El niu de l'esparver

Aire net, calma. La mà prop de la càmera i neguit a l’estómac. Avui és dia de fer una caminada ajornada, sense importància però desitjada. Fugir sol no és un camí valent, però a vegades cal fer-ho per mantenir l’equilibri. S’apropa el final del termini, però la llum d’avui m’ha canviat l’ànim. Una pipa fumada entre runes mentre recullo imatges que potser no veurà ningú. Recullo mínims i me’n vaig. Un altre dia farem el que cal.

Ja ho sabem: Tres días hay en el año que relusen más que el sol jueves santo, corpus christi y el día de la ascensión. De tota manera, com que no ho explicaria millor que ell us deixo l'enllaç a l'article d'en Viladesau. Un altre dia hi diré la meva, segur que hi haurà ocasió.

Ja fa dos dies dels atemptats de Bombai. Segurament si haguessin estat a Europa –el meu protoestat- ja n’hagués parlat abans. Fins i tot si haguessin estat als Estats Units d’Amèrica n’hauria fet una nota. Però l’Índia és el paradís somiat i el tercer món temut en un únic paquet. És la encarnació dels nostres orígens passada pel sedàs de l’únic imperi prou seriós com per no fer-ne gens de cas. I el valor dels morts a l’Índia és com els intercanvis de presoners entre Israel i qualsevol facció palestina: de 1 a 1000. De l’Índia en sabem la misèria i la mare Teresa de Calcuta. Gandhi i el Caixmir. Els turbants dels Sikh i les aigües del Gangues, les pel·lícules angleses colonials i els nous programadors informàtics. Però sobretot és la terra dels gurus de la nova espiritualitat. Segurament és molt innocent pensar que la transformació cultural que provoquen les facilitat de desplaçament i de comunicació actuals poden passar sense que hi hagi brots violents, però sincerament preferiria pode

Avui via vilaweb he descobert un projecte de fer un nou ictineu , via barrapunto redescobreixo un projecte de satèl·lit català , en una notícia sobre satèl·lits universitaris . Del sallesat no en voldria parlar, perquè sembla mig abandonat, si més no la web no sembla actualitzada i li falta molt dinamisme, es a dir li falta molt de màrqueting i fa aquella desagradable sensació de projecte universitari que oblida el futur i les perspectives, i així està, sense cap donatiu. Del ictineu hi ha més coses a dir, penso que en fan la propaganda massa d’hora, haurien d’haver acabat el web abans de fer-ne propaganda, però no sempre els temps els pots marcar com vols i a vegades cal moure les coses abans que estiguin madures, si no és podreixen. A mi m’agradaria tenir la iniciativa, els coneixements i l’empenta necessaris per poder tirar endavant alguns projectes d’innovació que porten associats a això material formatiu i futurs projectes industrials. Sé que per que tot això tingui sentit cal

Una de les curiositats del món internàutic, i per mi una de les coses que el fa més interessant, és la facilitat amb que surten com a bolets iniciatives de tota mena, amb sentit o sense, però que troben alguna repercussió a un lloc o altre. Una d'aquestes iniciatives, one laptop per child , ja fa temps que em va cridar l'atenció, no exàctament per la gosadia de la idea -que en té una càrrega important, tant des del punt de vista econòmic com conceptual- ni per la incorrecció política de l'experiment -s'ha criticat abastament, amb un punt de lògica, que la canalla a la que va dirigit necessita menjar o roba, abans que ordinadors- si no pel fet que a algú se li pugui ocórrer una idea original sense fer una revolució clàssica. Llegint una entrevista de Mercé Molist a Jim Gettys , m'he quedat amb la frase "Estem treballant per als nens, però la veritat és que ningú fa bons portàtils" i han decidit que n'han de crear un de nou ells mateixos. Una de les s

Diuen que el Sant Pare va d’excursió a València a una mena de fòrum defensor de la família de tota la vida –i jo em pregunto, de quina vida?-. Fet i fotut, com que bàsicament me n’he assabentat via els que estan en contra de l’existència de cristians al món, sembla que s’hagi plantejat com un desafiament a l’estat modern (i naturalment tant espanyol com els que defensen els màxims promotors del fast). Segurament va bastant per aquí. Vaig sentir a l’Eliseu Climent l’altre dia que aquest numeret no li ve massa de gust a ningú, ni tant sols a l’actual Papa. I segurament té raó. Aquest home és un intel·lectual bastant més provocador del que sembla en primera instància i ha agafat a contrapeu no només als seus detractors dintre i fora de l’església, si no sobretot als seus defensors de dintre de l’església. Però no té prou força per dir prou a alguns actes de populisme i d’extremada idolatria que li deuen repugnar – o potser és que a mi també em va agafar massa a contrapeu i l’he acabat con

Ja sé què es pecat que t’agradin els jocs de guerra (també coneguts com a wargames ). A mi m’han agradat sempre, per això vaig ser objector (bé, el fet de no fer-me excessiva il·lusió servir Espanya o que no em vingui de gust que l’estat disposi lliurement de la meva persona també va tenir alguna cosa a veure). Però els jocs de guerra i l’estratègia en general em produeixen un plaer gairebé morbós, són un exercici intel·lectual molt estimulant amb la dosi de friquisme justa per sentir-te membre d’una mena d’elit de coneixements arcans però sense fer-te perdre el món de vista. Però volia parlar de desenvolupament de projectes informàtics, que aparentment no té res a veure amb els wargames, però he trobat un article a La Pastilla Roja que m’ha fet pensar en tardes interminables, de pizza i cocacola, filosofant sobre reglaments de jocs d’estratègia i, sobretot, en la manera de simular les cadenes de comandament. Jo em dedico fonamentalment a posar en funcionament sistemes informàtics, é

Una de les sensacions estranyes del meu ofici és la manca evident de dones fora del sector comercial – i tampoc és que la seva presència sigui majoritària -. Desconec quina és la causa d’aquesta manca de presència femenina en el món de l’informàtica ni la causa de la gairebé nul·la presència visible de dones al món del software lliure. El software lliure i tot el món hacker que viu al voltant d’aquest fenomen és un món terriblement masculí, però en la vessant purament tècnica és escandalosament masculí, i això és una llàstima. Prescindint de la consideració que em mereixi el software lliure i l’ètica que l’envolta – amb algunes salvetats en sóc bastant partidari – és preocupant que les dónes vàlides, que segur que n’hi ha, en quedin excloses. La discriminació positiva no m’ha agradat mai gaire, però a vegades cal prendre iniciatives agosarades per tal que és mogui alguna cosa. Avui he vist al bloc d’en Jordi Mas que una de les escollides en una convocatòria exclusivament femenina per

A vegades l'excés de desig de transcendència ens fa uns amargats. Massa sovint la coincidència d'opinió amb persones què estan a la llista dels que no considerem exemples a imitar ens fa sobrematitzar algunes opinions radicals de les que estem profundament convençuts. Fora, el sol esclafa les pedres convertint-les en un esclat roent i insultant. Mentrestant, envoltat per la penombra, paeixo el dinar de règim i la copa d'argmanyac. No encenc la pipa per no molestar i llegeixo els comentaris de l'entrada de divendres amb la sornegueria de qui no obre alguns enllaços perquè el seu fetge només accepta les agressions del bon esperit de vi, en formes nobles i sense gel que el rebaixi. De trascantó, dir-li a la senyoreta rotenmeier - gràcies per llegir-me – que els nens de casa bona també tenen dret a protestar, les molèsties són els fets, no els protagonistes. A la pepa, l'amargor traeix més que la prudència. Aquí on estic, la calma només la trenquen alguns projectes de m