El niu de l'esparver

Quatre a casa

2012-01-29T18:04:00.000+01:00

El temps va passant i la família creix (sí, una part de la causa del meu silenci és que el niu té un pollet més). Sí, un nen et canvia la vida i, en contra del que jo -sempre innocent- pensava, dos es converteix en una bogeria. També hi ajuda que estigui en una cruïlla professional plena d'urgències, esperances i dificultats.

Aprofito que ara hi ha una mica de tranquil·litat a casa per anar posant al dia tot de cosetes col·laterals que no acaben de fluir com cal. De fons música, un cd que m'ha arribat i em reconcilia amb part de la meva història, si més no de la desitjada. I reflexionar, aquell que va dir que un filòsof havia de ser solter sabia de què parlava.

Costa molt fer res quan t'adones que els manuals no serveixen per gaire res. I no només parlo dels nens. Sovint sembla que els consells parlen d'una mena de món ideal amb temps elàstic i sense lletres per pagar. Aleshores només pots fer una cosa, mirar endavant, intentar abstreure't dels brams de la canalla i oblidar-te de lluites que són per demà passat (les deixes pels ociosos i pels que n'han de viure, tu ja faràs quan toqui i mentrestant el teu dia a dia serà coherent amb el que anheles).

Bon Nadal i bon any nou

2011-12-23T19:09:00.000+01:00

Una escudella espera

mentre un tronc

encén la il·lusió clara

de la cara de l'infant

Memòria enrere

de muntanyes no trescades

i platges oblidades

Salut i esperança

bon Nadal

bon any nou

Passa el temps

2011-11-24T19:07:00.000+01:00

Vam seure a la terrassa d'un bar d'aquells d'anar ràpid, però dels que pensen en els clients: quatre diaris i dos esportius. Trobes a faltar-ne algun en català, però això a Barcelona està a la llista dels impossibles. I el cafè és de categoria A.

Dintre sona la versió mítica de l'Hotel Califòrnia dels Gipsy Kings. Cremem cigarretes de final de tardor. Cigarretes de tornada, al final de la tardor. No parlem de política. Mai no n'hem parlat, penso. Llistem penes, algunes fútils, d'altres serioses. Confessem somnis, alguns, ens en callem d'altres.

El cafè em deixa un gust amarg. Agredolç com la salsa infecta del restaurant xinés de la cantonada. El cafè no és cartesià. La vida no és cartesiana i jo tendeixo a descuidar massa els amics, penes de solitari. I tot té la seva banda sonora.

Ens falla la mística

2011-11-01T17:23:00.000+01:00

Sí, ja fa una temporada que no dic res. Només observo.

Mentre un ocell salta de branca en branca a l'arbre que tinc a la finestra vaig repassant amb austeritat franciscana (ara en diuen zen) un bon grapat de papers, dels que la majoria han acabat a la paperera i d'aquí una estona al contenidor blau (i no per convenciment, jo i el reciclatge tenim algun petit problema comprensió... un altre dia en parlarem).

Alguns, segurament despistats en perdre l'humor, s'han pensat que la discussió a occident està entre grup (estat o classe, tant se val) i individu. Algú, una mica més atent, va adonar-se que el segle de les llums i el romanticisme són conseqüència de la derrota del misticisme. A Barcelona o a Malplaquet. Però las coses ja anaven de mal borràs des de el dia que Francesc d'Assís es va despullar davant de son pare i el bisbe. La pobresa, l'austeritat i la senzillesa són expressions del materialisme. Els hippies, malgrat ells mateixos, van ser un posicionament materialista.

Els catastrofistes conservadors (malgrat els mateixos també, sovint es pensen que són progres) es pensen que l'amenaça ve de l'Islam. I s'equivoquen. El mainstream que ve darrera nostre, que encara no ha estat absorbit pel materialisme cultural (un altre dia parlaré de consumisme, no és el mateix), pren formes entre budistes i hinduistes.

L'ocell ja no hi és i el cafè està fred.

Un capvespre

2011-09-12T16:33:00.000+02:00

Ahir al capvespre vam tornar cap a casa esgotats després d'anar a veure qui tenia el nas més llarg a la cosa aquesta de la diada (nacional o no segons a qui votis).
Com que vivim al rovell de l'ou dels actes (institucionals, cívics i incívics) hi vam passar al matí i a la tarda.
Primer de tot felicitar als llibreters que van sobreviure a la torradora del matí, ni a la platja he passat tanta calor.
Després les curiositats:
Veure estelades de les grogues al coll de converses en castellà segueix sorprenent-me. Som un país estrany, molt estrany.
Aquest any he vist més banderes als balcons. Signe defensiu o ofensiu? No ho se, mobilitzant segur.
A la fira del passeig Lluís Companys m'hi he atabalat una mica: molta gent i bastants freaks.
Però vaig tornar a sentir un país viu. estrany, però viu.

El nyap

2011-08-29T19:06:00.000+02:00

Suposo que no ens ho podem treure de sobre, però allò de la feina ben feta no té fronteres ha anat pel pedregar.

Sento bordar als puritans de sempre sobre el numeret de la RMI o PIRMI. Diuen que el govern només s'atreveix amb els dèbils.

Però pensem el que hi ha:

Efectivament, ningú no es creu que els serveis socials facin la feina que se suposa que han de fer. Sobretot qui sap com funciona el món dels serveis socials oficials.

Però anem amb compte: el frau no és més que un reflex de la filosofia de la subvenció, un sentiment paternalista de mentalitat feudal al mainstream del pensament patri. El nyap és fer les coses a mitges, no enfrontar-se amb el problema i intentar crear estat d'opinió entrant a sac (quan no es dominen els mitjans de comunicació són ganes de fer el préssec).

Ningú es dedica als serveis socials sense una determinada visió del món. Massa sovint des d'una visió paternalista del que és la pobresa. Intenteu llegir les crítiques al taló del honorable conseller Cleries com si no tinguéssiu opinió sobre el tema i, fins i tot les encetades, fan ferum de paternalisme: pobrets, la societat els abandona.

Però el nyap, en el fons, és causa i conseqüència de mantenir realitats oficials que no existeixen. De la mateixa manera que en un concurs d'absurds tenim gent que no podem expulsar però tampoc poden treballar legalment ens vam inventar una paga vitalícia per tal que gent que no pot tenir una feina que els permeti viure raonablement (un altre dia ens podem plantejar per què). El problema, a banda del cost, és que hi ha tot un conjunt de serveis i "drets" socials que estan condicionats al cobrament del PIRMI (per exemple el dret a portar els fills a una guarderia pública).

El nyap, també, és pensar que els desafavorits no se'n sortiran si els tractem com persones adultes capaces de prendre decisions i sortir-se'n. Potser els cal una ajuda temporal, però si volen ser serfs no ens interessen.

Obituari

2011-08-28T21:13:00.000+02:00

Sovint el llibre dels morts s'escriu amb cara esquerpa.

Recordo quan aquells miserables de SOS Racisme us van insultar i agredir pel carrer pel simple fet de pensar i dir el que estàveu veient (i que tants d'altres han callat perquè no tocava). Vos i jo, en aquest tema com en tants d'altres, no pensàvem el mateix. Malgrat tot, mentre vaig fent-me gran, algunes coses de les que dèieu les començo a entendre.

Al nostre país li falta tremp i li sobren papallones. Vos vau ser part del tremp. Molt Honorable Heribert, descanseu amb pau... i en pau.

Un dia o altre

2011-08-28T00:23:00.000+02:00

Diuen que res és etern.

Potser és veritat, hi ha moments que penses que tan sols és etern el canvi. Però si t'atures, fas mitja passa enrere i t'ho mires amb aquell rictus que es fa als llavis quan veus que tot és fatu, veus que tot plegat només són ombres en un mirall esberlat.

Potser, com em va dir un ~~amic~~ saludat l'altre dia, haurem d'omplir d'espelmes la capella de santa Llúcia. No ens hi veiem, l'arbre no ens deixa veure el bosc i l'arbre està bastant atrotinat. A més a més ens pensem que l'arbre és l'únic que hi ha i ja em perdut l'empenta de fer les quatre passes que calen per anar una mica més enllà.

Quan parlo amb Ubertino em fa l'efecte que l'infern és el paradís vist des d'un altre cantó. - Guillem de Baskerville.

En Salvador Sostres

2011-07-15T11:08:00.000+02:00

Un nen gran frustrat perquè de petit mai no li van regalar una bicicleta i que ara escriu perquè no és cosa de viure tota la vida dels calers de la iaia. I ho fa prou bé, molt millor que jo. A vegades penso que per escriure bé fa falta tenir una infància molt desgraciada.
Clar que jo no visc d'escriure, jo visc de fer bé la meva feina sense servituds a cap amo al que hagi de venerar perquè no em volen enlloc més.

Quan algú pretén viure de posar el dit a la nafra a algú altre, a tot el país, més enllà de l'enveja rabiosa de nen frustrat ha de tenir pebrots per proposar solucions, o si té calers, ha de tenir la dignitat moral de jugar-se'ls.
Potser algun dia ens regalarà un projecte digne del seu discurs purità, però a un servidor ja se li han acabat els quartos de sentir que tots ho fan malament mentre els refugiem sota la faldilla, no figurada, d'uns elàstics rutilants.

Massa sovint fer de nen rebec quan la calba guanya als cabells és trist. Un cop tens un fill has de tenir nassos de créixer una mica i acceptar que t'has fet gran, has de tenir la mínima força d'esperit per poder construir alguna cosa i no viure de fer el llepa de gent de molta més categoria que no pas tu, si no al final la baba enfarfega i deixa buit el fons de l'ànima.

Però tan hi fa, qui no s'adona que les seves crítiques a la barbàrie són les mateixes que fa la gouche divine, que no hi ha gaire diferència entre el pijoecologísme de ciutat i l'anti-ruralisme caduc sostrià: són dues imatges del mal noucentisme caduc, i acaben igual que en Xènius: vestits de "bomberu" passejant per on no toca.

Mitgdiada

2011-07-10T16:46:00.001+02:00

Ara tothom dorm.

Aprofito per llegir quatre coses i mirar com estan les coses entomant la xafogor barcelonina amb resignació gairebé franciscana.
Fa dies que no penso en el país. Fa dies que no bullo a la ciutat. Fa dies, masses, que no surto al bosc.
Hi ha coses que canvien la vida, hi ha realitats que superen qualsevol pla i hi ha camins que no es repeteixen mai malgrat passar-hi dia sí i dia també.
No hi ha res excels si només penses en el dia a dia. Però no hi ha res extraordinari si no vius (el) dia a dia. No, no espero grans èpiques, perquè l'èpica es viu, mai no s'espera. L'èpica no te la trobes a la cantonada si no surts a buscar-la. Aleshores apareix, no sempre allà on l'esperes, però apareix si perseveres.

Pensava... i l'Esparveret s'ha posat a plorar.

Crònica d'un canvi de cicle

2011-06-20T21:02:00.000+02:00

Avui parlo de mi.

Quina gràcia té si no escriure un bloc si no pots parlar de tu mateix?

Poc a poc, a tot arreu van passant coses. I no totes van per on voldries.
Quan planteges que començar l'estiu vol dir començar un període de feina prou gran com per fer-te decidir que l'esparveret estreni guarderia, vol dir que sovint les coses no passen segons la lògica normal dels temps si no que passen segons una lògica pròpia del fat.

Mentre escric, fora, el sol de resquitllada somriu a la paret de l'edifici del davant.

Sovint la tristor de recordar antigues ferides, un fotimer de llibretes que cremaré per Sant Joan, no és més que una pipa políticament incorrecta.

Cansat

2011-06-16T18:38:00.000+02:00

Qui de bona fe es pensa que "els indignats" són una colla d'espontanis sense cap organització al darrera, patina.
Qui es pensa que el que va passar ahir era inevitable no ha fet un anàlisi gaire acurat del que passa.
Però si ens creiem els vídeos intoxicants com el que s'està fent servir per acusar als mossos de provocar els aldarulls simplement la nostra candidesa és colossal.

Deixo a banda el numeret del conseller Puig (en un país normal ja estaria destituït, però si vam aguantar quatre anys al tàndem Saura-Boada podem aguantar-ho tot) en ocasió de la roda de premsa de l'inefable Arcadi Oliveres.

Però no tinc ganes de deixar passar la roda de premsa que va fer en nom de Justícia i Pau. Ja sabem que Justícia i Pau és ell i ell és Justícia i Pau. Sempre he tingut problemes amb els venedors de veritats absolutes i amb els posseïdors de la veritat i del progrés. Viuria millor si fes cas a un professor que vaig tenir que en pau descansi que ens deia allò de "burro, no pensis". Però tinc el problema que penso pel meu compte i no aguanto gaire bé l'autoritat. Menys encara la que es disfressa de col·lega.

La convocatòria de concentració d'ahir es deia "aturem el parlament". Si dones suport als indignats però com va dir el senyor Oliveres ahir no estàs d'acord a aturar el parlament ho has de dir abans que li fotin la bossa d'escombreries pel cap a l'honorable Boada. Dir-ho després mentre seguim donant suport al moviment són ganes de fer el préssec.

Per cert, sense especials ganes de tocar la pera, ja que Justícia i Pau donen suport als indignats amb tot especialment amb els bancs, ja han renunciat a l'ajuda que reben d'UNNIM?

Jo també sóc Antonymous

2011-06-10T22:56:00.000+02:00

No ho tradueixo, no tinc temps i ja en parlaré quan pugui:

Ho he tret del bloc del Jose Rodríguez que avui ha tingut la gentilesa de resumir el que jo penso molt millor de com ho faria jo:

Hay dos cosas que yo no acepto:

Me declaro Antonymous a la censura que realiza Anonymous y al cierre del Parlament de los de #acampadabcn

La primera es acallar por la violencia a alguien. Que anonymous se dedicara a hackear, tumbar o cerrar las webs de las organizaciones o instituciones o incluso personas que no comulgan con sus ideas es algo que puede sonar “muy revolucionario” pero no deja de ser lo más reaccionario que se puede hacer en la sociedad de la información. Es el fascismo traducido a bit, el acallar en base a la pura violencia. Es lo mismo que abuchear a alguien que sale a hablar en público, o ir a reventar un acto político. El “por mis huevos” te acallo y te quito la voz. Sin ninguna otra legitimidad que el simplemente lo que dices no me gusta. Sin ningún lugar al que apelar, sin ningún tribunal al que recurrir, ni siquiera ningún lugar donde pedir disculpas o llorar. Es simplemente la violencia de un ataque DDOS por la violencia. Y punto. (Por cierto, escribiendo esto me juego que los de Anonymous me peten el servidor, me rebienten las claves de mi blog, me hackeen o cualquier cosa, su acción violenta no se limita a acallar a poderosos, en general han apuntado bastante bajo).
Por otro lado considero que no dejar entrar o ejercer su función a los diputados al Parlament es una gran violación a la democracia. No es sólo que priven a los diputados y a los trabajadores del Parlament de la posibilidad de hacer su trabajo, sino que nos privan a los ciudadanos de nuestras cámaras políticas. A mí no me gusta ni un pelo las leyes que el día 15 el gobierno de la Generalitat de CiU y el PP van a aprobar. Ni un pelo. Pero tienen la mayoría de los votos de los ciudadanos de Catalunya, son la cámara con la que nos hemos dotado para establecer que políticas públicas hacer y cuales no. Y en vía a la violencia (sea o no pasiva) no pienso aceptar que los diputados no puedan tomar las decisiones para los cuales los ciudadanos les hemos mandatado.

