El niu de l'esparver

El professor de filosofia que vaig tenir a tercer de BUP va organitzar una debat a classe sobre metafísica. Jo, un dels pocs que tenia una idea clara a favor de la metafísica, em vaig apuntar a atacar-la. És més fàcil argumentar-hi en contra. Ho era aleshores que gairebé tothom era prometafísica i ho és ara, encara més, que gairebé tot el meu entorn és antimetafísica. Ara m'apuntaria a l'altre bàndol. Perquè penso a arribat un moment que ja no estic per discussions subtils, no estic per construir dialèctica... Ara m'interessa molt més la idea. Coses d'adolescent tronat i d'idealista impenitent. Impertinent. Però compte, senyors de les meditacions, la metafísica no és màgia. És simbolisme i per això ningú l'entén.

Estava ordenant les pipes i m'he adonat que fa més d'un mes que no n'encenc una. No, no penso deixar de fumar. El puritanisme m'inquieta. El puritanisme alimenta l'idealisme i l'idealisme alimenta el puritanisme. Nota pels que no en coneixen, el puritanisme no parla de sexe. El puritanisme pot ser nimfòman i els exclosos, aleshores, serien els castos. El que fa una actitud puritana és el dogma i la rigidesa, tan hi fot que siguis Greenpeace o l'arquebisbe de Madrid. Un cop descartat fer-me purità començo a dubtar dels meus objectius: personals i de tribu. Segur que té sentit creure en el país? Segur que paga la pena esforçar-se per tirar endavant? Segur que encarar la frustració m'interessa? Això pel que fa al país. Hi ha qui parla d'audàcia quan en realitat parla de dogmes. Hi ha qui reclama puresa de sang, haurem de cuidar-nos del Gulag. Pensant en cosetes menys trivials, més de pensament: Paga la pena creure en els símbols? Que coi