Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar.
Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot és sempre molt complicat i tot passa més ràpid del que mai seré capaç de pair.
Però ben mirat penso que tinc molta sort i ens n'anem sortint prou bé. Però només perquè els altres han assumit que jo sóc estrany en el sentit més ampli de la paraula.
Mira que ha de ser una nit d'alegria.
Però no sé noi. N'estic fart de sentir carallotades del que passa ara allà on diu que va passar el que celebrem. Però això és només quan em poso transcendent. El proper em fa sentir melancòlic com el pròleg dels pastorets de'n Folch i Torres.
Segurament hi ha una part d'enyor, una mica d'inseguretat en el que visc al dia a dia i un bastant de voler ser una mica més del ramat. No sé mai si això meu és ser un esperit lliure o simplement un desubicat més entre grans idees que m'egoten.
La nostra civilització celebra coses menjant.
Avui he celebrat no sé massa gaire què dinant com un senyor amb altres senyors també passats d'anys.
He gaudit com un nan amb el dinar i amb la companyia mentre he estat furgant en el meu desarrelament estrany.
I he estat feliç.
Des d'aquest estiu tenim un gat.
Aquesta mena de familia distribuida i una mica disfuncionalque som té gat. Per raons terapèutiques i el devenir del destí vam adoptar un gat jove (no en sabem l'edat però deu tenir un any i mig a tot estirar) i està anant prou bé.
S'ha escapat un parell de cops (el deixem sortir al carrer i els reis duran una gatera perquè si torna pugui entrar) i ha servit perquè la mestresa comenci a entrenar això que la canalla té vida pròpia. També ha servit perquè el fill TEA accepti incerteses.
Segurament la vida seria més fàcil si les coses rutinàries me les fessin.
Fa de mal dir com hi he arribat però és bastant visible que el dia a dia està matant els projectes que tinc al cap. Segurament és per falta d'energia o per falta de compromís però tot plegat crea una sensació important que la vida m'ha passat per sobre.
Però ben mirat la meva professió i la meva necessitat de control m'està activant algunes coses que no són del tot tonteries. Tinc clar que vull ressuscitar el meu projecte Nèstor (un assistent, per virtual que sigui no pot tenir altre nom). Us aniré explicant com va.
Avui estic especialment tou.
Suposo que tenir uns dies de "vacances" permet pensar una mica i vaig veient que em faltaran dies per pensar (a banda que la llista de coses a fer per vacances fa feredat). Fet i fotut que segueixi escrivint això ja és tot un èxit.
En fi, aquesta bitòcola d'autoajuda està servint per alguna cosa encara que només sigui de rebot i ara que ja hem fet la primera estirada del tema ens hauríem de preparar per fer més coses a banda de fer de notaris del pas del tems.
Als volts de Nadal es concentra la meva vida social familiar.
I no ho duc gens bé. No pel Nadal que m'agrada en tots els seus aspectes si no per la sensació d'estar fora dels rituals familiars per les meves circumstàncies personals. També hi ha la meva mala relació amb els regals com a concepte.
No en sé ni n'he sabut mai. A més em sento molt poc acompanyant en aquests quefers (perdoneu la paraula però temes em sonava pitjor). Segurament sóc massa vell ja per aprendre'n però tant de bo els que tinc al meu voltant m'acompanyin més.
Fa temps que la litúrgia ja no la marca la televisió.
De la mateixa manera que la festa dels supers va morir per culpa de les litúrgies del procés (i el procés va ser poca cosa més que l'hem de fer alguna cosa un cop el programa pujolià ja no donava per més sense trencar res) la Marató ve que cau.
Em fa certa gràcia veure com a les xarxes s'han entestat a discutir sobre si tot plegat va d'agenda woke o anti woke (que un altre dia tinc ganes de parlar-ne en format més extens) quan això de l'agenda no és més que el MacGuffin de l'esgotament (litúrgic).
Les setmanes comencen en diumenge digui el que digui el poble.