Fútil

2011-06-01T19:44:00.000+02:00

Ara sembla que la modernitat és fer focs de camp a les places públiques. Curiós, a la vegada que ens han prohibit l'acampada lliure.
Jo, tot innocència, em pensava que els focs de camp estaven passats de moda, però sembla ser que no. Política vintage enlloc de mirar endavant. Ho dic amb un somriure nostàlgic.

Malgrat tot, perquè una cosa funcioni cal treballar. No és garantia de gaire cosa, però és condició necessària... No suficient. I mentre fem focs de camp veiem que la feina ben feta pot triomfar malgrat tot. Ep, podem fer focs de camp i la feina ben feta, però un moment o altre cal dormir.

Deu ser per allò de que parlar de valors és parlar de veritats revelades: quan algú em parla de llibertat i justícia un tic fa que se me'n vagi la mà a la butxaca. Caminant pels marges sempre acabes enfangat, però el camí no sempre mena cap a on tu vols anar.

Tot fent futur

2011-04-16T11:46:00.002+02:00

Avui és dia gran. La festa és el símbol i no hi ha que faci més festa que el futbol (oi, gent?).
Els dies comencen al capvespre i ho farem lloant una batalla incruenta en una justa de valors moderns. Després, al matí, alguns prendrem palmes i branques d'olivera disposats a celebrar no sabem gaire què, fum de reis a l'ombra.

De tota la mitologia cristiana l'entrada a Jerusalem sempre és el que m'ha costat més de pair, molt més que la creu. Sóc així de raro, que voleu fer-hi.

I d'avui en vuit Sant Jordi. No sé a on el viuré gràcies a la superposició de calendaris que permet trencar una mica la rutina. Mort al calendari de la revolució, mort a la deessa raó.

I no, no sabem fer poesia a cop de teler, deixem que la melodia brolli poc a poc. I ballem com David.

Tambors de guerra

2011-03-23T22:27:00.001+01:00

No puc fer-ne una anàlisi pacifista, el Sant Pare m'ho haurà de perdonar però he sortit bastant relativista.

Sonen tambors de guerra a les ribes del nostre mar, i espereu el dia que mori el rei d'Aràbia que les coses encara seran millors. Ara una bona part de les veus que cridaven No a la Guerra metre aplaudien els míssils de Hammàs fa uns anys aplaudeixen que els occidentals ens impliquem en la guerra civil a Líbia. Els altres no tenen solució: si hi participa estats units allò és una agressió imperialista.

Però... Més enllà de les qüestions ideològiques (o econòmiques) que justifiquin o no implicar-se en una guerra el que no entendré mai és que es faci a mitges. Durant els anys que porto jugant a guerres a hores mortes, des de escacs a FoW, passant per una llista llarga de jocs variats he arribat a una conclusió: si ataques fes-ho així que puguis però sabent com en sortiràs.

Ja Sun Tzu (Sunzi) a l'Art de la guerra, uns quants segles abans de la nostra era, va deixar escrit que una guerra ha de ser curta si volem guanyar-la. I això de Líbia, si volem mirar-nos-ho des de l'aire, com sembla que curta no serà, sobretot si embarguem armes als dos bàndols (això de la raó quan hi ha dogmes no acaba de funcionar).

Com la vida mateixa

2011-03-17T16:56:00.000+01:00

Tot esperant la llum

2011-03-09T20:00:00.000+01:00

Dimecres de cendra. Comença la quaresma, que aquest any a casa ho serà de debò i per obligació.

Hi ha dies que s'agrairia tenir el Crist de Don Camillo o l'escolanet de Mossèn Tronxo per poder rondinar amb l'elegància que mereix la circumstància.
El pla quaresmal, a 110 per hora naturalment, és ric i alegre.
La gran virtut no gastronòmica que té la quaresma és que podem aturar-nos: Algú haurà d'inventar una quaresma civil per tal de fer virtut del desgavell.
La virtut gastronòmica és evident: el peix m'encanta. Sobretot les receptes que només fem aquests dies (no hi ha carxofes tot l'any).

La quaresma tardana fa llum de les ombres del final d'hivern. I m'agrada... Igual que m'agrada la tardor.

Un cop passi aquesta quaresma, que serà més llarga que la litúrgica, em fumaré un puro al castell de Montjuïc. A l'alba, veient com surt el sol mar enllà.

Un dia llarg

2011-02-06T21:29:00.000+01:00

Feia temps que ho esperava, però sempre ve de nou.
Moltes vegades un pensa que tal dia farà un any vol dir oblidar-se'n.

No, tal dia farà una any és simplement això: el temps passa i les coses canvien. Ras i curt.

Diguin el que diguin les coses canvien a millor. Més enllà de les desgràcies, que també hi són.

Però no, tot just fa un any que sortíem de l'hospital amb un de nou a la família i ara ja corre per casa. I tot a canviat.

Metafísica

2011-01-15T19:00:00.001+01:00

El professor de filosofia que vaig tenir a tercer de BUP va organitzar una debat a classe sobre metafísica.

Jo, un dels pocs que tenia una idea clara a favor de la metafísica, em vaig apuntar a atacar-la. És més fàcil argumentar-hi en contra. Ho era aleshores que gairebé tothom era prometafísica i ho és ara, encara més, que gairebé tot el meu entorn és antimetafísica.

Ara m'apuntaria a l'altre bàndol. Perquè penso a arribat un moment que ja no estic per discussions subtils, no estic per construir dialèctica... Ara m'interessa molt més la idea.

Coses d'adolescent tronat i d'idealista impenitent.

Impertinent.

Però compte, senyors de les meditacions, la metafísica no és màgia. És simbolisme i per això ningú l'entén.

Mirar endavant

2011-01-02T19:30:00.002+01:00

Estava ordenant les pipes i m'he adonat que fa més d'un mes que no n'encenc una. No, no penso deixar de fumar.
El puritanisme m'inquieta. El puritanisme alimenta l'idealisme i l'idealisme alimenta el puritanisme.

Nota pels que no en coneixen, el puritanisme no parla de sexe. El puritanisme pot ser nimfòman i els exclosos, aleshores, serien els castos. El que fa una actitud puritana és el dogma i la rigidesa, tan hi fot que siguis Greenpeace o l'arquebisbe de Madrid.

Un cop descartat fer-me purità començo a dubtar dels meus objectius: personals i de tribu.

Segur que té sentit creure en el país?
Segur que paga la pena esforçar-se per tirar endavant?
Segur que encarar la frustració m'interessa?

Això pel que fa al país. Hi ha qui parla d'audàcia quan en realitat parla de dogmes. Hi ha qui reclama puresa de sang, haurem de cuidar-nos del Gulag.

Pensant en cosetes menys trivials, més de pensament:

Paga la pena creure en els símbols?
Que coi vol dir creure en els símbols?

Penso que la maçoneria va venuda: hem perdut el sentit dels símbols, si més no al nostre país on tenim al·lèrgia als uniformes. Potser no, algú que em deu llegir el pensament m'enllaça maçoneria.

Les sirenes crítiques amb els símbols m'han seduït?

Segurament.

Fa molt de temps que no llegeixo amb calma. Quan treballes pel teu compte les urgències no deixen separar bé l'espai personal i la feina.
Fa molt de temps que no faig un recés. Quan tens parella i fill, i a més a més t'ho creus, queda poc temps per la filosofia si no és la teva professió.

Bon Nadal

2010-12-26T10:14:00.000+01:00

Vaig tard. Ho sé.
Nadal té ressons d'urgència.
Dies de llum i fred, com ha de ser.

No n'havia escrit res perquè només em sortien poemes tristos. I no és això.

Nadal és alegria, Nadal és recordar que d'aquí uns dies se'ns anuncia als despistats.

No defugiré del que passa, però tot va bastant bé. Poc a poc el pollet creix, decideix que és. En majúscula. Engalanat: És. No sap com posar-s'hi, però engrapa el tió. Mira primer sota la manta i pica sense bastó.

Poc a poc fem un nou dia: Bon Nadal, preludi de l'any que comença: pròleg dels tres mags.

El dia després

2010-11-29T00:04:00.002+01:00

Deien que el dia després cal treballar.
Però cal saber com em arribat fins aquí. Com diu la corranda, ens ha costat déu i ajuda. Molta ajuda, sobretot del tercer poder.

Ens ho podem passar molt bé. Als que ens agrada el merder parlamentari riurem amb el grup mixt que ens queda.

Hi ha una cosa important a dir: l'abstenció no afavoreix la dreta. Ni al catalanisme.

La misèria és la que és. No sé si això es governarà sobre terra cremada, però els catalans hem viscut sobre terra cremada des de la pesta negra: això és més de cinc cents anys.

Les preguntes són clares, tinguem l'objectiu nacional (i social) que tinguem: El nou rei serà capaç de crear estructura d'estat o seguirem fent la viu viu?

El bon cosmopolita

2010-11-23T19:32:00.000+01:00

No ha arribat mai a Fogars, no sap on és i se li en fot.
Això sí, llueix una magnífica fotografia de les torres bessones, del barri llatí de París o, potser, d'agun altre temple del progrés o la revolució.

Hi ha qui diu que l'ha vist fotografiant lleons a Tanzania o fent trekking a l'Himalaia. No té cotxe, segurament tampoc carnet per menar-lo. No serveix per dur-te a cap lloc interessant.

Li fan mandra les tradicions i la barretina, t'ho diu mentre escolta música folclòrica d'altres terres. L'aburreix la sardana, però no gosa criticar el flamenc: l'han fet patrimoni de la humanitat merscudament, no com aquests cants confessionals de sibil·les o aquestes torres humanes que només existeixen per onanisme nacionalista.

Ell és ciutadà (del món) i es pensa que el mite de Babel parla de llengua.

Santa inocència.

A més a més creu que pensa que els incultes són els altres.

Debats sense fons

2010-11-22T12:55:00.001+01:00

No, no el vaig veure sencer, però gràcies a que ahir nit l'esparveret tenia una mala nit vaig veure'n trossos i aquest matí he vist el resum de'n Cuní (que ha dormit menys que jo).
Em quedo amb la cara de la Mònica Terribas enviant als candidats de veritat (el princep i el funcionari, els demés són comparses) a dormir i ja en parlarem després del pati.
Un debat és un pou on agafar aigua, un forat on pescar vots.

El príncep és això, príncep i magnànim. Però no acaba de construir gaire res, clar que semblava el president sortint.
El funcionari va demostrar perquè Sir Humphrey no es presenta mai a les eleccions: no té, ni pot tenir, èpica.

Dels comparses poca cosa:

El metro-pagès és un gran tertulià de casino de poble, potser de tots amb l'únic que faria un got parlant de qualsevol cosa que no fos política.
L'Herrera regava el seu hortet, però ja fa anys que em vaig cansar de mossens progres amb guitarreta i la moralina pijo-ecologista em cansa, però segur que va animar als creients. És realment bo en el seu context.
N'Alicia sempre em fa pensar que no es creu el que predica i va acabar sobreactuant.
Finalment en Rivera. Aquest menja a part: com coi una persona intel·lectualment solvent (ho va demostrar al principi) pot acabar sent tant miserable, mentider i mal educat?

Llibertats

2010-11-10T16:00:00.001+01:00

Sempre m'ha semblat molt penós que hi hagi que censura els comentaris de bloc que els posen en un mal pas. Parlo de comentaris, no d'insults, els insults no són acceptables enlloc.

Hi ha qui creu que pensa des de l'absoluta racionalitat i s'enarbora quan li dius que les seves paraules venen del sentiment, generalment del sentiment primari bàsic que és l'odi i quan els escrius que la seva opinió no resisteix la seva pròpia lògica demanant-los explicacions que justifiquin el que diuen t'esborren el comentari... o perden els nervis que encara és pitjor.

Curiosament els més censuradors sempre parlen de llibertat.
Curiosament els més dogmàtics sempre parlen de raó.
Curiosament els més parcials parlen de rigor.

Jo tinc el problema de ser molt curiós i bastant tendent al parlem-ne. Fins i tot quan tractem coses amb les que crec.

També tinc el problema que m'agrada discutir per discutir, forçar els arguments per justificar coses amb les que no hi estic d'acord. Segurament perquè com diu la senyora esparver sóc un punxatripes, o potser perquè sóc terriblement curiós i bastant iconoclasta.

Però penso que per construir un pensament coherent cal escoltar els que pensen els que no creuen en el que creus tú (i parlo de país, de natura i només tangencialment de metafísica). Després ho racionalitzarem i acabarem pensant més o menys el mateix.

Una flama dins d'una carbassa

2010-11-01T19:31:00.000+01:00

Al poble de la meva avia l'encenia el jovent per fer gresca molt abans que ningú hagués sentit a parlar de Halloween. Així què no faré fasitcs a la imatge.

La vida, a estones, és una mica caminar a les fosques i, sovint, les vides dels que ja han marxat són llumetes confuses, dins d'una carbassa, que fan de fita.

Va per qui va, en record de estones passades i d'altres de viscudes.

Casa meva sempre té les portes obertes

2010-10-23T11:45:00.000+02:00

... vingui qui vingui. Perquè, tot hi haver-hi cases d'algú, casa meva és casa teva. Això sí, dutxa't abans de venir i les bestioletes no humanes deixa-les a la porta. Potser un altre dia podem filosofar sobre animals-persona i persones-animal.
Si no vols carn farem peix, si tampoc vols peix menja't només les mongetes, no hi poso xorís per si de cas. Però jo em menjaré el conill amb cargols que tinc al foc, la penitència alimentària no la faig ni per quaresma... potser algun dia t'explicaré per què.

