El niu de l'esparver

Un nen gran frustrat perquè de petit mai no li van regalar una bicicleta i que ara escriu perquè no és cosa de viure tota la vida dels calers de la iaia. I ho fa prou bé, molt millor que jo. A vegades penso que per escriure bé fa falta tenir una infància molt desgraciada. Clar que jo no visc d'escriure, jo visc de fer bé la meva feina sense servituds a cap amo al que hagi de venerar perquè no em volen enlloc més. Quan algú pretén viure de posar el dit a la nafra a algú altre, a tot el país, més enllà de l'enveja rabiosa de nen frustrat ha de tenir pebrots per proposar solucions, o si té calers, ha de tenir la dignitat moral de jugar-se'ls. Potser algun dia ens regalarà un projecte digne del seu discurs purità, però a un servidor ja se li han acabat els quartos de sentir que tots ho fan malament mentre els refugiem sota la faldilla, no figurada, d'uns elàstics rutilants.  Massa sovint fer de nen rebec quan la calba guanya als cabells és trist. Un cop tens un fill h

Ara tothom dorm. Aprofito per llegir quatre coses i mirar com estan les coses entomant la xafogor barcelonina amb resignació gairebé franciscana. Fa dies que no penso en el país. Fa dies que no bullo a la ciutat. Fa dies, masses, que no surto al bosc. Hi ha coses que canvien la vida, hi ha realitats que superen qualsevol pla i hi ha camins que no es repeteixen mai malgrat passar-hi dia sí i dia també. No hi ha res excels si només penses en el dia a dia. Però no hi ha res extraordinari si no vius (el) dia a dia. No, no espero grans èpiques, perquè l'èpica es viu, mai no s'espera. L'èpica no te la trobes a la cantonada si no surts a buscar-la. Aleshores apareix, no sempre allà on l'esperes, però apareix si perseveres. Pensava... i l'Esparveret s'ha posat a plorar.