De fet que en català n'haguem dit cap de setmana del weeckend (fin de semana en diuen en castellà) és una magnífica correcció conceptual del que ha fet que les setmanes comencin amb la feina i no amb el descans i l'acció de gràcia.
Que la setmana comenci en dia laborable significa, essencialment, que la vida humana és la feina i el descans el premi mentre que començar en festiu és pensar que hi ha coses més importants que la feina començant per un mateix.
Migdia fent un cafè en un bar obrer a Hostafrancs.
Un senyor (no n'especificarem l'ètnia perquè segurament no és important) discuteix per telèfon amb una senyora sobre els diners que deu (la senyora) pel lloguer d'un pis i va perdent el temperament, les formes i la coherència tal com avança la conversa.
De la conversa s'endevina un parell de detalls que són bastant constants: als àmbits de misèria sempre hi ha qui vol aprofitar-se del sistema i de les dificultats teòriques pròpies. L'altra, més important, que la llei no pot tractar mai bé amb els marges.
Ahir van tenir un debat sobre transgènics a l'escola del petit.
Va ser bastant curiós com van arribar les conclusions del meu fill a casa però el resum seria que van plantejar un debat prou intel·ligent com per que no es quedessin amb la propaganda d'aquella organització que tots sabem i que és científicament tramposa.
També és cert que la venda de valors d'estat que pretén l'ensenyament universal acaba topant sempre amb el fet malgrat tot la canalla pensa: són humans. Però sobretot topa amb la contradicció de que voler crear una autoritat negant l'autoritat de pensament.
És desesperant però al final sempre falten coses.
No sé gaire si és cosa de la meva vida distribuïda, de la meva manca evident d'ordre o un fat que m'ha caigut a sobre però sempre perdo una cosa o altra i ja no sé si paga la pena buscar-la o és millor fer com qui no vol la cosa.
En els moments de canvis el més desencoratjador (i un dels problemes més greus per canviar realment res) és la manca d'ordre acumulada gràcies als milers de projectes que van sortint del caparró i a que hom no fa vida solitària ni sedentària.
Quan tot anava a ritmes més humans avui començava l'ambient de Nadal.
Suposo que això de córrer absurdament i no tenir períodes de pausa simbòlica és conseqüència de no saber esperar, d'aquesta necessitat postmoderna absurda d'haver de fer alguna cosa a tothora tingui o no sentit el que farem. Perquè l'important és fer no l'objectiu.
Hi pensava per tota aquesta absurditat d'estrips de vestidures per uns resultats d'avaluacions d'ensenyament que ningú s'ha aturat (aturar-se altre cop) a pensar què volen dir realment mentre qui més qui menys ha aprofitat per treure la seva bandera.
Fa anys que aquesta bandera em té obsessionat.
Ben mirat és una crítica molt bíblica a l'opulència i al malbaratament feta, en general, per gent que té la vida resolta i amb l'objectiu (transcendent) de mantenir els estàndards propis i l'aparença de la cerca (també transcendent) d'un bé major col·lectiu.
El materialisme racionalista col·lectiu no ha acabat de donar els resultats pronosticats per molt que les simulacions funcionin prou bé. La causa no la sé però és difícil des de fora d'una fe sòlida i sense dubtes dir que funciona més enllà del paper.
Per temes laborals estic llegint coses sobre IA
És absolutament sorprenent (innocent que és un) veure que la majoria de notícies sobre Intel·ligència Artificial que es publiquen o tenen moltes mancances de coneixements tècnics o un biaix terrible. De fet la gran majoria tenen els dos problemes.
Qui més qui menys aprofita per fer-hi entrar (amb calçador i sense anestèsia) les seves dèries personals barroerament. En general començo a tenir la sensació que el que està causant més enrenou és que fa gairebé impossible controlar els missatges...
Fa una setmana que vaig començar això.
Si miro una mica enrere veig que sembla (és) un diari de queixa, que he mantingut la línia de l'entrada diària, he mantingut la forma que em vaig proposar i que està servint pel que volia: tenir una rutina d'escriure mentre poso en ordre algunes coses.
