20 de desembre 2004

Bon Nadal

Cada data té la seva litúrgia i per Nadal i Cap d’Any la litúrgia exigeix felicitar les festes – a els que en tenen i als que no en tenen – i proposar noves prosperitats per l’any que comença. No voldria sostreure’m de la litúrgia, per tant a tots els lectors, bon Nadal i bon any 2005.

16 de novembre 2004

Referències

És prou estrany el que està passant al nostre país i, em temo, al món occidental en general. Sense menystenir el que pugui estar passant en altres àmbits que no conec, a occident hem decidit canviar els nostres models de referència i no tenim massa clar cap a on anem. Els períodes en que passen aquestes coses són sempre turbulents, però per ara no hem tingut cap revolta clàssica al voltant d’aquesta nova transmutació de valors. A vegades penso que ens fan falta referents de com han variat les coses durant el segle passat, hi ha veritats que ja no funcionen però encara seguim mantenint-les com a dogmes de fe i construïm els nostres sistemes de valors sobre unes estructures culturals que ja no funcionen perquè ja ningú no se les creu.
Els de la meva generació hem tingut nul·la formació clàssica (desconeixem absolutament els mites clàssics tot i haver fet història durant tots els cursos de l’educació obligatòria) i una molt reduïda formació cultural cristiana (fins i tot els qui han anat a escoles confessionals), i ja no parlo de cultures alienes al país (se que dir-ne alienes no es multicultural i no se quantes coses més, però a vegades la correcció política ens fa parlar amb eufemismes que no permeten apropar-se al que volem definir).
A occident ens hem quedat sense història, i ja no parlo de la història del país que això és una cosa més acadèmica, i la majoria de coses que fem, les fem partint de zero, com si no hagués passat res i la majoria de cops sense saber de que parlem.
Hem quedo com a exemple amb un article de l’AVUI d’ahir que parla d’altres coses però exemplifica perfectament.

06 d’agost 2004

Medinat Al-Zahara

L’esplendor que sura sobre les runes de l’obra que havia de ser la residència del califa més poderós corprèn els amants de les pedres velles com jo. Amb el sol al zenit mires cap a la medina i veus en la imaginació els brolladors que segurament hi van haver sobre les reconstruccions dubtoses (i bastant neoclàssiques) dels jardins d’allò que alguns agosarats en digueren la Córdoba vieja perquè havien oblidat de llegir els antics.
L’entrada, gratuïta però controlada, em provocà una de les sensacions curioses del viatge: l’estadística dels visitants. Andaluces, catalanes, españoles i extranjeros. I a més, per nombre, aquell dia guanyàvem els catalans.

23 de juliol 2004

Córdoba

Vist el que he vist, Andalusia no es un desert. Des de l’avió es veia verd, amb angles rectes als camps i els cercles magnífics dels regs. Ara bé, calor en fa, i molta. Córdoba en obres es la barreja entre un esplendor trossejat amb pegats l’un sobre l’altre, la nostàlgia d’aquest passat i un present ple de barriades treballadores – o potser aturades, i no només pels seus habitants –

Al pic del migdia l’únic lloc a on és pot sobreviure és a dins la Mezquita-Catedral com ecumènicament anomenen els cartells turístics. La immensitat del espai, trencat només pels altars catòlics que l’han apedaçada és una paràbola magnífica de la infinitud.

13 de juliol 2004

Canviar

Els canvis no són sempre fàcils, de fet mai no ho són encara que presumim d’una mentalitat oberta i de poder adaptar-nos a qualsevol realitat sense massa esforç. Quan a la vida arribes a una cruïlla sense senyalitzar dubtes i a voltes pateixes. La majoria de cruïlles de la vida són senyalitzades, i aquestes, en general ni les veiem, seguim la senyal i a córrer, per això tenen tant d’èxit els codis de senyals estrictes i sense marge. Però a la que volem anar per la vida amb un manual d’instruccions i per sort no hi ha cap manual que respongui satisfactòriament a totes les cruïlles, com a molt et diuen que hi ha direccions que no s’han d’agafar.
Malgrat el que he dit, tots fem servir la nostra guia personal a la vida, feta de retalls de les guies a l’ús, promogudes pels que han pensat en lloc nostre en un moment o altre, i per trossos dels mapes que tenen els nostres pares. Algú molt agosarat proclama que s’ha fet la seva guia del no res i molts altres proclamen no seguir cap guia. Jo tant sols lamento no tenir-ne cap de perfecta i a voltes dubtar de la fiabilitat de les que tinc a ma. En definitiva, com deia algú, la gent amb experiència són com aquells jugadors que s’apunten les cartes, saben les que han sortit, però no les que sortiran.