No vols que vingui un senyor gran al que li atribueixes un poder excels sobre les conciències. Et dirè un secret: té més poder sobre els que no voleu que vingui que sobre els altres: creients i indiferents. Si vol venir a casa posaré un plat més a taula, no penso que vulgui venir: ja l'hauran atabalat prou.

Dius que tallaran carrers i que s'hi gastaran molts diners. Segurament, diumenge passat ningú em va preguntar si em semblava bé que tallessin els carrers del voltant de casa perquè uns quants de la secta més important del món (els esportistes) circulessin en calces, ni si em semblava bé pagar les hores extres dels amabilissims urbanos que vigilaven que no circulés per on volia circular. Servituds de que no tothom pensi igual, la llibertat és això.

Que què faré jo d'aquí quinze dies? Marxar de Barcelona, de la mateixa manera que vaig marxar per les olimpíades. Les multituds m'atabalen i els cultes a la personalitat em posen trist, com deia aquell: no era això companys.

Cànon excursionista

2010-10-07T15:25:00.000+02:00

Sempre he estat una persona d'excursionisme anàrquic, pràcticament mai he estat soci de cap entitat excursionista i la meva formació excursionista ha estat molt autodidacta, això ha fet que la meva relació amb la muntanya hagi estat molt parcial i bastant centrat a les zones superpoblades d'excursionistes, esportistes i duminguerus.

Algun dia potser parlaré de les espècies de bípedes que poblen les nostres muntanyes, però per ara ho deixo en aquest comentari.

Al que anàvem: la M. té vocació enciclopedista i ara que està en procés de conversió cap a excursionista consort la voldria dur a uns quants cims significatius que no requerissin un gran esforç i així de passada portar a l'esparveret a veure el país... I aquí vaig trobar-me un problema: No m'he construït un cànon excursionista, per tant he hagut de buscar-ne un.

Havia sentit parlar del repte dels 100 cims, i he pensat que si hi ha 100 cims pot servir de base per fer un cànon. M'ho miro i penso que anem bé, el cim més baixet està a 40 m sobre el nivell del mar, això vol dir que n'hi ha per tothom i sobre el mapa sembla que estan repartits per tot el principat. Però, ai las, no hi ha el turò de l'Home!!!. Seran els 101 cims, el primer cim que vaig fer conscientment que feia un cim, no pot faltar a la llista.

M'ho he d'anar pensant, però ja està decidit que un dia d'aquests anirem a fer el turó de Montgat: 40 m sobre el nivell del mar i no hi he pujat mai... Us aniré informant.

Labordeta, in memoriam

2010-09-19T22:40:00.000+02:00

Aquest matí m'ha despertat en Margarit amb aquesta cançó:

Polvo, niebla, viento y sol Donde hay agua una huerta

No tot Aragó és això, però això és Aragó. No sé com explicar-ho.

El meu avi deia: Salles d'Aragon i entras a Catalunya i deixas de ve camps iermos.

Vaig créixer amb una cançó d'en Labordeta i encara és la meva filosofia de vida:

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Busqueu-la, segur que la trobareu. L'esperança es saber també que:

También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.

Només preguntar-li el matiex que li preguntava ell a en Brassens: Dime si es cierto eso que dios anda buscando, por el cielo y la tierra, un pedazo de paz.

Vacances amb nen

2010-09-18T19:31:00.000+02:00

Aquest any han estat curtes, una setmaneta escassa. Les primeres vacances fora de casa amb el nen.

L'esparver va marxar una mica recelós, expectant i amb l'angoixa pròpia de les primeres cagarrines de l'esparveret. La doctora ens havia tranquil·litzat i va encertar-la de ple. Aquest nano ens ha sortit fort, molt fort.

Una mica senyor també: als prats, no sortia de sobre la manta mentre remenava la terra i les herbetes del voltant. La baba de son pare regava el prat, naturalment.

Les excursions han estat curtetes, la senyora esparver no camina gaire i nou quilos d'esparveret són una càrrega important. Però prou llargues per veure que tenim un país meravellós.

Les nits millor que mai, el silenci ajuda a dormir ... i el cansament també.

Piles carregades i a córrer. Aquest curs es presenta apassionant i amb un somriure a la boca.

Un matí de setembre

2010-09-10T23:19:00.001+02:00

L'esparver s'ha llevat amb ganes de començar les vacances d'una vegada. Ha agafat la bicicleta, el Bicing tant denostat, i ha enfilat cap a la plaça de la canadenca tot esperançat de poder tancar la feina que tenia entre xips.

Matí magnífic, a primera hora l'aire era gairebé agradable i el sol era el just per ser agradable. A la plaça un grup d'homes que per un dia havien deixat el criquet i seien endivendressats i solemnes als bancs. Avui, per ells, és festa grossa.

Pensava en l'elegància solemne, l'esparver no sap canviar gaire de ploma ni per festa ni per Nadal. Enveja als que saben arreglar-se, ni sap quan toca ni com toca, no sap no ser excessiu.

Avui el vol ha estat agradable, estones de passeig per Barcelona. La Barcelona multiculti que a l'esparver cada dia li sembla més una Barcelona monoculti antiga, una de les darreres espetegades de la modernitat.

La postmodernitat cerca un déu iniciàtic, la modernitat ens educava... cap a un miratge de deu, encara que li diguessin una altra cosa.

Les noies

2010-09-01T20:00:00.004+02:00

L'esparver havent dinat, mig endormiscat, sense haver pres cafè, emmurriat i capficat per un projecte que no acaba d'engegar com tocaria, entra al metro.

És l'hora que els que dinem d'hora ja arrenquem la tarda i els indígenes que encara estan de vacances a la ciutat tornen de la platja per anar a dinar. A la Barceloneta dues noies que podrien haver inspirat a Nabokov i que fan pensar a l'esparver que s'està fent vell tot i que li revifen sensacions passades.

La primera constatació és que una noia es pot emperifollar mantenint la candidesa d'abans de bullir. Parlen català, un català ciutadà però sense castellanitzar. Els que em poden entendre saben de què parlo. L'una potser un xic massa pintada, l'altra amb la cara neta i deixant entreveure que usa un biquini complet.

La conversa d'adolescents o de senyores que fan el cafè amb llet a quarts d'onze en alguna granja de la Via Augusta. Tres cents euros en colònies. L'esparver pensa no m'he gastat ni la meitat en figuretes de plom i li cou la consciència.

Tu no ets més que net d'una minyona i fill de mestres.

Potser sí que les classes existeixen, però només em fa enveja la naturalitat amb que ho viuen.

L'esparver arriba a la seva parada. Surt del tren més content i disposat a aturar-se a algun bar que sàpiguen fer cafè.

Un viatge que penso que mai no he fet

2010-08-23T08:00:00.003+02:00

Segurament segueixo sent anglòfil perquè no he estat mai a Londres. Quan un coneix alguna cosa per referències pot fer-se'n una imatge ideal; bona o dolenta, tant se val, però ideal. Si una cosa la vius mai no és perfecta, mai no és pura, perd una part important de la fantasia mística imprescindible de les utopies.

Alguns van fer el viatge, a Ítaca o a Icària, i van descobrir estàtues de bonze amb peus de fang i es van pensar que totes les estàtues tenen peus de fang. La gràcia està en fer el viatge sabent que les estàtues segurament seran a terra, però fa molta mandra anar a aixecar-les.

L'altre problema és que als llocs i va un mateix, acompanyat o no, però mai empés. Si hi vas empés no hi vas, t'hi porten, per tant una part important de tu es queda on eres.

El problema de tot plegat es que es molt més fàcil que et portin als lloc que anar-hi tu mateix.

La travessa

2010-08-20T08:00:00.044+02:00

Els millors estius de la meva vida fins ara, si més no els estius que en tinc un record més viu i feliç, van ser els tres estius que vam dedicar a fer el tram català de la GR-11, la transpirenaica del sud dels Pirineus... després van començar els fills, les parelles i aquestes coses que priven de desaparèixer deu dies sense que gairebé ningú tingui noticies teves.

Ja fa uns quants anys d'això... Estava ordenant llibretes i m'he trobat la llibreta del segon any, segurament el menys reeixit, i he recordat la candidesa i la inconsciència amb la que vam plantejar l'aventura. Perquè va ser una gran aventura, molt més enllà de l'esport: si un dia estàvem cansats i hi havia una fonda allà ens quedàvem, l'objectiu no era arribar aquí o allà, l'objectiu era viure... I si una nit calia dormir en un corral, a un corral vam dormir.

Tinc ganes de tornar-hi, de tornar a fer pelegrinatges d'aquest abast: per misticisme i per durada. Amb la durada hauré de transigir mentre el nano sigui petit, però encara queden uns quants objectius amb sentit transcendent nous i per repetir, i alguns són simples matinals.

Dic simples pensant en els ximples que només viuen de la dimensió esportiva moderna de les coses... Tan de bo tornéssim al sentit de l'esport dels inventors de l'esport.

Un trencall

2010-08-18T08:00:00.000+02:00

Com heu vist els més fidels porto molts dies callat al bloc. No és un tancat per vacances, les vacances no toquen fins al setembre, ni tant sols és una crisi d'idees com les que es van posar de moda aquest curs.

Sí, parlo de cursos tot i que fa temps que no els pateixo per raons docents pròpies i encara no surten de raons docents filials, però ja vaig entrenat de cara a quan toqui, que no trigarà gaire.

Tot plegat és un tancat per falta de capacitat d'expressió o per sobredosi de prudència. Cadascú té la seva memòria històrica feta d'experiències personals, però a vegades podem fer-ho una mica millor que el memorial ¿democràtic? i volem recordar tots els nostres i els que no foren dels nostres.

Però ara he arribat a una nova tranquil·litat d'esperit que xoca amb la maledicència, la rauxa i l'estirabot... I se'm fa impossible parlar d'aquest país cursi i bastant escleròtic. Quan canvies la matèria de pensament, l'imaginari al voltant del que vius, per poc rigorós que siguis costa molt escriure res coherent.

Petit apunt sobre la mani

2010-07-07T12:45:00.000+02:00

Estic molt cansat, se m'ha espatllat l'aire condicionat i els recanvis han de venir de Còrdova. Ironies de la vida.

La M. diu que dissabte hem d'anar a la mani. Li dic que si l'òmnium no cedeix jo hi vaig, però si cedeix no tinc ganes d'anar a fer un acte d'adhesió inquebratable al PSC.

Tinc prou sentit institucional com per anar a donar suport al meu president per defensar el país, encara que no pensi exactament el mateix que ell. tinc prou sentit d'honor i de dignitat com per entendre que li interessi una cosa o una altra i acceptar-ho.

Sóc dels que penso que el president del meu país no ha d'anar a manifestacions d'altri, però entenc que hi vulgui anar: Benvingut. Però si vol fer un acte institucional, Molt Honorable President, convoqui un acte institucional i jo hi vinc i sense fer el memo com un iniciativo qualsevol: no xiularé ni tant sols a la Chacón.

Caminades

2010-05-25T20:06:00.000+02:00

Aquest solet que fa crida cap al bosc.

Sí, jo sóc excursionista no alpinista i molt menys esportista. La muntanya és una part del excursionisme i si vols anar segons a on cal una mica de tècnica (mig oblidada) i una mica de forma física (molt deixada).

L'espai de l'excursionisme no és només l'espai salvatge. No entenc, ni sé entendre, l'entorn sense l'home (la humanitat seria més correcte políticament, oi?).

L'excursionisme és una de les meves passions, és un instrument de gaudi i de coneixement... de l'espai, de les persones, del passat i del present. I sense això no m'interessa.

L'excursionisme, tal com el visc jo, és una part més de l'espai espiritual individual que vull viure.

Mai no m'havia plantejat deixar alguna cosa intangible, una manera de viure o un pensament, fins que ha nascut el meu fill. I si alguna cosa m'agradaria que li quedés és el que és per mi l'excursionisme. Tant em fa si després li ve de gust calçar-se les botes i trescar pels avencs si entén el que he viscut. El que ell visqui és cosa seva.

Bé, avui no pot ser però tinc moltes ganes d'anar bosc enllà.

Divendres

2010-05-21T20:00:00.001+02:00

En èpoques glorioses, quan treballava per altres, els divendres a la tarda eren absolutament improductius: t'obligaven a estar a l'oficina però ningú et despenjava el telèfon. En el bons moments tenia oficina per a mi sol, tornava del dinar de germanor arrencant-me els punyals mig embafat del vi. Encenia un bon cigar mentre feia la feina burocràtica que ara, que treballo per mi, no trobo temps per fer.

Ara com ara no tinc l'alegria dels divendres com quan anava a l'oficina a treballar, o fer-ho veure. Amb el temps vaig acabar sentint-me funcionari, en el pitjor sentit de la paraula.

És molt difícil mantenir la il·lusió quan no ets amo del teu destí i a més a més tens el meu caràcter si no decideixes quina feina vols fer. No, no tinc esperit de funcionari... però els admiro la tenacitat de preparar unes oposicions.

Ara els divendres són un dia més de bogeria, d'idees que corren amunt i avall, de feina intensa entre bolquers i ordinadors. Però no són gaire diferents a la resta de dies de la setmana, ni l'avantsala del lleure. Per sort, ara, el lleure forma part del dia a dia sense remordiments però amb seqüeles.

Esplendor i glòria del assemblearisme papanates (II)

2010-05-19T20:00:00.001+02:00

A vegades penso que no hem entès la mística del foc de camp.

Un foc de camp serveix per conjurar-se i fer pinya, però el vi ha de ser decent: bo amb gasosa. En un foc de camp no podem menjar esferificacións, cada cosa té el seu lloc. El problema és que a vegades confonem la gestió d'un ajuntament amb un foc de camp i en realitat la gestió d'un ajuntament s'hauria d'assemblar més a cuinar un bon sopar: rigor, precisió i cura.

Però no, decidim fer un foc de camp on cadascú porta una cosa però ningú recorda que ha portat i el que ho ha de cuinar pensa: ens en sortirem. Però no se n'ha sortit perquè ja fa temps que ens han prohibit encendre foc al camp i el puritanisme es paga. I és bo, perquè el rigor no té perquè ser dolent. De fet sol ser una bona cosa mentre no el convertim en un fi en si mateix.

La consulta ha brillat amb llum pròpia. L'esplendor de la batacada ha estat memorable. Serem capaços d'actuar en conseqüència?

