El niu de l'esparver

Mai m’han semblat gaire simpàtics, de fet sempre m’ha posat bastant nerviós les justificacions exagerades que s’han fet a TV3 i altres mitjans de comunicació. El que sempre m’ha molestat ha estat aquesta mena de discurs políticament correcte que arrosseguen i impedeix que es faci crítica seriosa al moviment –si la fas ets de dretes, per tant dolent- o crítica a la violència que porta associada, que els mitjans de comunicació han negat mentre manaven partits no homologats progressisticament i encara ara costa canviar el discurs. La crítica al moviment no la faré aquí, el tema és massa complexe com per entrar-hi a sac en un escrit curt. Però del tema de la violència si que vull parlar-ne. El que va passar l’altre dia a Gràcia ha estat el desencadenant per poder parlar més o menys lliurement de les molèsties que causa tota aquesta moguda pseudoalternativa, però seguim sentint missatges que justifiquen la violència d’una part important de la gent que és mou al voltant de les cases okupa de

...que son de regadio. Diu que era el crit de guerra del general Cabrera “lo tigre del Maestrat”. Anava a fer una analogia amb el lema de “La Roja” (pronunciat amb la boca oberta i amb ampul·lositat) però me l’estalviaré per caritat cristiana i perquè algun dia igual guanyen alguna cosa. Un dia d’aquests seguiré “les històries naturals” del mai ben ponderat Perucho, però avui la paleontologia la podem fer sobre la literatura menys deliciosa de les seccions d’esports dels diaris que trobem al quiosc. (No deu ser gaire greu si són temari de les proves d’accés a la Universitat –de la Universitat en parlaré també un altre dia-). Sí, ja ho sé, paleontologia . No és l’aspecte de l’entrenador, ni tant sols les tonteries que ha declarat o comentat –allò del sexador de pollastres es difícilment millorable- si no simplement de l’entorn. Un dels problemes que tenen les banderes es que desperten instints primaris, pre-civilitzats (i, sí, quan el Barça va guanyar la copa d’Europa es van despertar a

Revetlla i nit curta. Foc. Purifiquem l'esperit i espantem les bruixes. Reneixem a la no vida, segur que serà millor.

És un dels records que m’han quedat gravats amb foc al cervell. Normalment no recordo la data, perquè no vaig ser-ne una víctima directa. Que jo sàpiga ni hi va haver cap parent ni conegut entre els morts ni entre el ferits. Però va ser un xoc sobre la meva consciència de lluita política, sobretot tenint en compte que amb catorze anys només estàs formant la teva consciència i encara et queda lluny (si més no a mi) un sistema coherent de pensament crític, social i polític. De fet aleshores ja tenia una vaga afició a posar en dubte les grans veritats que em venien amb reduccions a l’absurd bastant dures. No feia gaire havia escrit en un treball de la classe d’ètica a l’escola que els assassinats dels grups terroristes eren la pena de mort de les nacions sense estat. Era una boutade cínica per criticar la defensa de la pena de mort que feien (fan) algunes persones. De tota manera jo no era gaire crític amb la lluita armada (creia en el bé i el mal des d’una postura absoluta). Ara ja fa te

Ahir vaig tapar-me el nas i vaig anar a votar, entre monges en furgonetes i la processó de corpus. No puc dir que guanyessin els meus (de fet encara no sé quina era la opció correcta) però del que si que estic segur és que la meitat dels que podíem votar van preferir no fer-ho. Sí, ja se que hi ha un 30% que no hi va ni per mal de morir, per molt que els grans analistes intentin assignar tots els no votants al seu sac. Del 20% que son susceptibles de votar deu haver-hi hagut de tot. En cercles nacionalistes populars no militants o poc militants (existeixen, encara que alguns d’Esquerra es creguin que no hi ha vida més enllà de la militància) hi havia dubtes, però la meva impressió és que descartaven el NO, penso que molts dels vots en blanc són seus. Ara, el NO pepero i una bona part del lerrouxista d’esquerres es va mobilitzar, si més no sentint les converses de carrer. A voltes em costa que no se m’encengui la sang sentint segons quines parides es diuen. Assumint aquestes coses em va

Fa dies que em roda pel cap posar una mica d’ordre a aquest bloc. No m’agrada l’aspecte, però tampoc puc fer massa virgueries, el servei dóna pel que dóna, ni sóc un geni del disseny. Hi ha però una cosa que si que puc fer, en la mesura que sigui possible, i és facilitar l’accés a tothom a aquesta pàgina. Penso que dedicaré uns quants articles a la usabilitat i a la correcció del codi, mentre vaig posant a to la pàgina. Com podreu observar, he canviat el color de fons. Això només és una petita coqueteria, m’estava cansant el color que usava fins ara. També he deixat de forçar el tipus de lletra, que és una de les condicions per assegurar la usabilitat, però d’això ja en parlaré en propers articles. Hauria d’haver canviat més coses, però retocar un codi que no es teu, d’un tema que només coneixes de passada i sense entendre massa el sistema, és complicat però poc a poc anirem fent.

Passi, que l'amor és sacrifici. I si no digues-m'ho a mi, que emprenyat com una mona vaig anar a votar que "si". (1) N’hi haurà molts que dilluns ho tornaran a cantar. Potser simplement ho cantaran per primer cop. El subjecte de l’amor ja no serà en Felipe (encara que en Guerra segueixi fent-nos “luz de gas”), serà l’estatut(et). Jo no sé que faré. Bé si que ho sé, aniré a votar, el meu sentit cívic és massa fort. Però no se encara si agafaré alguna de les tres paperetes o m’apuntaré als jocs florals de Canprosa. Però tots sabem que el tango és l’amor canalla, el desamor a glops de vi ranci i el meu vall de parella preferit.

Li han donat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És un savi amb pinta de savi que sembla que s'amagui del vedetisme, encara que no se massa si ho fa per convicció, per timidesa o per coqueteria. Em cau bé. Segurament per la mateixa raó que el PSUC-isme de pensament únic l'odia. Ha parlat, amb menys llibertat de la que seria desitjable, del funcionament estalinista de la cúpula del PSUC durant el franquisme (allò que novel·la en Vázquez Montalbán a “asesinato en el comité central”) i és el gran estudiós del nacionalisme popular a Catalunya, contrariant al pseudomarxisme idiota (l'adjectiu és meu) que defensa el pensament únic dels historiadors i antropòlegs deterministes de veritat absoluta. Sé perfectament que precisament per això, i per gosar dir que la recuperació de la memòria històrica no ha de ser "per dir que uns eren bons i els altres dolents perquè els morts són els que va fer Franco però també els que van afusellar els rojos a l'Arrabassada"