El niu de l'esparver

Si llegeixes els blocs que farceixen el nostre país a la xarxa sembla que tinguem una destrempada general. Tot és dolent, no hi ha societat civil, els partits fan el préssec... Però, perdoneu, que nassos és la societat civil? Estava llegint l’article d’avui d’en dessmond i els comentaris i m’he acabat de destrempar. La ciutadania, la societat civil, som nosaltres, un a un, sense excuses de ja ho faran ells, això li toca a la societat civil, als que tenen pasta o als polítics. No senyors, això em correspon a mi, al meu veí i a tots els que estem pul·lulant al país. És evident que cadascú tindrà el seu nivell de compromís segons la feina que té, el seu tarannà (que no és allò del puma sabater) o el que sigui, però no em serveix la excusa de això ho han d’arreglar els polítics i la d’aquests exigint la implicació de la societat civil, perquè, perdoneu, algú sap que nassos és la societat civil? Potser sí que ens mereixem aquest estat paternalista, si demanem que ens ho solucioni tot, des

La Z no és de Zapatero, si no que és refereix la pronúncia de la senyora ministra y que la personalitza. O potser és a l’inrevés. Mai res és el que sembla. O potser ho sembla massa. No tinc ni la més remota idea d’obres, de túnels i de trens més enllà del que vaig entendre dels articles d’en Viladesau (nano, et trobem a faltar). Però si que tinc idees sobre la responsabilitat de la gent i alguna informació confidencial sobre l’estat d’excepció laboral del sindicalisme d’ADIF i de RENFE que naturalment no comentaré. La percepció, vist des de fora, és que tot plegat és un capítol més de la presa de pèl general als ciutadans. Un dels problemes és que la memòria és curta, que l’esvoranc d’ahir fa oblidar la vaga d’abans d’ahir. Si algun dia d’aquests algú escriu les vicissituds del servei ferroviari del nostre país els darrers cinquanta anys el llibre serà un monument al terror absurd. Ja sé que l’orografia de Barcelona és difícil, que el creixement de població i de les industries ha esta

DG , directora general. El llibre està bé per passar l'estona (i no és alta literatura) i entendre l'absurditat d'algunes coses. La nostra DG ha opinat d'un tema que és el seu però sembla que, a banda de no llegir-se l'informe del RACC -llegir-se 24 pàgines faciletes hauria de ser el mínim abans d'opinar d'aquest tema- és incapaç de fer una mica d'anàlisi i dir alguna cosa que no fos un tòpic (i de passada tractar-nos a tots de nens egoistes mal informats) o parlar d'accidents per justificar una mesura de medi ambient. A banda del que deia a l'entrada d'ahir sobre la qualitat dels nostres administradors tinc la mania d'intentar informar-me sobre les coses que passen i de les que parlo (sembla que no és condició necessària per ser director general de la Generalitat de Catalunya) i he agafat l'informe del RACC i me l'he llegit. D'entrada presenta un manifest de cinc punts on diu que la qualitat de l'aire és dolenta (no és

He sentit unes declaracions sobre un estudi de la fundació RACC de la senyora Maria Cumellas que, segons han dit, és directora de la direcció general de qualitat ambiental, i se m’han posat el pels de punta. No he trobat les declaracions per tal de poder rellegir-les, perquè no puc creure que hagi dit totes les tonteries que m’ha semblat sentir. Si algú aconsegueix la transcripció completa li agrairia que em consolés i m’obrís els ulls i jo veiés que el govern, versió departament de medi ambient, no m’està tractant d’indigent intel·lectual. A mi, a qualsevol que sàpiga com funciona el motor d’un cotxe i als que han fet l’estudi del RACC. Sincerament: estic fart de polítics, periodistes i funcionaris que es pensen que som més indigents intel·lectuals que ells mateixos.

Com sempre les coses no són el que semblen. Resulta que un referèndum és una secessió per la força que exigeix la intervenció de l’exèrcit (aquesta sense força, naturalment). Resulta que d’una mort ignominiosa en fem un heroi de pedra picada (com si les persones fóssim personatges plans). Resulta que de la mort ignominiosa en fem un homenatge semiclandestí. Perdoneu que m’embranqui, però l’orgull potser sí que és pecat, però recrear-se en la pròpia misèria és mesell i vanitós (i si no ho recordo malament la vanitat també és pecat). De vanitat en gastem molta, és el nostre pecat capital. Tenim vanitat de ser humils, i vanitat de sentir orgull. Però som incapaços de mirar-nos al mirall i saber que som el que som. El que som ens cal que ens ho diguin els altres. Misèria. I compte, l’orgull és té, no se sent.

I no parlo de toros, els toros a mi no em fan ni fred ni calor, vull dir que ni m'agraden (per fer-ho has de ser de les terres on la seva eixutesa és viva o del nord on els amaneixen amb la senyera i fan de símbol de la nostra identitat) ni estic amb els de les manis que volen prohibir aquests redós de la nostra animalitat (i de pas fer-me sentir culpable que m'agradin el pernil i els filets de vedella). Parlo de la festa d'ells, de l'hispanidad, de la espanyolidad o com li vulguin dir per fer el maco. El Molt Honorable trencador de tòpics a marxat corrent de la fira de les vanitats de Frankfurt per anar a jugar a soldadets a la porta de cel. Els que són a Alemanya pel negoci deuen respirar tranquils. Suposo que al nostre home li han demanat que no doni massa més munició a la caverna de dretes (la d'esquerres són els demanadors -demandants és massa judicial-) sobretot ara que tots plegats s'han fet un frac de la roba de la seva bandera. Doncs que la disfrutin, p

En el fons la gran presa de pèl del tema no és l’adjudicació (sincerament, algú s’esperava una altra cosa?) si no és la falta d’una companyia autòctona. Dit d’una altra manera, hi ha dues companyies amb seu al Prat i ambdues creades per empresaris no catalans malgrat que després s’hi hagin afegit empresaris del país. El meu dubte és si no hi ha hagut ningú del país que s’hagi atrevit a plantejar idees noves o simplement els empresaris del nostre país han perdut qualsevol desig d’innovació. Girona i Reus van haver d’esperar que vinguessin els irlandesos, del Prat ja n’hem parlat, però d’iniciatives del país no n’hi ha. Tant descapitalitzat està l’empresariat català? Costa de creure. Què potser ens hem quedat sense idees? o, potser, és que ens hem tornat massa conservadors? Al regne d’Espanya –no està de més recordar les falles fora de temporada– aquest any s’inauguren tres aeroports privats, al principat ni ens hem plantejat intentar-ho, tot ha de venir de l’estat. Sincerament, m’agrada