Al marge. Entre tots plegats han aconseguit carregar-se una altra vegada el regidor de ciutat vella. Esperem que ara hi posin algú que segueixi la feina de l'Itziar (i no la de'n Clos i l'Hereu).

Poetes

2010-05-17T20:00:00.001+02:00

Catalans.

Quan vivim una xapuça darrera l'altra només ens queden els poetes, ni tant sols la poesia.

La festa de l'esperit no es pot entendre sense la poesia, de fet tot plegat és poètic, de fet no hi ha res més poètic que intentar garantir el que és ingarantible. La poesia, els poetes tenen esperit transcendent, inabastable.

Així vivim en el nostre país. Sí, he dit en conscientment.

El poema que estem escrivint entre tots és un poema modern, sense formes i sense rima. L'estem escrivint amb faltes d'ortografia i comencem a oblidar si tenim ànima... col·lectiva.

Sovint sembla que escrivim des de el cap i casal, sovint en llengua estrangera, com ho som molts dels que creiem en l'ànima del país. L'ànima individual ha quedat bruta de taques rònegues de fa temps, de tramvies amb cavalls i neus imaginades.

Pujant des de casa a Montserrat, quan arribes a La Puda penses que mai més hi tornaràs, i cada any hi tornes.

El poema és aquest, de repetició salmòdica; això que els moderns en diuen mantra.

Un poema de veritat, necessita mística i mitologia. Difícil en un país sense mites més enllà de la Xibeca i d'algunes herbes per fumar.

Però el poema també té escenari, el poema sempre està més enllà del paper. I a l'escenari només sabem fer el ridícul.

Però, quedem catalans?

Sarcasme

2010-05-13T20:00:00.000+02:00

La M. diu que sóc sarcàstic.

De fet ho deia abans que el sarcasme no em permetés mantenir la salut dintre de l'espai raonable.

La salut d'aquest país es fonamenta en el sarcasme, si ens prenem gaire seriosament la nostra vida ens caldran antidepressius injectat en vena.
Sentia per la ràdio l'altre dia a l'Enric Vila, de la mateixa collita que jo -enveja que hi hagi gent de la meva promoció que ja sigui referència intel·lectual- queixant-se que l'hagin etiquetat de descarat.

Segur que el sarcasme era només a la meva ment. Però té la seva gràcia que vulgui vestir de normalitat atrevir-se a criticar l'esclerosi esquerranosa que fa que dir segons què sigui políticament incorrecte.

A la tertulia, penso que era a Catalunya Ràdio, hi havia representants de la intel·lectualitat de la nomenklatura nicaraguenca. Parlaven de Pla. Parlar de'n Pla és tabú a aquest país nostre, perquè ens hem cregut les bajanades filociutadanes que se n'han dit (si voleu saber que és filociutadanisme, llegiu la viquipèdia en castellà) o perquè no ser marxista ha estat una de les coses més perseguides.

Tot això ho dic des de una profunda antipatia a una bona part del personatge. Dels dos personatges, no puc fer-hi més, però l'altar de la correcció incorrecta mereix cremar molt encens.

Esplendor i glòria del assemblearisme papanates (I).

2010-05-11T20:00:00.002+02:00

M'ha costat molt, però avui he pres una decisió.

Dimiteixo.
Per primer cop a la meva vida no votaré una cosa a la que he estat convocat.

Hi ha qui s'esforça a justificar que això és la democràcia, però la democràcia té coses prèvies, com ara la veracitat i la preparació. Ja fa dies que veig clar que la consulta sobre la diagonal és una pèrdua de temps sent ben pensat i si començo a pensar maliciosament tinc la sensació d'estar perdent el cabell.
Sempre m'ha admirat la capacitat de crear opinió i eslògans que té el partit que governa l'ajuntament de Barcelona. La xarxa d'activistes i l'absolut fervor religiós que tenen als postulats del partit, fins i tot els que són solvents intel·lectualment no s'adonen de les trampes que fan quan treballen la campanya de partit.

Algun dia, en nom de la democràcia ens faràn votar la llei de la gravetat.

Més enllà de les sospites de frau (costaria gaire fer les coses ben fetes?) , de la incertesa del resultat i dels dubtes sobre la pertinència de la consulta tinc dubtes més que raonables de la honestedat de la idea. I la democràcia sense honestedat perd tota la gràcia.

La parada de la creixença

2010-04-08T11:08:00.000+02:00

Diuen que el primer fill et canvia la vida. És veritat.

M'han calgut dos mesos per adaptar-m'hi, la vida canvia, però segueix sent la meva vida... més que quan em vaig casar. Però les obsessions canvien i quan canvien les obsessions necessito una aturada, respirar.

No he pogut escapar-me encara a la muntanya, no sol ni acompanyat. I ho vull fer. Ara que la M. ja està més o menys en forma puc escapar-me unes hores, potser demà de matinada després del biberó de matinada o potser dissabte a la mateixa hora. No sé on anar, potser una matinal a Montserrat per darrera o potser alguna coseta a la Conreria. No vull anar gaire lluny, em fa mandra, porto massa son acumulada.

Potser també hauria de començar a fer algunes trucades.

La diagonal, tècnics i democràcia

2010-03-19T13:15:00.000+01:00

Provoca gran intriga la campanya de l'Ajuntament de Barcelona en pro de la participació ciutadana per triar el projecte de la nova diagonal.

Hi ha tres opcions de tria, que de fet son dues: Deixar-ho com està o bé convertir la part central de la diagonal en un passeig (i aquí ens deixen triar entre dues opcions tècniques).

Si llegeixes la propaganda de l'ajuntament simplement hi ha la tria entre les dues opcions tècniques o, alguns més generosos diuen que la tercera opció és una opció del NIMBY (es a dir, no a casa meva). Deixant de banda la sensació que en general CiU Barcelona ha perdut el sentit de fer coses quan s'han de fer els que acusen de NIMBY la opció de deixar la Diagonal com està fan demagògia... o potser s'han cregut que la tria entre les altre dues opcions és un a tria política.

Esparver, és que és una tria política!!

No, i t'explicaré perquè. Una tria política és decidir si volem una diagonal pels cotxes, una Diagonal pels vianants o una diagonal pel transport públic. L'ajuntament ha fet aquesta tria per nosaltres.

En canvi ens deixa triar entre dues opcions tècniques d'una de les opcions polítiques. Com si els ciutadans sense coneixements tècnics poguéssim decidir això, perquè posats a fer perquè no podríem decidir a quina freqüència de pas han de tenir els autobusos o quin recorregut han de fer.

Ok esparver, però titules democràcia.

Sí noi, les paradoxes tenen això... Però ja sabem que manipular una assemblea és molt fàcil i a sobre ens creiem que ens deixen triar.

Però malgrat tot aniràs a votar.

No ho sé, he d'anar a mirar-me les opcions.

En parlaré un altre dia

2010-03-17T20:00:00.000+01:00

És una de les meves frases recurrents. I després no n'acostumo a parlar, segurament perquè si dic això és perquè no tinc clar que vull dir-hi o el que vull dir-hi em fa sentir incòmode.

A vegades penso que tot plegat és producte d'una mena de coqueteria per dir que tinc opinió de coses sobre les que no tinc opinió, i a vegades penso que simplement és que em fa por el que penso. I això darrer em preocupa. És lícit tenir por d'una opinió meditada?

No, no en tinc resposta. Però em preocupa perquè un cop vaig descobrir el la veritat sempre és una part de la veritat vaig començar a pensar que si un s'amaga la seva part difícilment ens aproparem a la veritat completa.

El nen

2010-03-15T20:00:00.002+01:00

Fa un mes i mig que visc amb el pitet posat permanentment, tret de petites interrupcions per feina i altres obligacions obstruïdes per la nevada i la poca competència de qui em cobra impostos per facilitar-me la vida.

No tinc ganes de parlar de (in)competents, autofarsants i altres miserables. I no ho faré.

Ara com ara l'única cosa que em mou està plorant perquè té gana o potser simplement perquè s'ha pixat. Només s'havia pixat: bolquer nou, un petó i ja clapa com un angelet. Ara estic immers en el descobriment de l'estat del benestar dirigit a pares novells i no tant novells. I la primera notícia és que no és tant frustrant com l'estat del benestar per avis que no es valen per si sols... Ja en parlaré un altre dia.

La criatura ens ha sortit una delícia: Ens deixa dormir set hores, menja bé, no s'ha encostipat i pràcticament no ha tingut còlics. Els pares no estem tan sans (per algunes coses que ja sabíem, perquè la joventut només la curen els anys i perquè no tot pot ser perfecte) però ja comencem a aixecar el cap.

Hi ha coses que les vas descobrint poc a poc, a garrotades. D'altres permeten descobrir que funcionari i imbècil no són sinònims i sobretot que el servei públic de salut a vegades funciona i es pensa en l'usuari. No entendré mai que hagis d'anar a quatre llocs diferents per fer la paperassa oficial (on queda la finestreta única?), però tant se val: tot necessita seguir el seu curs.

Ara només queda esperar que la primavera ens somrigui i tot segueixi endavant.

Quins nassos

2010-03-11T10:30:00.000+01:00

Ho sento, però malgrat la meva infinita comprensió cap als poders públics i el meu infinit convenciment que la persona individual s'ha d'espavilar per sortir-se'n estic fart de sentir a gent de la corda estatalista que la culpa dels problemes de dilluns es de la irresponsabilitat de les persones.

Ben mirat tenen raó: es irresponsabilitat d'algunes persones que un cop arreglades les línies d'alta tensió encara no sàpiguen on tenen l'avaria de les línies de mitja.

També és d'irresponsables agafar el cotxe nevant sense cadenes (bé, més que irresponsables són poc espavilats).

De fet es d'irresponsables anar a treballar, o intentar portar al teu fill al metge: les urgències ho són només si ho són d'alguns. De fet tots hem de tenir un doctorat de medicina per decidir què és urgent però mai, en cap cas, podem automedicar-nos o posar en dubte el que diuen els sacerdots oficials.

Però el que més em toca la pera es que els que m'han venut que no puc decidir per mi mateix moltes coses perquè el bé comú està per sobre de tot a més a més m'exigeixin que jo tiri sal a la carretera. I no, no és això, no m'herniaré per agafar la pala, però que comencin a tenir clar que l'estat ha d'estar al servei de la persona i no la persona al servei de l'estat.

-Esparver, tot això ja ho sabies!
-Però dol llegir-ho de gent que consideres raonable malgrat portar el carnet a la boca, que vols que et digui.

Avui m'han dit franquista

2010-01-26T19:35:00.000+01:00

Sí. Avui m'han dit franquista. M'havien adjectivat de moltes maneres, però avui algú m'ha dit franquista perquè li he dit que "I, finalment, els que han votat a favor de la cosa són de les terres de l'Ebre, a Barcelona es va votar en contra."

Ben mirat potser m'ho ha dit perquè li he demanat arguments per dir que un científic ha mentit. I demanar arguments segurament és franquista, perquè els arguments sempre són evidents i si algú no opina el que és correcte segur que menteix.

Però resulta que jo vaig sortir crític i no em crec els arguments si no em donen dades, i per desgràcia la discussió sobre la cosa nuclear d'Ascó s'ha fet sense donar gaires dades, perquè ja fa massa temps que l'argumentació contra qualsevol tema nuclear és "Nuclears No Gràcies".

Hi ha un fotimer d'arguments contra el dipòsit de restes radioactives a Ascó però no estic disposat a empassar-me arguments sense dades, perquè la ciència exigeix una mica de rigor i fa massa temps que em vénen arguments de la profunditat de: "Això és molt perillós" I jo pregunto "per què?" i em responen: "Ets un Nazi".

I, si el rigor és aquest entenc que discutim les coses a base de pancartes. Però a això jo no estic disposat a jugar-hi.

I, pels amics de les terres de l'Ebre, no busqueu la font dels vostres problemes a Barcelona. Si els polígons industrials estan mig buits alguna cosa teniu a dir-hi.

De normes i realitats

2010-01-20T23:42:00.000+01:00

Em costa molt d'entendre per què nassos tothom insisteix en crear realitats virtuals i els legisladors, a sobre, a legislar com si aquestes realitats virtuals fossin realitats reals.
Va per l'atzagaiada de Vic, sobre la que pràcticament només he sentit tonteries dels uns i dels altres.

L'única cosa que tinc clara sobre aquest tema és que la llei està feta amb els peus. No entenc com ens podem permetre tenir gent aquí a la que no deixem treballar legalment, més enllà de si tenen dret al serveis o no.

A mi les reivindicacions de papers per tothom m'havien semblat perverses sempre, però fer el papanates tenint gent a la que no deixem treballar o tenir gent sense una mínima cobertura social no és només pervers, és estúpid.

Però també és pervers i estúpid tenir una llei feta entre Madrid i Brusel·les que hagi de pagar l'ajuntament. I aquesta és la mare dels ous.

La resta són pavanes... I perilloses.

Mentides i il·lusions

2010-01-05T18:00:00.031+01:00

Sempre m'ha posat bastant nerviós la gent que es pensa que cal mentir per mantenir la il·lusió.

A casa el matí de reis sempre hi ha una estesa, més nodrida o menys, de paquets i paquetets. Sempre. Quan hi ha hagut criatures i quan no n'hi ha hagut. I tots, sempre, hem sabut qui els posava.

Bé, de tant en tant, de trascantó, hi havia algun paquetet de més, més humil, mal embolicat que posava algú que s'havia calçat el turbant quan no li tocava. Però la il·lusió també és això. Embolicar-se un turbant, cercar els ulls dels altres, saber que els miracles som nosaltres i no imatges a sobre d'un camell.

La màgia no pot ser l'engany, la màgia és saber viure mirant endavant i saber entendre la il·lusió amb cor d'infant, saber que entre un somriure i un altre pot haver-hi un món i que la llum als ulls no necessita mentides, tot és més senzill.

Anònim i lliure

2010-01-03T08:00:00.033+01:00

No em registro mai als llocs que em demanen nom i cognom. No és del tot cert, però ja és això.

No sóc persona de discussions interminables ni d'opinions irreductibles, no recordo haver insultat mai a ningú per escrit. La civilitat no és aliena a la meva manera de veure el món, i el món virtual és món. Malgrat ell mateix.

Però no em sento còmode publicant coses que no sempre són políticament correctes, tot i que un amic opina que sóc d'una correcció que fa fàstic. Mentre no m'hi guanyi la vida les meves opinions per ser lliures han de ser anònimes. Perquè el delicte en l'estat de dret es tenir opinió pròpia, pensar que l'estat i el dret no poden estar per sobre de la meva consciència ni de la meva persona i posar en dubte algunes coses, per exemple la seva legitimitat.

