10 de juny 2021

Revisió de vida

 

Quan la pressió dels prescriptors oficials xoca amb la teva vida pots revoltar-t’hi o fer com Montaigne i tancar-te al teu cau i filosofar sobre la vida i la mort. El problema ve quan no tens ni els duros ni la llibertat d’un diletant. De fet el problema ve quan no saps gaire en quin lloc t’ha deixat la vida.


Sí, parlo de mi. Sempre parlem de nosaltres. Res és res més enllà de nosaltres. Malgrat tot.

Ahir escoltava el sermó fals de la gran broma d’un dels nostres místics actuals i pensava que hauria de fer una gran broma com aquella a la vida i a en Morth.


Una cosa divertida dels nostres temps és que tant la reacció com l’ultramodernitat es permeten el luxe de fer-se dir dissidents. Són dissidents amb aspiració de mainstream. Tots pretenen emancipar-nos des de els seus cims. Però, per sort, malgrat que no es pot dir tot perquè hem recuperat els delictes d’opinió ara les eines ens permeten petites discrepàncies de les que no viurem. Però sempre ha estat així: de la discrepància de debò no en viu ningú, com a molt en malviu.


Sempre he pensat que a la vida, malgrat les desgràcies, he tingut sort. Potser perquè tinc un tarannà optimista o perquè sóc un inconscient. No ho sé.


El meu ideal de vida seria una masia en una obaga del Pirineu amb una biblioteca immensa i una connexió a internet decent. Sense més obligacions que veure passar el temps i contemplar. Però vaig decidir tenir fills i em dec a ells. Segurament és l’única obligació que accepto bé perquè la vaig triar jo.


En tot cas, en contra del que diu el tòpic, la sort no és dels valents. La sort és de qui no es deixa xafar per les desgràcies. I qui ho vulgui entendre que llegeixi Job (segur que hi ha altres escrits similars, però ara no els tinc presents: els llibres sempre parlen d’altres llibres, és una veritat universal).

28 de març 2021

Diumenge de rams

 Avui hem celebrat rams sota teulada. I no plou.

Ha estat un dia estrany. Les coses que van passant amb qui dia passa any empeny sembla que han ressorgit avui.

Segurament estic caient en allò que tant critico de fer pornografia sentimental... o vital.

En tot cas estic bastant bloquejat. Tinc la sort de tenir un tarannà optimista i acostumo a menystenir les garrotades que va fotent la vida. No, no és la falsa resignació cristiana que tanta burla ha recollit. És, simplement, allò de pensar "si té remei per què et preocupes. Si no en té per què et preocupes."

En fi, que fent vida sota teulada ens en sortirem d'una manera o altra.  

22 de febrer 2021

Destret

Ara que si fem cas de les notícies Barcelona torna a cremar és un bon moment per mirar-nos-ho amb un punt d'ironia des de lluny. 

Si no seguís les notícies ni me n'hagués assabentat. Per això hi ha qui es pot permetre dir que Barcelona ara és un desastre per culpa dels disturbis. Dels dels anys 80 no se'n van assabentar ni per la premsa i així anem fent.

Barcelona (i Catalunya darrere) va fer la revolució industrial amb una guerra civil gens soterrada i amb bullangues de veritat als carrers de la ciutat. I va reeixir. Fonamentalment perquè som una ciutat (i un país) disfuncional que no viu de la burocràcia. El poder queda lluny i fer carrera a l'statu quo requereix sacrificar massa coses: ho van intentar Prim, Figueras i Pi i Margall amb resultats perfectament contrastables.

Aquesta mena de por estranya de nens malcriats de primer món que ens crea contradiccions flagrants com la de idealitzar la rosa de foc i plorar per uns disturbis que, per ara, no han arribat ni a la intensitat dels antibolonya se'm fa estrany: els prescriptors morals han envellit molt malament. 

I no, no compro que si és desesperació o que les protestes siguin un model de virtut: fa massa temps que em vaig fartar de la política moralista. Segurament no està passant res que vagi gaire més enllà d'obrir la vàlvula d'una caldera un pèl massa reescalfada per un seguit de situacions incòmodes (pandèmia, un procés polític que ha quedat a mitges, unes eleccions que no han sortit com era còmode per ningú...). 

Aneu amb compte perquè no dic, de fet no ho penso, que la vàlvula l'hagi obert ningú expressament. Simplement tothom ho ha deixat passar perquè la vida també és això.    

Ara veurem on surt una revolta murciana. 

16 de gener 2021

El dia de la neteja

Tinc a esborranys a aquest blog un escrit que és pura pornografia sentimental i que he censurat (encara no esborrat però no trigaré gaires dies a fer-ho) perquè m'he passat mitja vida criticant la pornografia sentimental i només em falta aquesta incoherència per acabar de ser vitalment incoherent.

En tot cas avui dono per tancat un quatrimestre amb més ombres que llums (és a dir, un desastre etimològic) i podré respirar una mica. No gaire, no us penseu.

En tot cas tinc la intenció, no quedarà per intencions, de no engegar res de nou que no estigui segur que puc complir. És un signe de maduresa i un pas important per preservar la meva salut mental.

A la vida les prioritats van caient fruit de l'atzar i per això si no ets corredor de maratons es fa molt difícil fer les coses correctament i al dia. A banda que no vius sol, que no són només les teves coses les que creen situacions estranyes i que la salut té capricis que no pots controlar.

En fi, que no m'he oblidat del blog ni de l'objectiu que tenia ni de res. Simplement les prioritats bàsiques de la meva vida m'han superat.

Però si algú espera més coses que no pateixi, seguiré dient coses.

01 de gener 2021

Seguir vius

Una amiga (espero que me'n consideri) em va dir que ella ja havia fet la seva feina biològica. Jo també: a certa edat els deures amb la natura i la perpetuació de l'espècie ja estan fets. De tota manera, malgrat les xacres que arrossego tinc un munt de feina per fer; tant per la meva tribu (allò de la família nuclear) com per a qui li pugui interessar.

Si mai deixo de voler fer coses noves, d'aprendre, de tenir il·lusió per alguna cosa ja em podeu enterrar. Fent balanç de l'any (aquests dies toca fer balanç: els humans ens vam inventar els ritus per això i mai no els hem de deixar passar) veig que, malgrat tot, he fet coses però sense el tremp ni aquella alegria d'altre temps.

Potser és que després de tot plegat alguna cosa a mort dins meu (sí, de tant en tant uso metàfores. La vida és una metàfora i qui ho vulgui entendre que ho entengui).

Segurament porto uns anys vivint la vida d'altri però tampoc estic per tirar coets: sempre he desitjat un any interessant. Del proper n'espero calma.

Què tingueu un bon 2021 

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...