El niu de l'esparver

Aquest solet que fa crida cap al bosc. Sí, jo sóc excursionista no alpinista i molt menys esportista. La muntanya és una part del excursionisme i si vols anar segons a on cal una mica de tècnica (mig oblidada) i una mica de forma física (molt deixada). L'espai de l'excursionisme no és només l'espai salvatge. No entenc, ni sé entendre, l'entorn sense l'home (la humanitat seria més correcte políticament, oi?). L'excursionisme és una de les meves passions, és un instrument de gaudi i de coneixement... de l'espai, de les persones, del passat i del present. I sense això no m'interessa. L'excursionisme, tal com el visc jo, és una part més de l'espai espiritual individual que vull viure. Mai no m'havia plantejat deixar alguna cosa intangible, una manera de viure o un pensament, fins que ha nascut el meu fill. I si alguna cosa m'agradaria que li quedés és el que és per mi l'excursionisme. Tant em fa si després li ve de gust calçar-s

En èpoques glorioses, quan treballava per altres, els divendres a la tarda eren absolutament improductius: t'obligaven a estar a l'oficina però ningú et despenjava el telèfon. En el bons moments tenia oficina per a mi sol, tornava del dinar de germanor arrencant-me els punyals mig embafat del vi. Encenia un bon cigar mentre feia la feina burocràtica que ara, que treballo per mi, no trobo temps per fer. Ara com ara no tinc l'alegria dels divendres com quan anava a l'oficina a treballar, o fer-ho veure. Amb el temps vaig acabar sentint-me funcionari, en el pitjor sentit de la paraula. És molt difícil mantenir la il·lusió quan no ets amo del teu destí i a més a més tens el meu caràcter si no decideixes quina feina vols fer. No, no tinc esperit de funcionari... però els admiro la tenacitat de preparar unes oposicions. Ara els divendres són un dia més de bogeria, d'idees que corren amunt i avall, de feina intensa entre bolquers i ordinadors. Però no són gaire difer

A vegades penso que no hem entès la mística del foc de camp. Un foc de camp serveix per conjurar-se i fer pinya, però el vi ha de ser decent: bo amb gasosa. En un foc de camp no podem menjar esferificacións, cada cosa té el seu lloc. El problema és que a vegades confonem la gestió d'un ajuntament amb un foc de camp i en realitat la gestió d'un ajuntament s'hauria d'assemblar més a cuinar un bon sopar: rigor, precisió i cura. Però no, decidim fer un foc de camp on cadascú porta una cosa però ningú recorda que ha portat i el que ho ha de cuinar pensa: ens en sortirem. Però no se n'ha sortit perquè ja fa temps que ens han prohibit encendre foc al camp i el puritanisme es paga. I és bo, perquè el rigor no té perquè ser dolent. De fet sol ser una bona cosa mentre no el convertim en un fi en si mateix. La consulta ha brillat amb llum pròpia. L'esplendor de la batacada ha estat memorable. Serem capaços d'actuar en conseqüència? Al marge. Entre tots plegats

Catalans. Quan vivim una xapuça darrera l'altra només ens queden els poetes, ni tant sols la poesia. La festa de l'esperit no es pot entendre sense la poesia, de fet tot plegat és poètic, de fet no hi ha res més poètic que intentar garantir el que és ingarantible. La poesia, els poetes tenen esperit transcendent, inabastable. Així vivim en el nostre país. Sí, he dit en conscientment. El poema que estem escrivint entre tots és un poema modern, sense formes i sense rima. L'estem escrivint amb faltes d'ortografia i comencem a oblidar si tenim ànima... col·lectiva. Sovint sembla que escrivim des de el cap i casal, sovint en llengua estrangera, com ho som molts dels que creiem en l'ànima del país. L'ànima individual ha quedat bruta de taques rònegues de fa temps, de tramvies amb cavalls i neus imaginades. Pujant des de casa a  Montserrat, quan arribes a La Puda penses que mai més hi tornaràs, i cada any hi tornes. El poema és aquest, de repetició salm

La M. diu que sóc sarcàstic. De fet ho deia abans que el sarcasme no em permetés mantenir la salut dintre de l'espai raonable. La salut d'aquest país es fonamenta en el sarcasme, si ens prenem gaire seriosament la nostra vida ens caldran antidepressius injectat en vena. Sentia per la ràdio l'altre dia a l'Enric Vila, de la mateixa collita que jo -enveja que hi hagi gent de la meva promoció que ja sigui referència intel·lectual- queixant-se que l'hagin etiquetat de descarat. Segur que el sarcasme era només a la meva ment. Però té la seva gràcia que vulgui vestir de normalitat atrevir-se a criticar l'esclerosi esquerranosa que fa que dir segons què sigui políticament incorrecte. A la tertulia, penso que era a Catalunya Ràdio, hi havia representants de la intel·lectualitat de la nomenklatura nicaraguenca. Parlaven de Pla. Parlar de'n Pla és tabú a aquest país nostre, perquè ens hem cregut les bajanades filociutadanes que se n'han dit (si voleu sab

M'ha costat molt, però avui he pres una decisió. Dimiteixo. Per primer cop a la meva vida no votaré una cosa a la que he estat convocat. Hi ha qui s'esforça a justificar que això és la democràcia, però la democràcia té coses prèvies, com ara la veracitat i la preparació. Ja fa dies que veig clar que la consulta sobre la diagonal és una pèrdua de temps sent ben pensat i si començo a pensar maliciosament tinc la sensació d'estar perdent el cabell. Sempre m'ha admirat la capacitat de crear opinió i eslògans que té el partit que governa l'ajuntament de Barcelona. La xarxa d'activistes i l'absolut fervor religiós que tenen als postulats del partit, fins i tot els que són solvents intel·lectualment no s'adonen de les trampes que fan quan treballen la campanya de partit. Algun dia, en nom de la democràcia ens faràn votar la llei de la gravetat. Més enllà de les sospites de frau (costaria gaire fer les coses ben fetes?) , de la incertesa del resultat i