El niu de l'esparver

Un dels inconvenients de la vida ciutadana és que no podem permetre’ns el luxe de seguir el ritme de la natura. Potser abans d’embrancar-me calen un parell d’aclariments: és vida ciutadana tota vida que va lligada a les necessitats humanitzades i no als canvis ambientals que no produïm directament els humans. Que visquis a la ciutat no fa la teva vida ciutadana i que visquis en una masia aïllada prop de Campins no fa la teva vida rural. És un problema d’objectius. Avui fa un dia perfecte per anar a passejar i estic tancat intentant acabar una feina què ni depèn de mi i que no em ve gaire de gust. Mai no he estat massa partidari dels moviments de retorn a la natura i el neo-hippisme ecologista, però avui canvio l’ordinador per una cabra i un hortet.

M'ha arribat mitjançant companys de socialdemocracia.org notícies sobre Bolívia i les complicacions que tenen actualment que algunes veus asseguren que està portant aquell país al caire d'una guerra civil. El resum del que m'ha arribat mitjantzant diferents fòrums a internet és que la situació és prou complexa com perquè jo entengui poques coses. El primer que he entès és que el que ens van explicar els mitjans de comunicació amb ressò al nostre país sobre la pujada d'Evo Morales al poder és bastant deficient i el que m'ha arribat fins ara és simplement un tractament d'urgència que no aclareix totes les coses. El detonant dels problemes amb que es troben a Bolívia està en que quan es va escollir l'assemblea constituent que ha de donar legitimitat a un nou règim i per altra banda pel fet que hi ha friccions entre regions que volen autonomia i regions (i naturalment el govern centralitzat que no la volen i acusa a aquestes regions d'antirevolucionàries i

He aprofitat aquest cap de setmana per escapar-me a Graus en una mena d'aquelarre ancestral de recuperació del passat (meu i familiar) mentre el posava en contacte amb el què -el qui- espero que sigui el futur. M'han dit que m'assemblo al meu únic avantpassat -simplificant la relació- il·lustre, segurament perquè hi ha qui em mira amb massa bons ulls. Hi ha curiositats a la vida que traspuen una certa ironia poètica, sovint a qui li han fet la vida impossible en vida un cop mort tothom el vol reivindicar. M'estic rellegint l'os de Couvier - Valentí Puig, a Destino - perquè penso que val la pena llegir assajos amb els que no estic del tot d'acord, encara que només sigui per realimentar l'esquizofrènia vital que representa reivindicar el regeneracionisme espanyol del meu avantpassat i el meu independentisme radical basat en el convenciment que no ens fa falta. Tot plegat m'ha fet pensar en el què i el com, en el sentit d'adoració ancestral d'unes

Darrerament faig articles massa seriosos. Segurament estic patint una crisi de transcendència i això no és gaire sa, però ja que hi som ens hi recrearem. Tenim una crisi internacional encesa, si em de fer cas del que diuen els ofesos, per un discurs acadèmic dictat pel Sant Pare de Roma. El fet és que aquesta classe magistral també ha encès espúriament els ànims del cientificisme. Parlar de raó mentre parlem de fe és, si més no, delicat però parlar de raó i de l’Islam, encara que només fos subtilment – i no ha estat el cas – és entrar en una maresma molt perillosa. En el fons parlar de l’Islam és perillós. A l’occident laic i vagament republicà a la francesa tot és gairebé gratis, però parlar de l’Islam no. Aquest occident laic i vagament republicà que ens envolta, del que, creients o no, al nostre país tots en som presoners –potser se’n salva algun lliberal despistat que té prou diners per poder seure on vol i algun tertulià sionista que en fa ostentació per fer-se l’ enfant terrible

Per tenir un estat no cal la llengua, ni tampoc és la llengua el que fa el país (de fet si els de més al sud de Morella volen venir amb nosaltres, endavant; si s’ho volen fer sols, per mi també... però alguna alteana que conec... bé deixem-ho córrer). Malgrat tot, una de les coses que fan que vulgui l’estat propi és aquesta, l’altra és la butxaca i la salut mental. Un, que va créixer progre fora de temps, troba que tot això de les fronteres no és més que una cotilla. Però si la cotilla parla castellà fet i fotut prefereixo la meva. Corason loco . El país té una mística que volem ridícula mentre fem cua en un tablao postís on hi ballen danses foranes que no volem ridícules. Unes i altres ho són, i a la vegada no ho són. Alguns estem prou de tornada com per riure’ns de nosaltres mateixos, enfaixats i fent ballar un gegant a ritme de gralla i bombo. Paga pel riure de l’infant i la bramada de l’altre que no entén que fa aquella cosa tan grossa movent-se mentre marquen els cops com que aco

No sóc gaire de campanyes, ni de manis ni de totes aquestes coses. Malgrat això m’adhereixo a la campanya . Tampoc tinc del tot clar que estigui d’acord amb totes les derivades que implica la campanya, però si que estic d’acord amb l’enunciat per una esperança segurament infundada, que podem organitzar-nos millor nosaltres que ara que ens organitza Madrid. Aprofitaré aquesta setmana per explicar una mica com veig el país, no sé si a ningú li interessarà gaire, però no és mala idea dir què penses de les coses importants, potser acabes descobrint que algú pensa el mateix que tu. Aviso als possibles lectors que encara conservo la candidesa necessària per pensar que som una meravella, per tant no espereu un assaig de càntic al temple.

Va per tu, pepet. Segurament per vanitat. Fet i fotut ni sé escriure ni tinc massa coses interessants a dir. Però n’hi ha molts que es guanyen la vida escrivint que tampoc tenen prou coses a dir com per justificar el paper que gasten. No sóc un ideòleg, ni tant sols un pensador. No m’hi dedico, i pensar requereix un espai mental que no tinc... i poder fumar-me una pipa a la vora d’una llar de foc. Som un país de tietes, vinc d’un país de tions i jo, malgrat que faig un ús compartit de l’eina, tinc aquest esperit serigrafiat a l’ànima, com els robots de l’Asimov. Si fos més realista ho deixaria córrer, no paga la pena... Però, què collons, viure també és això, és sobreviure en un medi que no és perfecte i provar de canviar-lo, però la vida són les vísceres filtrades per la raó. La raó sola és un robot fred, no pot estimar. Les visceres soles són lluita vana, no poden viure. Però no em disfresseu la raó llogant-la a altres visceres, que un transplantament pot salvar una vida, però es con