El niu de l'esparver

En aquest bloc he parlat molt poc d’ensenyament malgrat que és un tema que m’interessa i m’agrada molt. No ho he fet per moltes raons, una perquè no en sóc un especialista i perquè no m’agrada parlar per boca d’ase. Però avui sembla que és el tema del dia perquè com deia ma mare que deia un catedràtic d’institut fa molts anys a falta de dinero en las arcas se cambian los planes de educación i havia de sortir una cosa com el document ple de frases buides que ha presentat ensenyament. Com que aquest país està ferit de llengua (i tenim la llengua ferida, cal dir-ho) hem saltats tots plegats a fer un debat sobre algunes de les absurditats que hem vist al document i als titulars... i hem fet plorar a les filles dels senadors.  La realitat del que passa o deixa de passar a les escoles no és gairebé mai el que diu el reglament o la llei, perquè parafrasejant la regla de Sant Benet ja pot ser bona la regla que si el director es dolent no serveix per a res i si el director és bo n

Em vaig censurar l’escrit de continuació del anterior perquè no sé penjar una cosa, per modesta que sigui, sense que al rellegir-la el mateix dia s’aguanti en el meu cap. De fet a aquest bloc hi ha escrits que ara no aguanten la relectura de l’Esparver actual. Rellegint-me aleatòriament tinc la sensació que les meves obsessions són recurrents perquè vinc d’on vinc i per això sé on vull anar (què no sé si és on vaig). Això va fer que comencés aquest bloc des d’un anonimat gairebé absolut que vaig trencar gràcies al tant injuriat twitter. Arriba un moment que tot queda superat, ara m’adono que tot plegat és una (mala) crònica d’un ensorrament d’occident que tiba excessivament les costures i que costa molt viure-la sense fer mala cara. Però avui volia parlar de mi. Sempre m’ha costat molt parlar de mi, no fer-ho és la meva manera d’eludir els problemes. Però de la mateixa manera que fa temps que vaig dir que volia fer ficció i alguna cosa caurà... Encara que només fos per fe

El diccionari ja pot cantar missa però si hi ha un verb polisèmic és el verb guanyar, si més no en aquest país nostre on sembla que es faci política per ser oposició o per estar a segon terme. No faré grans elucubracions filosòfico-històriques perquè fa dies que em sento incapaç de construir un pensament on les bigues tinguin prou solidesa per aguantar el que ens ve a sobre però si analitzes les propostes polítiques rupturistes o d’evolució que veiem a tot occident semblen pensades per ser oposició (i quan guanyen acaben explotant per irrealisme, no només per la oposició de l’status quo). Després pensem en el nostre país i ens ve de tot, però som mestres en aquesta especialitat de fer i comprar programes d’oposició, que ho aguanten tot perquè estan pensats per no executar-se (o des de l’absoluta irrealitat, que encara és pitjor). No, no parlo d’aquesta cosa que acostumo a dir-ne lu nostru perquè és un riu del que segurament en parlaré un altre dia. Parlo d’aquests grans p