans però sí que és un lloc on determinats grups de gent es preocupa molt per la puresa moral dels altres.

Per sort (aquí sí que estic segur de que és una sort) quan més moralista és un grup més fugues morals té. En desconec la causa, però passa i passa molt sovint. Massa sovint per poder mantenir la coherència de la defensa de la puresa. Després has de sentir que la diferència és que al ser més exigents surten més coses. I un rave, surten més coses perquè quan fas de la puresa una bandera també l'acabes usant d'arma de lluita interna.

En general inventem els camins puritans de tal manera que siguin una arma contra els nostres dimonis dels pastorets (penso què ja sé quin article toca dissabte vinent) però en reproduïm els pitjors vicis. Després usem murs de vergonya per tal de justificar les nostres vides i fem confessionaris públics (de víctima) no sé massa amb quin objectiu (ni amb quina utilitat de qui parla de les pròpies desgràcies) però amb un efecte pervers: normalitzar les caceres de bruixes.

Ahir em van convèncer que denunciar sovint és un trauma per a qui denúncia, no només aplicat als casos concrets de què es parlava, vaig pensar en altres coses mal resoltes a garrotades o no resoltes amagant-nos en no sé quines defenses. I, gairebé sempre, renovar traumes és un mal negoci pel cost benefici.

Em preocupa perquè aquest joc de bé i mal al què condueix la nostra societat on hem acabat idolatrant una caricatura del calvinisme ens deixarà a tots tocats i víctimes d'una corretja que acceptarem amb alegria. Una nova societat de menors d'edat. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ressaca

Codi consulta

Fi de vacances