En el fons sempre he estat una mica individualista, un anarquista fora del manual i m'ha agradat massa poder fer la meva... al meu racó, els altres no tenen perquè patir-me igual que jo no suporto patir als altres.

El grup sempre m'ha fet feredat, tinc la mania de posar-ho tot en dubte i el grup exigeix un comportament gregari, especialment dintre dels grups que critiquen els comportaments gregaris dels altres grups.

I no, no diré que les banderes només serveixen per cremar-les perquè cremar una bandera també és una bandera. I qui ho hagi d'entendre ja m'entendrà.

Canviant de pell

2010-01-01T22:10:00.000+01:00

Un dia nou, ventós i clar. Un any nou amb l'esperança que es manifesta fent bonys a la panxa de la M.

El darrer any ha estat bo. La bondat d'un any es fa comptant les alegries i no les desgràcies. Més enllà d'això tot és fum.
La vida és dels que quedem. Els que se'n van ja han viscut el que havien de viure i l'any s'endú el que s'endú, que no sempre és el que voldríem que s'endugués.

Davant nostre hi queden molts camins per trescar, molts prats per seure i moltes pipes per fumar. És la pregària de deixar passar el temps mentre fem la nostra via i prenem temps al rellotge aturat.

Aquest és un nou any. Un Nadal gairebé fora de la capvuitada i una nova esperança.

Que el pugueu viure amb l'alegria de mirar la cara positiva de la vida.

Sigueu també feliços.

Dia desendreçat

2009-12-14T20:27:00.000+01:00

No saps si fa fred o estàs gelat. Et despertes sentint en López Tena proclamant no sé que a les escales de la catedral de Vic i la imatge de les pintures d'en Sert es converteixen en ombres d'una mena de malson que no has tingut.

Fa fred i a més a més plovisqueja. Segueixes sentint a en López Tena encara dient que els de la plataforma global son uns xapuceros. Si no diu altra cosa... Però bandidu, has tingut molts dies per dir-ho, a més tu tampoc em respons el que em va venir al cap ahir, i ara què?

Cafè, esmorzar i feina. Tanco la ràdio. The Original Sounds Of New Orleans. Si més no això reanima, la feina burocràtica pot acabar amb la meva paciència i a més a més s'allarga massa.

Redéu, sí que fot fred. Ràpid cap al metro, fas tard però les reunions informals ja tenen això. Criden als responsables de circulació per megafonia (no tenen dispositius personals per avisar-los?). El metro està espatllat.

Cap al carrer, fred i trucada: Ei nen que vaig tard! No pateixis. Santa paciència. Caminadeta i l'altre metro. A la línia 2 els metros circulen al revés. No a tota, Esparver!

Una hora concretant un projecte a casa el company. El nen amb varicel·la trastejant per allà, vol tornar a l'escola. Prou profitós. Cap a casa amb la intenció de fer feina tota la tarda.

Dinar, cafè i trucada. Hi ha feines que les hauria de cobrar al doble del que ho faig. Agafa el cotxe i ves a prémer un botó. Remordiments per cobrar per apretar un botó. Noi, cobres per saver llegir, no t'hi atabalis.

Quan sigui ric, a la casa hi haurà una habitació on jo pugui fer la pipa. Fa fred per seure al balcó i no tinc ganes d'anar a la taverna. Em molesta el fum de les cigarretes.

De fons sento que hi ha d'haver-hi un caganer. Reiquiem pels pronoms febles i més misèria a la nostra. Yes/Relayer. Si més no els desacords són agradables.

Tot fent endreça

2009-12-02T23:41:00.000+01:00

El mes de desembre ha estat, des de que en tinc memòria, un mes complicat.

Comença amb el meu aniversari, era festa gran a casa, en celebràvem tres de cop i segueix amb un crescendo frenètic d'actes socials.
Els actes socials obligats m'atabalen. M'han atabalat des de que en tinc memòria. No, no faré apologia de la desaparició de les celebracions de Nadal.
El meu problema és el temps. No sé seguir el ritme. les setmanes haurien de tenir vint dies i aleshores potser podria pair-ho tot.

El pas del temps, el culte a Cronos, ha estat a la meva vida una mena de terror atàvic irracional i irresistible. I les litúrgies, que jo sempre admiro, en aquest cas no ajuden gaire. Perquè Advent, Nadal i Cap d'Any són ritus de pas. Però és un ritus pervertit per la presa.

Sóc antropòleg aficionat, no m'he dedicat a fer un estudi sistemàtic dels ritus de pas, ni tant sols he llegit sobre el tema. Però no cal ser gaire sagaç per veure que els ritus de pas tendeixen a funcionar amb una estructura de l'estil reflexió (Advent), ritus (Nadal) i ressaca (Sant Esteve). Però coi, això de l'advent no ens interessa, no és immediat i de Sant Esteve n'hem fet el Nadal a casa els sogres.

Malgrat tot, aquest any el ritus va acompanyat de l'espera d'un fill i en el procés d'anar fent espai per la criatura he hagut de fer endreça de l'espai i, sobretot, del cap.

Faig, feia, masses coses.
N'he deixat algunes i hauria de fer temps per posar les coses en solfa... Començant per quest bloc (blog).

Els vells editors

2009-11-26T12:30:00.000+01:00

Els vells editors, animats pels qui no ho són o no, avui han fet un gest que pot ser el cant del cigne de la vella premsa.
La dignitat que ara han descobert els editors dels diaris catalans de paper, les sucursals miserioses ja fa temps que no tenen sentit, és una dignitat mesella. Malgrat tot és dignitat.
No sé si les ordres han sortit del carrer Nicaragua, del carrer Còrsega, de l'Ateneu Barcelonés o del Club de Tenis Barcelona ... S'admeten apostes.
A can (in)mundo s'han indignat i parlen de pensament únic (ja té pebrots la cosa) i de ordres del poder... ells no segueixen ordres del poder, ells són el poder. Parlen de mentides. Crec recordar que un poeta espanyol deia que la realitat el "del color del cristal con que se mira" i a can (in)mundo ho miren tot amb un cristall dels colors de l'estanquera.
Jo no crec en la premissa revolucionària de quan pitjor millor, per això no he estat mai marxista i molt menys leninista, per tant ara com ara ja m'estaria bé que els juristes que s'han convertit en indignes per insistència d'ells mateixos i tots els corifeus que els han fet còmplices de posar el dret per davant del poble deixessin l'estatutet com està.
De dret i de pobles no en parlaré, fora massa llarg. Però algú d'aquests que posa el dret per davant de la realitat i del poble hauria de llegir una mica els clàssics de la ciència ficció des de 1984 a Asimov (suposant que siguin capaços d'entendre).
No, no m'hi sumo. Malgrat que subscric moltes coses que diu l'editorial i que l'objectiu a curt termini ja em sembla correcte, com que no sóc ningú important puc permetre'm el luxe de mirar-m'ho des de fora per poder reaccionar amb les mans lliures. Però llegiu-lo, va més dirigit a nosaltres que al tribunal (que segurament ve de tribu i no de tres).
Els vells editors tenen passat. A ca el senyor conde no han estat mai en contra de qui mana, si més no des de l'any 39. I han escrit i subscrit l'editorial. El Periodico no és en va que en diuen Pscodico. Podem seguir amb els altres, però no cal, oi?
Però els vells editors, que es repeteixen mentalment Lou Grant han decidit que ja els toca emular-lo.

L'editorial el trobareu aquí.
La imatge l'he treta d'aquí.

Grip nova i misèria social.

2009-09-28T08:00:00.000+02:00

M'han fet arribar aquest article sobre la grip nova.

No tinc ni idea de com funciona tot aquest món dels medicaments i de la medicina. De fet fa molts dies que tinc a mig escriure un article sobre el tema, sobre els sacerdots infal·libles investits per la OMS i no me n'he sortit.

No me n'he sortit perquè les conclusions a les que arribo em semblen irresponsables, però això ho escriu algú que coneix el tema i no tinc cap raó per pensar que hi hagi interessos estranys ni dades falses a l'article i, ara com ara, no tinc accés als articles científics que es citen. Per tant, ho dono per bo, sobretot perquè encaixa amb coses que penso.

Jo vaig rebre una educació un pèl peculiar i vaig aprendre a posar en dubte l'autoritat del que em crec i del que no em crec. El problema que tinc ara és que algunes autoritats han perdut la autoritat i em veig obligat a dubtar de coses que preferiria no dubtar.

Se suposa que la educació havia de servir per que els sacerdots no ens duguessin a l'hort fàcilment, però sembla que els nous sacerdots de la ciència ens porten a l'hort per aclaparament... I malgrat tot no deixem en mans de predicadors més papistes que el papa.

Cultureta virtual

2009-09-16T08:00:00.000+02:00

Sembla una anècdota, però els de l'Institut Ramon Llull no han estat capaços d'instal·lar el Firefox en català als seus ordinadors interactius a la biennal de Venècia.

Tinc una mena de sensació estranya amb les nostres institucions, és com una mena de regust rònec de deixadesa i de manca d'ambició.

Ens passem la vida queixant-nos del peatge de ser una cultura minoritzada pressionada per una cultura molt potent i per una de les llengües més extenses del món, però no som capaços d'entendre la necessitat de configurar els nostres navegadors en català o de, en igualtat de condicions, triar la versió catalana de les eines que són futur.

Ni les institucions, ni nosaltres individualment, som capaços de fer els petits esforços que calen per identificar-nos com a catalanoparlants al navegar i que són nimis al cantó d'altres esforços en els quals som militants combatents.

Podem jugar a fer referèndums, o plantar-nos de veritat, però si ho fem sense llengua o sense qualitat (per mi les dues coses són imprescindibles, si no no m'interessa), en podem tirar bon tros a l'olla.

La imatge és de http://www.fsancho-sabio.es/html/Peg_cultura.html

Camises

2009-09-13T08:00:00.002+02:00

Una camisa vieja va defensar que l'ajuntament d'Arenys de Munt no pot avocar recursos a permetre que els seus ciutadans opinin sobre com s'ha de governar Catalunya.

Uns quants camisas nuevas pujaran a Arenys de Munt a estovar als ciutadans pacífics.

Probablement alguns descamisats intentaran acabar de rebentar-ho tot i aconseguiran que la democràcia i Catalunya semblin agressors. Potser no, però entre cervells emboirats de fum risible, el nostre president dient que fer referèndums dóna ales a les camises blaves i l'ordre públic dirigit per l'il·luminat d'en Saura i el sinistre Boada no em donen esperances contràries.

No sé si l'acte servirà per res positiu, però el que es segur es que ha servit per tornar a repetir que la qualitat democràtica del regne no és gaire elevada.

Però, nosaltres sabrem estar a l'alçada?

La bandera ve de http://www.wargames.cat/Dwnload/Vex/

11 de setembre a la catalana

2009-09-11T08:00:00.003+02:00

Sembla un títol de pel·lícula de sèrie B. De fet tenim una gran passió per la sèrie B.

A vegades penso que quan en Tarradellas parlava de no fer el ridícul és referia a això i per això es va fer representar una arribada d'art i assaig. L'art i assaig pot ser insofrible, però mai és ridícul.

De planxat de camises ja en parlaré diumenge, l'esperpent i l'astracanada no fa per dies grans.

Tampoc tinc gaires ganes de parlar d'història, el cagaduptisme que portà a la guerra és, si més no, curiós i preferiria parlar-ne amb més profunditat un cop hagi aclarit el què.

Però si que em ve molt de gust parlar del xou del parc de la Ciutadella.

No sé si com deia aquell nos pierde la estética, segurament sí, però no sé de cap altre país que hagi convertit el símbol de la seva humiliació en seu del parlament i lloc per fer l'acte d'afirmació de la seva diada. Coherent amb la tria del dia, però.

Malgrat tot la desfilada de mossos i el xou multi-culti mediterrani que hi fem (cal ser moderns i un punt pijo-progres) han aconseguit una dignitat raonable...

Però icv-etc i, sobretot, els que no són catalans si no que són ciutadans del món i diuen no a la guerra i sí a Hammàs (algú altre ja els explicarà perquè és un oxímoron), se'ls ha acudit muntar un xou perquè hi actua una persona que no els agrada (com si als defensors de la catalanitat estricta de l'acte haguessin muntat un xou quan hi va actuar algun cantant de flamenc no català).

-Esparver, que no, ho fan perquè va dir que era justificat acabar amb Hammàs per la força.

-Ah, d'acord. Però aleshores també protestaran contra els que volen acabar amb Batasuna per la força?

-És diferent.

La imatge ve de http://www.flickr.com/photos/jaumedurgell/1204456817/

Darrer Sant Joan lliure

2009-06-23T20:00:00.003+02:00

Potser no serà el darrer, perquè la capacitat de ressorgir de les nostres tradicions populars és digna del fènix.

La nostra cultura ha estat vençuda per la cultura de la por.

Hi ha qui diu que per desig d'aculturització, jo penso que simplement per misèria i ignorància, l'ajuntament de Barcelona s'ha carregat les fogueres de Sant Joan i, ara, en nom de la seguretat ens carregarem el poder usar petards lliurement.

Ja fa temps que estic esfereït del despotisme amb que ens tracta la jerarquia política i intel·lectual (per dir-ho d'alguna manera). De fet molts cops som nosaltres mateixos que exigim que ens tractin així.

Hem perdut tant la tolerància al risc que veus tots els nanos amb rodetes a la bicicleta i casc. A mi em té esfereït... i no sé que faré quan em toqui a mi.

Ara sembla que no deixarem que els nanos puguin fer servir bombetes. O més ben dit, ara inventarem que el veí ben pensat i prudent pugui denunciar-nos per que els deixem jugar amb les bombetes.

Ja ho sé, m'estic tornant molt punk. No sé si és regressió a la infància o simplement que acabem tenint-los massa plens. No cal dir el què.

*La imatge l'he modificada de Artuditu i el Bloc Mil·lenari.

Tots els colors del verd (Vacances a Tavertet I)

2009-06-20T17:52:00.003+02:00

No vull espatllar-ho amb una fotografia.

Trescant, al capvespre, per les parets de Tavertet he pogut recordar que el verd són molts colors. He pogut gaudir-ho acompanyat per la M. i això és notícia. L'amor a la muntanya és pot explicar, però s'ha de viure... Encara que només sigui, com diu ella, per fer-me feliç.

