Crònica de l'any de la ressaca
Ens vam engorilar tots plegats i pensàvem que aquest any seria un any normal, sense estridències. El retorn del riu a la llera està sent lent i sembla que ens està quedant una llera nova. Les circumstàncies personals són això: personals. Però la vida de cadascú no és una illa i la bogeria pandèmica ha reconstruït les nostres tries. Per bé i per mal. A mi, personalment m'ha afavorit (també pot ser el meu conformisme patològic que em fa trobar coses positives a gairebé tot). En tot cas, si no et vols moure gaire i no et deixen no cal donar gaire explicacions per no fer-ho. Tot plegat està quedant com la inèrcia d'unes decisions preses sense saber gaire a què ens enfrontem i allò de l'experiència i les cartes que han sortit. Les que van sortir al juliol per ser més precisos. En fi, que toquem fusta i que els reis d'Orient (els savis d'orient que diu el cànon) ens duguin un any més assossegat.