Segurament seguirà així una temporada (més o menys llarga) perquè els hàbits requereixen moltes coses però la més important és la repetició. Si algú m'ha estat llegint confio que no em consideri més volat del que sóc però veure que algú hi entra anima.
Porto gairebé una setmana queixant-me.
És molt estèril queixar-se, especialment quant et queixes sense saber gaire què vols ni cap objectiu clar de què esperes del que ha de venir. Però té un punt de terapèutic quan n'estàs fins als nassos i a més tens la sensació que tot està empantanegat de mala manera.
Ara, molt a poc a poc, m'estic traient el ventre de penes i començo a veure avançar tot el que va desencadenar en una mena de pou. Potser, només potser, que bona part dels desencadenants de l'enfonsament moral siguin les incerteses.
Ha arribat un moment que són el centre de la meva vida.
Tot gira al voltant de les necessitats i les aspiracions de la canalla. Ni les crisis d'identitat i de parella giren amb ells. La cosa és tant bèstia que si no et replanteges la vida de parella és perquè els fills et necessiten. (De la mandra en parlarem un altre dia).
En tot cas els fills són una tria i un instint que requereix una responsabilitat (en vers a tot plegat, espècie i canalla). I mirar endavant amb ells fa que la vida tingui solta per molt entortolligat que estigui el fil que ens guia a la sortida del laberint.
Hem estat treballant allò dels nuclis distribuïts.
Com cada cop que obrim un calaix ens hem trobat amb records i rèmores que havien quedat aparcats allà. És bonic però inquietant. Surten fotografies que no recordes haver fet i records de moments on tot era il·lusió i objectius comuns.
Francament, ara no sé on som ni que hem repartit però la sensació de fer un pas més cap a un lloc que no vull anar és a la vegada desmoralitzadora i inquietant. Altres haguessin engegat al rec tot plegat i no sabré mai si no fer-ho és valentia o esgarrifor.
La mitjana edat cau quan cau i no quan toca.
A mi m'ha agafat per escoltar power metal, somiar excursions que no sé si podré fer i jugar amb la canalla. Ben mirat podríem haver triat aficions més perilloses o més lluïbles però vivim temps foscos i anem bastant curts d'armilla.
El dubte sempre va més enllà de la por d'enfonsar-nos a la misèria de l'autocompassió i el que hagués pogut ser si no fos per allò que ens marca massa. Ens marca perquè realment volem pensar que viure la vida d'altres és el que ens hauria d'omplir.
Fa un fotimer d'anys que em va cridar l'atenció el repte dels 100 cims.
Com que no estic federat (ni ho he estat mai d'una forma continuada) no puc participar al llistat que registra la federació però em fa il·lusió fer-lo d'una manera o altra (ves a saber, tot pot ser que a les meves velleses em federi per acompanyar la canalla).
He pensat que començaré pels essencials propers tot i que al meu ritme és pràcticament impossible que en faci 100 (ni 50) en un any. Però no és cosa de córrer ni de fer col·leccionisme de visats simplement voldria aprofitar per fer notícia de país.
Ahir vaig fer anys, per això vaig començar aquesta bitàcola.
Tot plegat és una excusa per mirar una mica enrere i preparar els cops (embats si ens volem fer una mica els cursis) que han de venir els propers anys. No direm la vida que vindrà perquè prou feina tenim tots plegats per saber què farem demà passat.
Hi ha aquella sensació que fujo de les litúrgies de la família extensa i ens quedem tancadets en les de la nuclear (nuclear per dir alguna cosa, diguem que són nuclis distribuïts). Perdoneu els plurals majestàtics però si aneu llegint-me veureu que hi caic sovint.
He fet una aposta amb mi mateix: un any,una al dia.
A partir d'avui faré cada dia una entrada diària aquí durant aquest cinquanta-dosè any de la meva vida: per esport, per disciplina i per ordre. No tinc cap idea seriosa de què en sortirà però em faig prou vell com per poder enfotre'm de mi mateix durant un any.