Una escapada entre setmana pels racons més transitats del Collsacabra sense trobar-hi ningú, abans que les vacances de l'escola converteixin aquells verals en un pati sorollós i, a vegades, tendre, és un plaer difícilment explicable.

Al capvespre silenci. I penseu que silenci és un estat d'esperit i de ment que no podem transmetre en un audiovisual. Si més no encara no n'he vist cap que ho endevini.

Però aquest cop els colors han estat més intensos que el silenci, perquè amb un únic nom podíem dir una vintena de colors diferents... més intensos o més morts, més nets o més ambigus. Però vius o morts radiaven pau i rauxa.

Radiaven, sobretot, esperança i somriure.

Reflexions post... electorals

2009-06-08T18:37:00.001+02:00

Ja hem votat (alguns). Malgrat la que està caient els del PSC-PSOE (combineu-ho com pugueu) han tornat a guanyar a Catalunya, com sempre que no votem per la Generalitat...

Esquizofrènia, telecinco, total acaben manant sempre els altres?

Segurament tot això i molt més.

A Espanya surt un diputat obertament xenòfob (UPD) provinent de l'esquerra, perquè l'esquerra no es salva d'aquests pecats malgrat que sigui l'esquerra qui etiqueti això de pecat mortal.

Al principat som integristes religiosos i, naturalment, votem PSC.

A les illes i a València ja s'ho faran, a vegades els principatins volem donar lliçons que no hauríem de donar. No hi tenim dret.

Del sobiranisme, independentisme i altres ismes que comencem a afegir-los al papanatisme (jo el primer) en parlaré un altre dia, perquè a vegades sembla que en nom de les maximitzacions el que fem és el paperina.

No entenc què a Convergència celebrin aquests resultats. Els de Esquerra mengen a part, ja ho sabem.

No entenc tota aquesta forolla que fem sobre una suposada abstenció sobiranista, que segur que hi és, però si hi ha qui prefereix desertar perquè els que es presenten no són perfectes, pitjor per tots però ja s'ho faràn... No farem país des de la dimissió.

El matriarcat ecopijo

2009-05-29T12:15:00.000+02:00

Ha arribat a casa la propaganda electoral de les eleccions europees. Tots els partits que envien la propaganda l'envien personalitzada per a cada votant (presumpte).

Tots? Tots no, hi ha un partit que encar creu en la unitat familiar i en el vot trival unic segons les consignes del consell de família... encapçalat per la matriarca.

Per què, si no, envien una única carta a nom de la família amb el cognom de la matriarca?

A les famílies homosexuals, a nom de quin dels dos membres envien la carta?

Com és que els més progres són els que tenen actituds més tradicionalistes, girant simplement els protagonistes?

I, sobretot, no han trobat algun mètode per ser encara més papanates?

Mitgdial a Montserrat

2009-05-10T20:00:00.000+02:00

Dir-ne matinal em sembla absurd, una matinal no comença a quarts d'onze. Però les obligacions de pare primerenc del company tenen això.

Després de la temporada terrible de baixes, esgotament i dificultats varies ahir vaig fer la primera caminada.
Per tornar que millor que tornar als orígens i passejar per Montserrat a bon ritme però badant, glatint mentre veia els que s'enfilaven encordats per les parets i pensant que potser encara sóc a temps de provar de tornar a l'escalada.

Poca cosa: Sant Miquel, dalt del funicular de Sant Joan, Sant Jeroni i baixar pel pla dels ocells.

Tot plegat sembla la rambla de les flors, ple d'estrangers i molta gent gaudint de la boira que tapava el mar. Sobre nostre el sol radiant. Potser la màgia és això.

A dalt de Sant Jeroni una noia que espera una criatura d'aquí menys de dos mesos, felicitats per la tenacitat. Un Japonès, amb sabates i camisa, fent-se fotografiar en contrallum amb les antenes de fons i, de cop i volta, apareix un personatge per la ferrada que arriba a Sant Jeroni i torno a glatir. La muntanya és badar, però també buscar nous camins encara que portin on sempre.

Aturada curta a la basílica i cafè a preu de passeig de gràcia. Ja em sortit de la Rambla.

I ja puc tornar a dir-me excursionista, malgrat que els genolls punxen com si estès passejant dintre d'un camp d'esbarzers.

De virus, farmacèutiques i conspiracions

2009-04-30T20:00:00.000+02:00

Tret d'una etapa d'hipocondria aguda causada per l'estres mai no m'he cregut els consells sanitaris que en nom de la suprema virtut del gènere humà ens han anat colpejant els mitjans de comunicació, com si fossin telers mecànics.

Per això no he enterrat les pipes. Per això i perquè la pipa, la llar de foc i un bon armanyac són arsenal imprescindible per llegir Chesterton. Qui ho pugui entendre m'entendrà.

Ara diu que el virus ve del porc, ja fa uns anys que no podem posar al caldo les esgarrapaderes dels pollastres per culpa d'un altre virus de la família. Pocs, però, parlen de misèria i els que ho fan fan com deia don Santiago, reguen amb desinfectants en lloc de donar millor menjar.

I, és curiós, els desinfectants ja els tenien preparats els senyors de Roche amb un nom que sembla d'acudit... Tamiflu, per si algú està despistat encara.

De tota manera, la conspiració que pregonen els que tenen clar que la direcció del món es personalitzable, tant hi fa si en obscurs despatxos a Suïssa, a Chicago o a Tel Aviv o, com es pensen que desitgen ells a Caracas, a Moscou o a Teheran no s'aguanta. La conspiració ens la fem nosaltres mateixos fent de xaiets mesells en lloc de pensar i fer per nosaltres mateixos sense esperar pares boníssims que ens arreglin els problemes.

Reflexions de com es fa feina

2009-04-28T20:00:00.000+02:00

M'ha arribat aquesta entrevista.

Resumeix perfectament com penso que s'han de fer les coses, més enllà de l'administració, de la queixa i de les misèries. Si volem tenir algun futur, com a comunitat lingüística, com a país o com el que vulguem ser les coses han d'anar per aquí.

I no parlo de Catalunya, ni de països catalans, ni tant sols de política. Que també.

Parlo de tot. De tot el que és important per a cadascú com a persona. Parlo d'excursionisme, parlo de jocs d'estratègia, parlo de teatre, parlo d'art, parlo de fe i parlo de ciència. Per dir els que m'interessen directament a mi.

Però també parlo de per on va el món, de revolució cultural que no volem creure'ns perquè exigeix que ens portem com si fóssim majors d'edat.

Dies de plor

2009-04-10T22:26:00.000+02:00

Hi ha gent per tot.

Aquesta tarda Barcelona estava plena. De turistes, d'immigrats del regne lluïnt fe i tradició a la plaça nova i de llum de melangia.

Barcelona és un formiguer, sense mestressa (o potser va marxar fa temps de vacances).

Botigues obertes i botigues tancades. Porta per pota, d'amos locals i d'amos que tant de bo siguin locals d'aquí uns anys, potser més que alguns taxistes.

Hi ha dies tristos, per guió i per pluja. Però a vegades la tristor puja la moral.

Amén

Ficció

2009-02-16T20:00:00.000+01:00

Una de les meves vocacions secretes, n'hi ha més, és escriure.

Tant narrar com fer versos, no tinc preferències. Segurament és per això que vaig començar a fer aquest bloc, per lluir la meva inquietud d'una manera mig anònima.

Sobre els versos, una mica d'auca una mica innocents en parlaré un altre dia. Avui volia parlar sobre narrar. Aquí al bloc he intentat fer a estones d'assagista filòsof, a estones de periodista aficionat i gairebé sempre de narrador de la vida real. Però m'agradaria narrar ficció, perquè les realitats sovint són insípides i perquè a vegades és difícil dir segons quines coses sense jugar-te una querella, o que algú et busqui a la cantonada de casa per donar-te un tanto.

Avui finalment m'he decidit, escriuré ficció, en un bloc nou que crearé quan tingui alguna cosa preparada, però si algú té algun suggeriment que m'ho digui i potser podrem fer realment literatura 2.0.

Crònica de l'hospital

2009-02-09T20:00:00.000+01:00

Un es pregunta si per ser auxiliar d'infermeria de planta cal fer un curset de sentiment de superioritat, pedanteria i males maneres o és un fet adquirit davant d'una bona part del personal que acompanya als malalts.

Tant és, però començo a estar fart de veure com algunes professions necessiten lluir galons per demostrar-se que realment mereixen un reconeixement i justifiquen les pràctiques que els són més còmodes pel bé del client (pacient en aquest cas).

Sort que de tant en tant et trobes algú que no ha estat absorbit per el sistema, però desgraciadament quan passa és notícia.

Shabbat obligat

2009-02-07T12:00:00.000+01:00

He sentit explicar a la meva avia que l'any 1940 els diumenges els pagesos havien de treballar d'amagat de la Guardia Civil que volia fer complir la santificació dels diumenges.

A mossen Salvador (mossen sense accent, que és com ho diuen allà) se l'hi enfotia. Jo l'he conegut amb sotana criticant als capellans que duien alçacolls, però mentre fessin la vista grossa quan anava a caçar perdius fora de veda tant hi feia si llauraven en diumenge o en dilluns.

A vegades els profans són més papistes que el papa.

La cultureta de la seguretat

2009-02-06T20:00:00.000+01:00

Els senyors que pensen pel nostre bé i per la nostra seguretat des de la unió europea fan normes que garanteixen que no ens farem malet. Som un planeta d'hipocondríacs que veiem que La Patum és perillosa i la hiper-reglamentem per tal que no sigui possible que hi hagi un accident.

Em costa molt d'acceptar la restricció de les llibertats en funció d'un ideal indiscutible per dogmàtic. En el fons som un grapat de mesells que no acceptem les nostres responsabilitats i preferim delegar-les als estats.

I així ens va.

Maragallada

2009-02-05T20:00:00.000+01:00

La meva mare explica que quan ella anava a l'institut un catedràtic deia que a falta de dinero en las arcas se cambia la ley de educación.

Ara, per despistar al personal del que està passant, en vista que els sindicats de l'educació s'han cansat que fer la feina de distracció i estan calladets, al Maragall de veritat se li ha acudit una gran maniobra de distracció que fa que totes les tertúlies en vagin plenes.

Les vacances escolars són un gran fons de misèries, enveges i grans pontificacions de veritats absolutes. Però d'anàlisis seriosos pocs. Això el Maragall de veritat ho sap perfectament i ara cal distreure el personal. Jo el primer.

Sorolls i rurals

2009-02-04T20:00:00.000+01:00

Resulta que a aquest món asèptic els molesten les campanes, tan i fa que siguin les de les esglésies o les de les eugues, però naturalment no els fan res els cotxes de la Diagonal. I és fàcil d'explicar el perquè, els urbanites hem rebut una formació papanates sobre l'ideal de la vida rural que fa que no siguem capaços de tolerar el que dona vida al món rural. I no us penseu que els rurals de tota la vida són angelets, que ens coneixem tots (o alguns).

En el fons estem patint una lluita sorda entre una modernitat profundament carca i un fals progressisme bucòlic que ens atrapa als que encara ens creiem el progrés a l'estil del segle dinou i als que ens creiem que hi ha una història i unes tradicions que ens permeten entendre el que som i el que vivim.

La postmodernitat pensant genera uns éssers absurds que és pensen que l'única realitat existent són ells i segurament la realitat no és ni una cosa ni l'altra.

Candeleres i marmotes

2009-02-03T20:00:00.000+01:00

Em fa gràcia que recuperem tradicions ancestrals de predicció i ritualisme màgic pel camí dels sempre tant odiats nordamericans.

Jo no sóc gaire partidari dels purismes culturals i penso que adoptar rituals no propis no és necessàriament dolent, el que em preocupa una mica és la sensació de que fugim de la candelera perquè té una remota reminiscència religiosa.

A tothom (o pràcticament tothom) li sembla simpàtic l'animaló que surt del cau agafat per uns senyors vestits d'una altra època i ho traiem tangencialment als informatius d'aquest país nostre. Mentrestant som incapaços d'acceptar el folclorisme que representa recordar refranys com ara l'equivalent a la marmota que és el de la candelera (i que curiosament diuen el mateix).

N'Amades va compilar els costums ancestrals del nostre país, que ens semblen menyspreables mentre acceptem i readaptem costums espanyols, magrebins o nordamericans. Sense negar-nos a acceptar alguns d'aquests altres costums hauriem de treure'ns la vergonya de lluïr els nostres, readaptar-los i, fins i tot, presumir-ne.

Crisis

2009-02-02T20:00:00.000+01:00

La banda sonora és de Supertamp i no sóc el primer que ho relaciona. No sé si algú ho ha relacionat per alguna raó no estrictament sentimental, però jo sí.

Ara et diran que desbarres, la crisis hi és.

Però, ja em perdonareu, la crisis són moltes crisis. No una, ni dues, ni tres. Hi ha milers de crisis diferents i moltes són oportunitats. Desgràciadament no totes.

El problema de la crisis no és econòmic. En tot cas la economia és marginal. La crisis és de moral de tropa i de moral sense adjectius. De fet molts tractats d'economia són tractats de moral i, en el fons, l'economia té molt a veure amb la moral.

Encara diria més, amb la moralitat.

En realitat les coses són més simples del que semblen, però dir-les és molt complicat i corres el risc que et lapidin a la plaça pública.

A més, ningú accepta que la seva moral no es pugui aplicar a la realitat actual, du massa feina.

Dissabte i final de mes

2009-01-31T12:00:00.000+01:00

Ora et labora
Vam inventar el dissabte per no fer res
penso que ja he escrit massa

Candidats i misèria civil

2009-01-30T20:00:00.002+01:00

Jo no esperava la poètica que reclama en Dessmond, de fet el procés de nomenament de'n Tremosa ha semblat un poèma épic del romanticisme: Purità, fosc i perfectament inútil... això sí, molt bonic.
Esquerra recupera una veu amb ressons monàstics amb aspecte de cellerer ebri.

De l'un i de l'altre ja n'enyoro els articles sensats que construeixen pensament civil, d'alguna manera pensament que va més enllà de les tàctiques de partit. Treure persones vàlides i sensates del pensament civil n'augmenta la misèria.

Ignoro si estratègicament són uns bons candidats, vistes les misèries que brollen a les deus internàutiques. Ara bé, tàcticament s'anul·len.

La solvència intel·lectual no té gaire bona predicamenta als blocs, entre moltes altres coses perquè als blocs s'hi desenvolupen les converses de taverna. Anava a escriure de cafè, però una conversa de cafè, per bizantina que sigui, és massa elevada per a la majoria de blocaires incloent-hi algun que té columna als diaris.

