El niu de l'esparver

Avui La Vanguardia publica una història rocambolesca d’un estendard del segle XVII que diuen, segons tradició oral, que prové de la guerra dels segadors i va participar a la defensa de Barcelona durant el setge de 1714. Si realment l’estendard té la història que prometen (encara que no hi pugui haver un batalló d’artilleria) és una troballa revolucionària, perquè no es conserva pràcticament res de les ensenyes de l’època a banda d’alguna descripció bastant vaga i, en cas que es pugui datar i reconstruir-ne l’història, pot donar moltes pistes de com van funcionar els exèrcits de l’època. Estava llegint les misèries dels comentaris i les exhibicions d’ignorància dels catalanistes i dels nacionalistes espanyols (no entenc del tot perquè tenen tant d’interès en justificar l’essència històrica de la nació espanyola des de el principi dels temps) i m’adono que cal, urgentment, que els catalans refem una mica la nostra mitologia històrica perquè defensem coses que no són del tot rigoroses. Un

Fa massa temps que me n’he afartat. En nom del progressisme estem defensant que no és mogui res, és a dir conservar el que hi ha. Tots plegats ens hem fet una idea del medi rural bucòlic i pastorívol... i una idea màgica de l’energia que ens cal per viure. Parlem de cultures noves i d’altres meravelles de divinitat pagana. El xiruquero ha fet un magnífic article sobre les ironies que té anar a buscar aigua a Almeria . A vegades penso en organitzar un peregrinatge al santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia que va muntar el visionari mossèn Dalmau a Gallifa (o l’oratòri-sucursal que hi ha a Andorra prop de Pardines) per demanar “ No podem ser d´aquells ecologistes, profetes de calamitats, que diuen que l´home ja ha mort. L´home encara no existeix.” com proclama el manifest del santuari. A vegades penso que tenim un sentiment d’ecologisme poca-solta que no hi veu més enllà de la punta del nas. Fa massa temps que m’intenten colar com a ciència coses que no s’aguanten per enlloc, fa massa

El nostre home és petit, agosarat i innovador. La innovació no és mai seriosa, sobretot si es va tan de pressa. Però no el menyspreeu, algú ha de fer saltar pels aires l’entotsolament reumàtic que porta la vella i artrítica Europa. La França és Europa més enllà del que pretengui el Sacre Imperi. Suposo que ja ens entenem. El nostre home, enfilat a les alces, ha pescat una pubilla de la bella Itàlia refugiada a la pàtria de la grandeur i del glamur. La Bruni és una gran conquesta (i en Sarkozy també, però el subjecte és el nostre Napoleó contemporani). Com el seu antecessor la guerra diària de la política la fa xocant fort i sense reserves. Que tingui el mal gust de lluir les conquestes a Eurodisney no és mitiga amb una passejada per Petra, però segurament és una manera de marcar paquet, com el viatge a l’Àfrica o la pax Líbia (un altre que tal...). Sembla que darrerament és obligatori parlar-ne. Potser aquí ens fa falta un Sarko, per remoure l’oasi que ja sembla un aiguamoll, per trenc

La nostra cultura (ara parlo d’occident) té algunes coses curioses, com ara la de fer renéixer l’any a l’hivern que ens és símbol de vellesa. I els cursos a la tardor, símbol de maduresa. Des que ha començat l’any, un cop superada la ressaca de la nit feta dia (i que ja no tenim el cos per passar-nos una nit ballant sense seqüeles físiques), no m’he pogut aturar a escriure fins ara, i no per manca de ganes de dir coses. He fet algun comentari aquí i allà, però això no porta més temps que el és triga en fer un cafè, però per un escriptor sense massa tècnica, més acostumat a l’oratòria o a escriure especificacions tècniques que a intentar lligar un text amb un mínim de coherència literària. Tinc l’ordenador ple de textos a mig escriure, esbossos d’idea que em semblen fascinants i algun article pràcticament acabat però caducat. Per altra banda pensava què ara és el moment d’acabar d’indexar el bloc i potser treure l’excés de palla que hi ha (fins i tot reescriure algun text). Un dels meus