La idea és que la majoria de les entrades funcionin amb aquest format: una frase curta i dos paràgrafs de dues línies i mitja. Arriscat per algú com jo amb poca pràctica d'escriptura i amb algunes dificultats sintàctiques. Especialment si l'optimot segueix no funcionant.
Quan tens canalla que no és dins de la normalitat estadística la corrent que arrossega el dia a dia de l’estructura administrativa que ni tant sols és capaç de conduir bé la gent estadísticament normal. (Quina merda això d’haver d’aclarir sempre amb un cognom perquè hem connotat fatal els conceptes).
En @polsedierta ha fet un parell de fils a twitter explicant el desgavell administratiu (i no només administratiu) que està patint amb l’institut de la seva filla. Els detalls del cas no els conec ni penso que hagin de ser el centre del que vull dir: és una anècdota sagnant però el problema és general.
L’administració no és accessible, és arrogant. És absolutament impossible tenir un quadre complet dels recursos que hi ha (saturats, no sempre gratuïts, mal informats i arbitraris). Per poder fer res depens de la bona voluntat de les escoles, benestar social i de la resta de serveis implicats. Si aconsegueixes contactar amb ells a temps.
De fet la digitalització de tràmits que ningú no t’explica no ajuden a fer-ho més àgil perquè segueixes havent d’anar d’Herodes a Pilat per poder fer funcionar res.
Però el que més em destorota a mi personalment és la general manca de retorn comunicatiu de les diferents administracions (no, no em val el “tenim molta feina”, la feina que du una nota de rebut és molt poca).
Perquè resulta que quan una situació no és normativa no serveixen respostes generals: les respostes generals només resolen situacions normals (estadísticament normals) i en aquests casos no és ni eficient ni efectiu ni acceptable que una resolució arribi a hores d’haver-se d’aplicar. Quan arriba. Això sí, tu no et saltis un termini o cometis un error a l’entrega d’una documentació.
Ja no és que no tinguem escoles amb recursos per atendre als alumnes que acullen i que pretenen que no generin problemes perquè “tothom és normal i només cal esforçar-se una mica”. No, no tothom és normal (si sabéssiu una mica d’estadística ho tindríeu clar). No, no tots els problemes es resolen esforçant-s’hi (ja no entraré en els “no se’n surt perquè és un manta” perquè fan ganes de fer empassar el mòbil a algunes patums sindicals que corren per les xarxes que sí que són uns mantes).
Tot plegat és pitjor: tenim professionals a l’ensenyament que diuen que pel bé dels alumnes cal negar que tinguin dificultats, cal negar que no tothom parteix del mateix punt i, sobretot, cal que els que els donen una mica més de feina quedin aparcats fora del sistema (tenim meravellosos centres de gran complexitat convertits en abocadors on fem passar amb raons a qui té la desgràcia de caure-hi, el sistema fora del sistema).
I tot això ho dic des de el convenciment que a mi tot plegat m’ha funcionat prou bé més enllà de que cada tràmit sigui la casa que fa tornar boig de l’Astèrix (i la sort immensa que hi ha alguns tràmits econòmics que si no els faig tampoc passa massa res malgrat que vaig just). Per sort l’institut que ens va tocar ens ha facilitat molt la vida (de fet el vam triar d’acord amb l’EAP i ara com ara està funcionant molt bé). Però només que t’aturis a pensar veus que està funcionant perquè els implicats s’han saltat alguna norma quan ha convingut i per un sobreesforç dels pares que, en el nostre cas, ens hem sabut permetre. (Un altre dia parlaré de que m’hagin donat les gràcies des de l’institut per ser-hi –quan superi el xoc que em va donar quan m’ho van dir –).
Voldria treure conclusions o proposar coses. Però francament no sé que s’hi pot fer realment a curt termini més enllà de confiar en que et caigui un professional implicat i no un misto consumit.
Aquest estiu ha estat festa grossa de carallotades amb bandera ideològica.