El Canvi Climàtic

2009-01-29T20:00:00.001+01:00

Seguint la premissa que tot s'ha de justificar il·luminat a la llum del ministeri de la veritat un representant del ram ha dit que les ventades d'aquests dies són culpa de El Canvi Climàtic.

De fet El Canvi Climàtic, segons el pensament políticament correcte, va més enllà del que se'n pugui dir científicament. El Canvi Climàtic és l'essència del mal.

Vivim en un món on se'ns diu que la religió és una cotilla per l'home (i la dona, sobretot per la dona) però estem creant una nova religió amb un deu impersonal, o fins i tot sense, però amb personificacions iconogràfiques del mal (per què deu ser que totes les religions es preocupen més d'identificar els dolents que els bons?).

Un cop personificat en el mal absolut, el Satanàs dels nostres temps, en els que podem permetre'ns tenir un personatge que es torna bo en una serie que es diu Satanàs Cor Petit, podem carregar-li la culpa de qualsevol de les nostres mancances.

De fet no em sorprendria que per reblar el clau de la defensa del conseller Saura aparegui un dia d'aquests la portaveu d'iniciativa dient que la culpa de les crítiques a l'honorable conseller són de El Canvi Climàtic...

O potser sí que ho va dir...

Any Darwin

2009-01-28T20:00:00.000+01:00

Probablement una de les fites paradigmàtiques del pensament modern fou la intuició genial de Darwin sobre la selecció natural.

Aquest any fa dos-cents anys del naixement de l'insigne filòsof (per dir-ho en terminologia de l'època). Perquè en aquella época en que vam consolidar la ciència, un científic i un filòsof eren el mateix. Avui alguns pseudofilòsofs es fan dir científics i alguns pseudocientífics és dediquen a fer filosofia dogmàtica.

Jo, en la meva innocència, pensava que ningú posava en dubte la idea general de la seva hipòtesi i molt menys de la teoria de l'evolució. De fet fa més de trenta anys que l'església catòlica, tot esmenant la frase de Jesús, que a la ciència el que és de la ciència i a Déu el que és de Déu. I en la meva innocència infantil m'havia cregut que l'església catòlica és la institució més anticientífica d'occident, per tant el debat era tancat.

Però resulta que el món protestant és més complicat i occident i el capitalisme és fill de la moral protestant. Hi ha qui ha convertit Darwin en icona de les seves creences (de Déu i de no-Déu).

Si, ja ho sé, us esteu preguntant que té a veure tota aquesta cosa amb aquest senyor. Ell va fer la seva feina, va exposar les seves hipòtesis i va contribuir fortament a consolidar una teoria incipient: La evolució de les especies, que és l'única teoria mínimament científica que s'aguanta, de fet el plantejament general de la teoria és l'únic possible amb el que coneixem, altre tema són els detalls.

Però resulta que ell va inaugurar les hipòtesis i teories que no es poden reproduir al laboratori (resumint-ho d'una manera incompleta i sense entrar en detalls), per tant va posar la primera pedra per trencar el paradigma científic que ens està funcionant fins ara.

Quan ciència i filosofia pertanyien només a les converses dels iniciats els debats teòrics sobre el que és i el que no és eren només tema de l'acadèmia. Avui aquests temes pretenen ser democràtics (seguint la millor tradició protestant) i els codis i l'ignorància amb que es tracten responen a la millor tradició del mercat de Calaf. Per això fem el debat associat proclamant les postures amb eslògans als autobusos.

Memorial democràtic

2009-01-27T20:00:00.000+01:00

El nom en si mateix és un eslògan publicitari. Ho sé, remenar-ho cou i irrita, però no se'n pot dir d'altra manera.

M'he estalviat de parlar de Gaza perquè estava enfeinat en altres coses, però encara em ressona a l'orella les declaracions d'algú que parlava d'un suposat geno-xollo que donava carta blanca a Israel per fer el que vol. No vaig sentir cap crítica a aquest menyspreu a l'holocaust per boca de la mateixa locutora que dies després criticava que se li retirés la excomunió a un bisbe. La criticava perquè resulta que aquest senyor, sens dubte tant mal informat com el palestí del geno-xollo, havia dit que no n'hi havia per tant del genocidi jueu.
Ho deixo per un altre dia, només era una nota per veure per quin jardí ens arrosseguem.

Això del memorial democràtic sembla que té la mateixa projecció de garantia democràtica que tenia la traspassada república democràtica alemanya.
Abans que comenceu a acusar-me de feixista, ni la FAI ni el PC ni el PSOE de 1936 defensaven la república.
En aquella època la república a l'estat només la defensava l'Azaña (que la volia centralista), bona part d'ERC (no tothom, penseu que en un país normal els germans Badia haguessin estat feixistes) i algun despistat més. Ara els comunistes presumeixen de republicans. Visca la desmemòria.

Una de les grans idees del memorial democràtic ha estat treure els recordatoris dels executats pels comitès. Suposo que un dia d'aquests demanaran un carrer a Barcelona dedicat a en Durruti o, pitjor, a el Garcia Oliver. Però parlar de les restes que hi ha escampades als volts de l'Ebre i que poden quedar destruïdes per molins de vent sembla ser que no està dintre de les seves prioritats.

Aquest memorial democràtic feia una cosa bona, recordar els camps de concentració. Però resulta que com que Israel ha atacat Gaza (la història completa pels del memorial no és important, pertanyen al ministeri de la veritat) van decidir que fer una commemoració solemne pública era massa agosarat.
La comunitat jueva de Barcelona s'ha emprenyat. Sincerament, penso que amb raó.

Que fàcils que són les veritats absolutes sempre que no intentem rascar més enllà del que diu el ministeri de la veritat.

En Saura i el llop

2009-01-26T21:41:00.000+01:00

M'ha fet gràcia sentir de trascantó a l'honorable conseller de marrons assortits dient que la gent (els sempre ignorants ciutadans) no ha fet prou cas de les advertències de perill que ens han fet.

El seu problema és que fa tant de temps que diu que morirem de tres mil mals sense que les coses siguin tan greus que hem decidit no fer-li cas. No només per que no ens el creiem, si no, sobretot, per salud mental.

No em fa gaire gràcia comentar això a mort passat, però no podem exigir segons quines coses als ciutadans si després els diem que s'automediquin. Oi que ens entenem?

Estètica

2009-01-09T08:00:00.002+01:00

A vegades tinc la sensació que hem perdut el sentit de l'estètica.
No sé si és un problema occidental o és un problema del regne que gentilment ens acull i nosaltres, encapçalats per les ments pensants que fan de bota, l'hem sublimat.
De fet nosaltres tenim problemes d'estètica perquè ens creiem que l'estètica és un fi en sí mateixa i no hem entès que l'estètica forma part de la litúrgia i la litúrgia fa temps que no ens la creiem.

Ja ho sé, no s'entén res.

Fa dies que dono voltes a aquests temes i la senyora ministra dels exercits del regne m'ha fet adonar que el jardí litúrgic i estètic no existeix només a la meva imaginació.

No parlaré de la meva opinió de l'exercit, ni de la meva desafecció al regne que qualsevol lector mitjanament espavilat veurà evident. Parlo de litúrgia.

Un exercit (i una policia, i un parlament, i un jutjat i qualsevol institució que pretengui una durabilitat i una autoritat institucional externa i -sobretot- interna) necessita unes normes litúrgiques que li donin una certa pàtina. Però aquestes normes no poden ser alienes a l'objectiu immediat de qui dirigeix la institució sense carregar-se la formalitat litúrgica que li dona pàtina i cos.

L'acte que ha despertat ires a les espanyes peineteres, menysteniments insidiosos d'arrel masclista aquí i allà i algun elogi buit que he sentit de passada. Però no he llegit ni sentit ningú que en fes un anàlisi sensat (o si més no que jo pugui considerar sensat).

En faré una primera aproximació per si algú pot ajudar-me en la resolució de les meves cabòries:

Resulta que les normes de protocol de l'acte manaven gala pels militars (homes i dones), jaqué pels civils i vestit llarg per les dones civils. La senyora ministra s'ho va saltar, però segur que s'ho va saltar calculadament. El vestit llarg està pensat per les esposes dels senyors d'uniforme i de jaqué.

Però la senyora ministra hi era de ministra, no de senyora de. I va crear el seu propi protocol, se'l va fer a la mida. Va fer-se el monyo reglamentari de gala de les dones militars, va vestir-se amb un esmoquin subtil per tal que no poguessin dir que no anava de gala i deixar que quedés clar que era autoritat. Que és pintés els ulls com les noies de la natació sincronitzada segurament era un homenatge a les noies, també catalanes, que han fet d'exercit desarmat de la marca Espanya.

I fixeu-vos que les legions feministes que la defensen diuen o bé que no ha canviat res o que estava moníssima, quan el que realment és important és que està creant una nova imatge. I per això la van posar allà, per crear imatge i gestionar una institució que tots els defensors de les essències havien aconseguit que estès apunt de convertir-se en un problema.

La foto és de la noticia del periodico.

La previa dels mags

2009-01-04T22:57:00.003+01:00

M'agradaria poder dir que ho faig amb amor. M'agradaria pensar que la màgia de regalar pot esborrar l'angoixa que em provoca triar-los i anar-los a comprar.
Però no en sé. No hi ha res que em provoqui més angoixa que el dia que decideixo comprar els regals, tan hi fa per a qui siguin i quina és l'excusa de l'ocasió.
Per sort aquest any es podia caminar pel carrer, llor al calendari i a la crisi.
Després penso en les criatures, en la il·lusió amb vivim el dia els que fa temps que vam deixar de ser-ho. I també penso que algun dels regals que estic embolicant són més un desig de transmissió del meu viure.

Potser sí que la vida és això.

Potser caldrà dir que vam deixar de ser innocents

2008-12-28T22:43:00.002+01:00

Fa dies que no tinc humor per escriure.

Fa dies que intento fer una postal de Nadal.

Fa dies que espero coherència.

Fa dies que vaig deixar de ser innocent.

Ahir queien bombes a Terra Santa.

Abans d'ahir també, aquelles van ser oblidades, les llencen contra els dolents.

Avui despertem amb malsons de culpable.

Manifestem la fúria fent veure que som innocents.

Manifestem veritats de part excelsa.

Manifestem fasos records de falses banderes.

Altrament mai no en parlarem.

Fa dies que vaig deixar de ser innocent.

Fa dies vaig perdre esperança.

Fa dies que espero la pasqua.

Fa dies que sé que escriuré.

Un bar de disseny

2008-12-01T20:00:00.002+01:00

Si no hagués estat per la pluja hagués pensat que entrava en un bar de disseny d'aquest que es van posar de moda a Barcelona fa més de deu anys. Freds, foscos i amb música d'ascensor.

La gent s'hi arrossegava. Era el carrer Tallers a l'hora de sopar un dia de cada dia amb els llums de Nadal (és un dir) encesos. Els han millorat, els que hi ha a la foto són de l'any passat (i no són del carrer Tallers). Hi han posat dues bombetes blanques que s'encenen amb intermitències i que ajuden a donar un magnífic aspecte de jardí romàntic decadent.

No sé si la decadència és del Nadal o és de la ciutat. O d'ambdues coses, ves a saber. Aquest país es va llepant les ferides poc a poc. Sense pietat i sense sentit. La nostra civilització va furgant en la seva misèria sense pietat i sense sentit, ni tant sols es revolta d'una manera absurda contra la seva pròpia decadència (el món occidental en general i la ciutat de Barcelona en particular).

Som fills d'un temps i d'una civilització que s'esgota per excés d'èxit (si fa no fa és el mateix que dir-ne excés de diners). Això ens inclou als occidentals (cristians, ateus o jueus) i als àrabs. Som la mateixa civilització malgrat vulguem no creure'ns-ho, ja no parlo d'atrevir-nos a pensar-ho.

La foto és de guillemcarbonell.cat

Calendari d'Advent

2008-11-30T20:00:00.000+01:00

Avui n'aixequem la primera pestanya. Fred d'hivern i litúrgia tosca. Tosca per impròpia, i tosca per carrinclona. La modernitat pot ser carrinclona i el manierisme ja va ser carrincló quan era nou.

No em preocupa gaire que al temple siguem carrinclons, ben mirat ho portem als gens. Em preocupa més que siguem impropis, sobretot quan volem ser íntegres. Això va per temples religiosos, naturalment, però també va per temples laics. Si ho podem entendre ho entendrem. Si no, potser, és que hem perdut el sentit dels símbols.

Discutim molt sobre símbols i ens abraonem en la seva defensa sense saber de que parlem.
Fem crides a litúrgies sense ser capaços de respectar-ne d'altres. La litúrgia no és només poder, és saber que cada moment té la seva cosa.

El luxe pot ser molt barroer. De fet el luxe sol fer el ridícul. A vegades coses tan aparentment banals com ara la dignitat i l'honor tenen sentit. Per una raó o altra li van posar nom.

Serrallonga

2008-11-08T19:00:00.000+01:00

M'ha agradat la pel·licula, malgrat que em grinyoli de mala manera que parli xava o que els guionistes no tinguin massa idea de l'època. Als catalans ens han robat els mites (i ens els hem deixat esborrar en nom d'una modernitat ignorant).

La pel·lícula està molt ben feta -salvant el tema del xava, que segurament ningú deu haver detectat en el procés de producció, perquè estic segur que l'actor hagués pogut doblar-se amb un accent més neutre- i la fotografia m'ha agradat molt.

Les coses ben fetes i ben promocionades funcionen. Són importants les dues coses, fer-ho bé i promocionar-ho bé. L'una sense l'altra no pot funcionar.

Jo era molt escèptic quan van carregar-se la Mònica Terribas de la nit al dia per posar-la a dirigir TV3, però de moment les coses estan funcionant millor del que jo pensava que funcionarien. I la manera com s'ha tractat la pel·lícula d'en Serrallonga és un bon exemple, se n'ha fet una bona promoció.

Jo penso que una de les coses que ha de fer TV3 és país i un bon camí és ensenyar els nostres mites (potser estaria bé que fessin una mica d'història amb sentit de país, però segurament feririen massa susceptibilitats).

El tertulià

2008-09-30T21:00:00.001+02:00

El nostre tertulià de capçalera ens explica el que ha passat. Segur que l'encerta. És el nostre tertulià de capçalera, per tant és un dels nostres.

Tant hi fa que fa dos mesos digués tot el contrari a una situació semblant amb protagonistes diferents, és evident que l'important no és la situació, són els protagonistes.

