divendres, 6 d’agost de 2004

Medinat Al-Zahara

L’esplendor que sura sobre les runes de l’obra que havia de ser la residència del califa més poderós corprèn els amants de les pedres velles com jo. Amb el sol al zenit mires cap a la medina i veus en la imaginació els brolladors que segurament hi van haver sobre les reconstruccions dubtoses (i bastant neoclàssiques) dels jardins d’allò que alguns agosarats en digueren la Córdoba vieja perquè havien oblidat de llegir els antics.
L’entrada, gratuïta però controlada, em provocà una de les sensacions curioses del viatge: l’estadística dels visitants. Andaluces, catalanes, españoles i extranjeros. I a més, per nombre, aquell dia guanyàvem els catalans.