Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2023

Aquell cansament que ja no es nota

Una de les coses més esgotadores que estem vivint són debats recurrents sobre pocasoltades formals sense cap interès real. Forma part del dia a dia, de la pressa, del confort, de tot allò que tenim davant i del que no sabem què fer-ne. Tenim pensaments intrusius associats als nostres rituals i al nostre desenvolupament personal i acabem buscant profetes amb pensament d'autoritat. Sovint per trobar un totem dels nostres errors. I posem tot el que nosaltres pensem que és assertivitat al servei de tot això. És l'esgotament de joventut. Un esgotament que ja no es nota.

I demà serà un altre dia

Amb els anys he anat veient que quan algú diu no penedir-se de res sol tenir una ombra molt gran de recança del que ha fet i, sobretot, del que ha deixat de fer. Les autojustificacions empoderades acostumen a dir més de les mancances que de les seguretats. Hem aprés a pensar sobre newsletters que ens ofereixen un nou catecisme del que està bé i, sobretot, del que hem de pensar (científicament, no fos cas) de tot allò que grinyola amb la moralitat. Ens encanta la moralitat però fem veure que no i, sobretot, fem veure que fem ciència enlloc d'onanisme mental. I ens enfadem. Ens enfadem molt quan algú grata sobre els raonaments. De fet el nou sacerdotat fa escolàstica pensant que no en fa (i menyspreant l'escolàstica, no fos cas que ens hi trobéssim atrapats). I qui dia passa any empeny i demà serà un altre dia.

Allò dels balanços i l'any nou

Una de les gràcies de repensar l'any quan ho marca la vida civil del nostre entorn és que ho fem amb un ritme de treball bastant de creuer, sense estridències estranyes i sense començar realment res de nou. Els xocs que et fan sentir estrany queden una mica més lluny del que estem acostumats i les litúrgies socials ajuden a recordar qui ets. Ara, després de quatre anys francament durs em puc aturar a pensar què vull fer i com vull fer-ho. Aturar-se és un eufemisme amb bastanta mala folla, que voleu que us digui. Però ja ens entenem, oi? Un cop entres a la dinàmica de noves famílies (que no són ni sí, ni no ni el que fem veure que volem dir) costa molt viure amb naturalitat la dissonància entre paraules, realitats i desitjos. Veig molts dubtes vitals al meu voltant, moltes pors de coses que, francament, per a mi són una collonada. Veig també una insistència en lluites de farts de sopes i molt paternalisme de qui té la vida resolta des de el bressol. Fa certa por pensar les conseqüèn