El niu de l'esparver

Quan tens canalla que no és dins de la normalitat estadística la corrent que arrossega el dia a dia de l’estructura administrativa que ni tant sols és capaç de conduir bé la gent estadísticament normal. (Quina merda això d’haver d’aclarir sempre amb un cognom perquè hem connotat fatal els conceptes). En @polsedierta ha fet un parell de fils a twitter explicant el desgavell administratiu (i no només administratiu) que està patint amb l’institut de la seva filla. Els detalls del cas no els conec ni penso que hagin de ser el centre del que vull dir: és una anècdota sagnant però el problema és general. L’administració no és accessible, és arrogant. És absolutament impossible tenir un quadre complet dels recursos que hi ha (saturats, no sempre gratuïts, mal informats i arbitraris). Per poder fer res depens de la bona voluntat de les escoles, benestar social i de la resta de serveis implicats. Si aconsegueixes contactar amb ells a temps. De fet la digitalització de tràmits que ningú no t’exp

Aquest estiu ha estat festa grossa de carallotades amb bandera ideològica.   Benvinguda sigui la diversió.   Fa massa temps que vaig deixar d'intentar entendre el pensament modern construït sobre idees que son simplement idees però de tant en tant la realitat construeix sobre aquestes idees un espectacle (oportunista generalment) que trenca la calma (en el sentit que usava la meva àvia la paraula: quan no corre un bri d'aire i no es pot aguantar l'espera de la propera tronada).  Hem tingut tempesta però no se'n pot parlar. Els matisos no existeixen en un món binari... i desitgem un món binari segons la tradició puritana perquè el bé i el mal han d'estar escrits a la llei: discernir ja no és una facultat humana.  Els altres sempre discerneixen malament.  Esgotat també perquè hi ha qui pretén estacar els morts allà on Plató li permet estacar-los. (Pensava que m'inventava paraules -la llengua serà viva mentre puguem inventar paraules mal li dolgui al gramàtic - per

Una de les coses més esgotadores que estem vivint són debats recurrents sobre pocasoltades formals sense cap interès real. Forma part del dia a dia, de la pressa, del confort, de tot allò que tenim davant i del que no sabem què fer-ne. Tenim pensaments intrusius associats als nostres rituals i al nostre desenvolupament personal i acabem buscant profetes amb pensament d'autoritat. Sovint per trobar un totem dels nostres errors. I posem tot el que nosaltres pensem que és assertivitat al servei de tot això. És l'esgotament de joventut. Un esgotament que ja no es nota.

Amb els anys he anat veient que quan algú diu no penedir-se de res sol tenir una ombra molt gran de recança del que ha fet i, sobretot, del que ha deixat de fer. Les autojustificacions empoderades acostumen a dir més de les mancances que de les seguretats. Hem aprés a pensar sobre newsletters que ens ofereixen un nou catecisme del que està bé i, sobretot, del que hem de pensar (científicament, no fos cas) de tot allò que grinyola amb la moralitat. Ens encanta la moralitat però fem veure que no i, sobretot, fem veure que fem ciència enlloc d'onanisme mental. I ens enfadem. Ens enfadem molt quan algú grata sobre els raonaments. De fet el nou sacerdotat fa escolàstica pensant que no en fa (i menyspreant l'escolàstica, no fos cas que ens hi trobéssim atrapats). I qui dia passa any empeny i demà serà un altre dia.

Una de les gràcies de repensar l'any quan ho marca la vida civil del nostre entorn és que ho fem amb un ritme de treball bastant de creuer, sense estridències estranyes i sense començar realment res de nou. Els xocs que et fan sentir estrany queden una mica més lluny del que estem acostumats i les litúrgies socials ajuden a recordar qui ets. Ara, després de quatre anys francament durs em puc aturar a pensar què vull fer i com vull fer-ho. Aturar-se és un eufemisme amb bastanta mala folla, que voleu que us digui. Però ja ens entenem, oi? Un cop entres a la dinàmica de noves famílies (que no són ni sí, ni no ni el que fem veure que volem dir) costa molt viure amb naturalitat la dissonància entre paraules, realitats i desitjos. Veig molts dubtes vitals al meu voltant, moltes pors de coses que, francament, per a mi són una collonada. Veig també una insistència en lluites de farts de sopes i molt paternalisme de qui té la vida resolta des de el bressol. Fa certa por pensar les conseqüèn