Benvinguda sigui la diversió.
Fa massa temps que vaig deixar d'intentar entendre el pensament modern construït sobre idees que son simplement idees però de tant en tant la realitat construeix sobre aquestes idees un espectacle (oportunista generalment) que trenca la calma (en el sentit que usava la meva àvia la paraula: quan no corre un bri d'aire i no es pot aguantar l'espera de la propera tronada).
Hem tingut tempesta però no se'n pot parlar. Els matisos no existeixen en un món binari... i desitgem un món binari segons la tradició puritana perquè el bé i el mal han d'estar escrits a la llei: discernir ja no és una facultat humana.
Els altres sempre discerneixen malament.
Esgotat també perquè hi ha qui pretén estacar els morts allà on Plató li permet estacar-los. (Pensava que m'inventava paraules -la llengua serà viva mentre puguem inventar paraules mal li dolgui al gramàtic - però és al DIEC aproximadament amb el mateix significat que tinc al cap). Potser ja va sent hora de deixar anar aquestes coses que tinc al pap. En principi m'espera un quatrimestre tranquil i ho intentarem.
Una de les coses més esgotadores que estem vivint són debats recurrents sobre pocasoltades formals sense cap interès real. Forma part del dia a dia, de la pressa, del confort, de tot allò que tenim davant i del que no sabem què fer-ne.
Tenim pensaments intrusius associats als nostres rituals i al nostre desenvolupament personal i acabem buscant profetes amb pensament d'autoritat. Sovint per trobar un totem dels nostres errors. I posem tot el que nosaltres pensem que és assertivitat al servei de tot això.
És l'esgotament de joventut. Un esgotament que ja no es nota.
Amb els anys he anat veient que quan algú diu no penedir-se de res sol tenir una ombra molt gran de recança del que ha fet i, sobretot, del que ha deixat de fer. Les autojustificacions empoderades acostumen a dir més de les mancances que de les seguretats.
Hem aprés a pensar sobre newsletters que ens ofereixen un nou catecisme del que està bé i, sobretot, del que hem de pensar (científicament, no fos cas) de tot allò que grinyola amb la moralitat. Ens encanta la moralitat però fem veure que no i, sobretot, fem veure que fem ciència enlloc d'onanisme mental.
I ens enfadem. Ens enfadem molt quan algú grata sobre els raonaments. De fet el nou sacerdotat fa escolàstica pensant que no en fa (i menyspreant l'escolàstica, no fos cas que ens hi trobéssim atrapats).
I qui dia passa any empeny i demà serà un altre dia.
Una de les gràcies de repensar l'any quan ho marca la vida civil del nostre entorn és que ho fem amb un ritme de treball bastant de creuer, sense estridències estranyes i sense començar realment res de nou. Els xocs que et fan sentir estrany queden una mica més lluny del que estem acostumats i les litúrgies socials ajuden a recordar qui ets.
Ara, després de quatre anys francament durs em puc aturar a pensar què vull fer i com vull fer-ho. Aturar-se és un eufemisme amb bastanta mala folla, que voleu que us digui. Però ja ens entenem, oi?
Un cop entres a la dinàmica de noves famílies (que no són ni sí, ni no ni el que fem veure que volem dir) costa molt viure amb naturalitat la dissonància entre paraules, realitats i desitjos.
Veig molts dubtes vitals al meu voltant, moltes pors de coses que, francament, per a mi són una collonada. Veig també una insistència en lluites de farts de sopes i molt paternalisme de qui té la vida resolta des de el bressol.
Fa certa por pensar les conseqüències filosòfiques de tot plegat però el pensament lluny de les certeses és complicat, dubitatiu i feble. Els pensaments forts han perdut tirada perquè a hores d'ara veiem les costures per tot arreu.
De tota manera el que més em fot de tot plegat és que volem fer nous fonaments sobre arenys, restes de pensament arrossegades per la corrent de rius d'aigües braves.
Al final, si som conseqüents acabarem a Sant Boi.