Hi ha bons i dolents, i mentre ens diu que no és pot imposar cap esquema moral a ningú ens diu que el seu esquema moral està científicament per sobre els altres. És l'únic raonable. Visca la moral científicament demostrable.

La ciència màgica és perillosa, tant com la religió màgica.

Però la moral racional és perversa en la seva pròpia formació. Perquè la raó té una única àlgebra, per tant no podem discrepar-hi, no seriem raonables.

Perversa no vol dir equivocada, perversa vol dir pura.

Robespiere com tots els puritans va tallar molts colls, els que dubtem sempre som impurs i uns traïdors. Pels purs només pot haver-hi un deu. Ell va fer erigir un monument a la deessa raó mentre proclamava que l'ateisme és aristocràtic. Va oblidar que un aristòcrata sempre té com a mínim un déu, encara que estigui a l'entrecuix.

El tertulià sembre se'n va per les branques, com ara jo. Però una anècdota culta, que ningú em preguntarà d'on he tret, i que si algú m'ho pregunta ja m'espavilarè per no contestar, ajuda molt a donar pes al discurs. Si més no ajuda a fer-lo entretingut.

Però ja fa uns dies que el nostre tertulià de capçalera està llançat. La seva ànima marxista, de dogma fàcil i certeses absolutes, ha pogut rescabalar-se dels dies humiliants en que algun espavilat va dir que s'havia acabat la Història (sí, en majúscula, si ni no val la pena).

Ara el nostre estimat tertulià pot presumir d'amors de joventud, ben maquillats per tal que no recordem omnibusos de la mort (que poc que es parla d'aquesta història mentre reivindiquem monuments als que moriren bombardejats, els assassins deixen de ser-ho si sembla que estan de banda dels bons) i proclamar l'esfondrament del capitalisme. S'oblida d'algun matís, no fos cas que ell també hagués de passar gana. S'oblida de l'història... perdó, els altres ja van dir que estava acabada, potser seria més precís dir que concloïa.

Santa paciència.

Vaig llegir, no recordo on, que un financer és bàsicament un escanyapobres, quan més pobres més material per escanyar. Per això les grans fortunes es fan en temps de crisi.

Capvespre a Collserola

2008-09-27T21:50:00.000+02:00

Aquesta tarda ens hem escapat una estona a passejar per Collserola. Hem deixat el cotxe sota la construcció més horrible de Barcelona – la gossera municipal- i hem enfilat el camí, pràcticament desert, sense anar enlloc.

Passejar, badant, amb Barcelona als peus. L'aire net i gelat. El camí sol·litàri. Entenguem-nos, sol·litàri però de tant en tant ens hem creuat algun ciclista.

Enyoro l'alta muntanya. Ja he comentat algun cop que una de les coses que més m'agraden de la muntanya és el silenci.

Això ha estat un tast de silenci. A tocar de casa.

Valors de dona

2008-09-15T09:08:00.001+02:00

Jo vaig néixer creient-me allò que homes i dones érem iguals. I m'ho vaig creure. De fet ho he predicat sempre i ho he aplicat sempre que he sabut. A vegades no me n'he sortit, alguns condicionants culturals són molt durs.

Més endavant, em van dir que les dones tenen major capacitat d'ús de la llengua (però que era fals que els homes tinguin més capacitat per les matemàtiques, això era políticament incorrecte). Jo no m'ho vaig arribar a creure del tot. Era massa contradictori.

Però ara la conselleria de felicitat i bons costums ens anuncia a tot arreu que hi ha valos femenins, que la construcció cultural femenina té valors propis i a més a més són millors que els masculins (o potser seria més políticament correcte dir que són millors que els altres valors, antics i retrògrads, però no ho diré).

Sempre em sorprenen. Dia a dia l'ecopijisme es supera.

Catalonia Stands Alone

2008-09-07T18:00:00.001+02:00

Als aficionats als jocs d'estratègia, de guerra i de simulació històrica que a més pensem que això de Catalunya, en un format o altre, té algun sentit estem d'enhorabona per la aparició recent d'una nova col·lecció de llibres electrònics en anglès, però fets per gent de casa, amb la idea de tenir la primera guia de wargame amb miniatures de la Història dedicada en exclusiva als exèrcits catalans. De moment ja podeu trobar al seu bloc el primer número: Catalonia Stands Alone.

Va per endavant que a cadascú li agrada el que li agrada, però ja és un bon moment per entendre que la normalitat del país passa per entendre que el nostre passat, la nostra història, no són només les flors i violes noucentistes, si no que el nostre país ha estat, com tots un moment o altre de la història, un país bel·licós. De fet, a Catalunya hi hagué una de les industries d'armament més importants d'Europa fins no fa gaires anys. Hi ha algun historiador que suggereix que la recuperació econòmica de després de la guerra de 1714 té alguna cosa a veure amb aquesta industria.

Ara em vindria de gust esplaiar-me sobre el que diuen que volen fer al castell de Montjuïc o sobre alguns dels mites que s'han escampar sobre el suposat no bel·licisme del poble català. Però no paga la pena, si més no ara com ara. Segurament en parlaré, un dia o altre, però potser queda al tinter com tants d'altres temes dels que he fet esment però no he acabat de desenvolupar mai.

Per als que els pugui interessar el tema, ja sigui per conèixer l'història o sigui per pintar i jugar, aquesta és una oportunitat interessant.

El metge diu que ja puc treballar

2008-09-05T20:00:00.000+02:00

Tres mesos i deu dies m'ha costat recuperar-me de la fallada física i mental que m'ha tingut mig aturat tot aquest temps. Ara només em fa falta mirar endavant, com he fet sempre per altra banda.

L'agenda és plena per uns quants dies, però estic descansat i optimista. I m'agrada. Les aturades obligatòries serveixen per moltes coses, entre d'altres per pensar i pequè et canviï la vida, ja sigui perquè les misèries d'alguns es fan visibles o perquè permeten relativitzar allò que crema.

De moment a l'atur, a l'espera que es resolgui el contenciós amb l'empresa per la que treballava, i després Déu dirà. Jo tinc clar que vull fer a partir de dilluns, però no vindrà dels tres dies que faltaran per la conciliació. De moment em posaran a la secció d'estadístiques que diuen que el país s'enfonsa. Per sort jo sóc a l'altra riva (o si més no m'ho penso).

Objecció de consciència

2008-07-12T21:42:00.000+02:00

La consciència és personal, però sembla (és) que als estats els molesten els individus que tenen consciència pròpia (o en tot cas diferent a la del règim).

A això li sumem que molts estats (entre ells el regne que ens acull-xafa) consideren que poden disposar de les persones amb absoluta llibertat.

Aleshores ens trobem amb casos com el d’en Marc Belzunces.

Des d’aquí el meu suport.

De valors i papanates

2008-07-11T11:50:00.000+02:00

Fa dies que ho penso, però un especialista sempre ho dirà millor: L’article d’en Cardús d’avui ho explica millor del que ho hagués pogut dir jo.
La radio nacional de Catalunya s’està convertint en la radio del nacional-papanatisme on a les vuit de vespre en comptes de resar l’angelus fem meditació per benefici de tota la humanitat. Però no patim, que això és perfectament laic i progressista.
El misticisme i l’espiritualisme no transcendentals (a estones, que la transcendència va per barris) em carreguen.
Se’ls pot carregar de cientificisme màgic, de noves velles espiritualitats orientals o del que sigui, però ens arrosseguen cap allà.

Spain is cool

2008-07-02T20:00:00.000+02:00

Sembla que ara ja s’està acabant la ressaca visual d’això que en diuen l’Eurocopa. Jo no sóc gaire futboler, però m’agraden els rituals col•lectius. Des d’una postura falsament distant, naturalment.

El dia de la final vaig anar a passejar amb la M. una mica abans de l’hora del partit i vam seure al banc de la plaça de l’àngel (un dia he de parlar de les utilitats d’aquell banc).

Hi havia un parell d’energúmens del país veí fent el ximple des del balcó de l’hotel suïs, però això forma part del guió. El que em va sorprendre va ser la gran quantitat d’estrangers d’altres indrets passejant banderes del regne i vestits amb samarretes roges. Spain is cool, indubtablement.
Penso que la nostra debilitat no és la misèria en la que fa temps que ens arrosseguem a Catalunya. En tot cas no només. Juguem amb una marca d’èxit en contra. I a més formalment hi estem enfrontats.

Però, cal?

No, no és una pregunta retòrica. No ho sé.

Al regne hi ha alguns que ens odien, d’oïdes certament, però incitats per molts que viuen aquí. Algú va dir que el lerrouxisme és una malaltia autòctona i penso que no l’errava gaire.

Però no vull parlar de manifestos (i menys dels quatre llestos). És una guerra antiga que no té gaires punts de modernitat. Ara, que fins i tot NO LOGO és una marca, el nostre problema (o una part del nostre problema) és que hem deixat de ser una marca senyera. I una marca no es fa mirant la competència.

De baixa

2008-07-01T23:30:00.000+02:00

Ja fa molts dies que no escrivia res, de fet ahir va ser el primer dia que m’he trobat bé després de l’ensurt d’ara fa un mes.

No sé si això servirà per prendre’m la vida amb més calma, però el que és segur és que les coses no puc seguir fent-les com fins ara.

Ara com ara penso prendre’m el que em queda de baixa per posar al dia la meva vida personal, que no és precisament un broma qualsevol. Si m’ho miro tot amb una certa fredor penso que havia arribat a un cul de sac bastant patètic, ara tot repassant papers i burocràcia veig que tinc un fotimer de coses començades i molt poquetes d’acabades.

La manera de ser de cadascú ajuda bastant a complicar-se més o menys la vida i, segurament, la meva ajuda bastant a complicar-me-la.

Probablement la tenacitat, la capacitat d’ordre i saber fer una cosa darrera l’altre són fruït d’un aprenentatge que no he sabut fer. O potser hi ha una marca genètica que no m’ajuda a fer-ho. No ho sé. El que és segur és que la manca d’aquestes virtuts m’ha ajudat bastant a arribar al pet que he fet.

Passejant per terra de Bruixes

2008-05-10T00:46:00.003+02:00

No coneixia el Montnegre i va ser una sorpresa agradable. Vam pujar des de Sant Iscle, sortint a mig matí (els pares primerencs han de fer equilibris amb els horaris i tampoc hem estat mai massa matiners), tot travessant boscos variats; ombrívols els d’alzina i pi, més lluminosos els de castanyer. Algun roure immens, segurament centenari.

Vam deixar enrere el mar entre converses de bolquers i records de travesses i cims. Vaig pensar que m’hauré d’espavilar a tenir criatures si no vull quedar-me fora de les converses dels meus companys habituals de muntanya, però deixem-ho... Quod natura non dat, Salmantica non prestat.
Dissabte el terra era tou i no hi havia pràcticament gens de pols a l’ambient. A l’ombra feia fresca i els sol esclafava les pedres. En definitiva va ser un dia magnífic i el recorregut el vam fer pràcticament en solitari fins a Sant Martí.

En mig dels boscos veus sortir fantasmes de les llegendes semioblidades del país. És un espai que sembla un decorat, un pessebre naturalista, sense massa artificis... i, sobretot, sense gent.

Pensava en les llegendes, en l’excursionisme, en el país... Com deia el poeta qui perd els orígens perd la identitat, però qui oblida el futur es converteix en una soca estèril.

Dia dels treballadors

2008-05-02T11:11:00.005+02:00

Ahir vaig estar conscientment desconnectat. Era festiu i feia un dia magnífic. És la festa laica per excel·lència, la festa dels treballadors, la festa de lluita... que es veu reflectida en l'absoluta ignorància per part dels treballadors (d'obrers em temo que fa temps que no en queden -no sé si per sort o per desgràcia-) dels fastos rituals del dia. Tret dels funcionaris dels sindicats -aquests hi estan obligats-, d'alguns nolstalgics de mons caducs i sacerdots de veritats buides.

Jo vaig anar-me'n a casa els sogres. Dia familiar i rituals familiars.

Pensava que si la festa és lícita i a tv3 -la nostra- fa una setmana que fan apologia de l'esquerranisme... (algun dia haurem de començar a fer història de veritat parlant de la guerra civil espanyola i menys tòpics de bons i dolents, però deixem-ho que m'enbranco). Deia que si la festa és lícita és que la festa és sistema, que el sindicalisme és sistema.

El problema de la retórica és que intenta crear paraules i temàtiques sense comtingut real. Però n'hi ha molts que s'ho creuen, perquè necessitem seguretats. Ara diuen que ve una crisi, a tot occident en general i al regne que amablement ens bressola en particular.

Tindrem moguda, la misèria del que viu bé és revolucionària, molt més que la del desesperat i la retòrica que ens mou ara (l'ecologisme conservacionista alarmista i els del no a tot especialment al canvi -i s'anomenen progressistes, “visca el ministeri de la veritat”-).

Portem massa temps sense voler pensar. Potser aquell que deia que encara no som humans en plenitud, trampes a banda, no anava errat del tot. Ens creiem eslògans en massa (darrera banderes estranyes, per anacròniques i foranes al grup), després algú o altre deu pensar, però jo no el conec. Hem perdut la batalla dels sistemes globals, no en sabem fer, com a màxim fem eslògans... i hem aprés a creure'ns veritats mitjantzant mentides.

Jo, a això, no vull jugar-hi.

Crítica a l’acadèmia (o ves a saber a què)

2008-04-30T17:01:00.004+02:00

La Veritat (així en majúscules, no fotem) sempre és certa i mai (no) és relativa. I té els seus sacerdots. El panteó de l’acadèmia és sagrat (evidentment, és un panteó), les seves paraules són Llei (així, també en majúscules). El sacerdots de l’acadèmia aspiren al panteó. Hi aspiren perquè no hi arriben (arribem, la falsa modèstia et perd noi).

Pensar a esdevingut una dèria efímera. L’aspecte lliure del nostre món (aspecte, imatge vista) fa que ens pensem que pensem. Però creiem (i no sempre en Déu, de fet creiem que no hem de creure en Déu).

Abans que hi hagués aquest panteó ni ha hagut d’altres, però aquest és el primer que ha pervertit el pensament degradant-lo a una salmòdia que es creu (pensa?) lliure.
Per pensar cal saber història (no dogmes, aclareix-ho que sovint et malinterpreten), història de tot tipus, la que expliquen els nostres i la que expliquen els que no ens agraden.

Pensar és cansat. Posar en dubte el panteó és una tasca feixuga (i sovint és alçar un altre panteó).

L'imatge és de http://www.freefoto.com/