07 de juliol 2004

Recomençar

Hi ha dies que provoquen canvis, i a vegades la inspiració deixa pas a la acció així que una idea comença a prendre forma. Avui és el dia en que he deixat de pensar per començar a actuar. La veritat és que no se perquè ho escric, sobretot tenint en compte que això no ho llegeix ningú.

08 d’abril 2004

Herois

Ja se que l'heroi ara com ara és un concepte adolescent o un concepte altament postmodern com l'héroe de Santiago Russiñol, però malgrat això, ja sigui perquè sóc una mica adolescent o perquè he anat més enllà de la modernitat estricta hi ha herois de la literatura que m'impacten. Els meus herois, generalment literaris, perquè un heroi no té taques o si les té són profundament novel·lesques. Els herois difícilment poden ser contemporanis potser perquè els temps no són bons per l'èpica (tampoc ho són per la lírica, però això són figues d'un altre paner). De petit els meus herois eren medievals, i els meus antiherois també ho són encara. De tota manera els temps de turbulències són bons de cara a tenir herois, i sobretot ho son per sentir-ne rondalles, siguin bandolers, pirates o menestrals.

05 d’abril 2004

Setmana santa

Ja hi som, vacances (pels que en tenen), nous temps, caloreta, renovació (a la natura i esperem que a l'esperit) i començar a pensar en l'estiu. Encara no és tot meravellós, però sóc feliç. El fet d'estar enamorat té bastant a veure amb el meu estat d'esperit. Mai no se sap com aniran les coses, però hi ha moments a la vida que encara que objectivament les coses no vagin gaire bé la vida somriu, com deia aquell: la sort està de banda dels optimistes.

25 de febrer 2004

Plujim

El dia es trist, fins per a mi que m’agrada la tardor. El fred i la pluja, d’aquesta que no és ni tant sols pluja de veritat, fan trist el dia, no se massa perquè. Segurament la percepció del dia té més a veure amb la relació que té amb un mateix que el temps objectivable. Això no se massa a tomb de que ho dic, però suposo que té a veure amb la crisi cíclica que passem alguns tecnòlegs que a part de jugar amb la tecnologia a vegades ens agrada reflexionar sobre el futur, no només sobre el futur de les tecnologies si no també sobre la naturalesa humana i si a part de la persona humana, la persona divina (en clar desprestigi a la cultura occidental) ara anem cap a la persona tecnològica. Segurament seguiré parlant-ne, ja ho veurem.

03 de febrer 2004

Projectes

Sens dubte a la vida, com deien els savis, hi ha un moment per cada cosa i el meu moment es el de començar coses i activar les que tenia parades. No enumeraré els projectes en que estic emmerdat, però si que m’he decidit a escriure en aquest diari els passos nous dels projectes que afectin internet.

13 de gener 2004

La fugacitat

No crec haver encertat el títol, per moltes raons, però el fet que avui em vinguin al cap moltes coses diferents que han passat darrerament, junt amb d'altres que he anat descobrint al mon real i al virtual, fa que aquesta entrada pugui acabar sent un calaix de sastre bastant espès.
La primera constatació es que el món no és bucòlic. La realitat i la vida en general, malgrat els nostres privilegis és més dura del que estem disposats a acceptar i la malaltia existeix, no és només una misèria que veiem pel televisor, i a més no tot té solució, per esforç que hi esmercem.
La segona va ser descobrir que l'actuació de les persones no necessàriament es correspon a la seva capacitat intel·lectual ni física. Potser un dia desenvoluparé més això, per ara ho deixo tal com està.
Malgrat el meu optimisme, he de constatar que aquest any no ha començat de la millor manera. O potser el que ha passat es que tothom té els seus moments i el meu no es gaire compatible amb les contrarietats.
M'havia plantejat l'any com una arrencada ràpida de tot el que he anat embastant els darrers mesos, però com deien els clàssics, l'home proposa i Déu disposa, i malgrat que em nego a ser fatalista, m'he de resignar a adaptar-me a les necessitats.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...