El niu de l'esparver

Aquest matí m'ha despertat en Margarit amb aquesta cançó: Polvo, niebla, viento y sol Donde hay agua una huerta No tot Aragó és això, però això és Aragó. No sé com explicar-ho. El meu avi deia: Salles d'Aragon i entras a Catalunya i deixas de ve camps iermos. Vaig créixer amb una cançó d'en Labordeta i encara és la meva filosofia de vida: Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad. Busqueu-la, segur que la trobareu. L'esperança es saber també que: También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver; pero habrá que forzarla para que pueda ser. Només preguntar-li el matiex que li preguntava ell a en Brassens: Dime si es  cierto eso que dios anda buscando, por el cielo y la tierra, un pedazo de paz.

Aquest any han estat curtes, una setmaneta escassa. Les primeres vacances fora de casa amb el nen. L'esparver va marxar una mica recelós, expectant i amb l'angoixa pròpia de les primeres cagarrines de l'esparveret. La doctora ens havia tranquil·litzat i va encertar-la de ple. Aquest nano ens ha sortit fort, molt fort. Una mica senyor també: als prats, no sortia de sobre la manta mentre remenava la terra i les herbetes del voltant. La baba de son pare regava el prat, naturalment. Les excursions han estat curtetes, la senyora esparver no camina gaire i nou quilos d'esparveret són una càrrega important. Però prou llargues per veure que tenim un país meravellós.   Les nits millor que mai, el silenci ajuda a dormir ... i el cansament també. Piles carregades i a córrer. Aquest curs es presenta apassionant i amb un somriure a la boca.

L'esparver s'ha llevat amb ganes de començar les vacances d'una vegada. Ha agafat la bicicleta, el Bicing tant denostat, i ha enfilat cap a la plaça de la canadenca tot esperançat de poder tancar la feina que tenia entre xips. Matí magnífic, a primera hora l'aire era gairebé agradable i el sol era el just per ser agradable. A la plaça un grup d'homes que per un dia havien deixat el criquet i seien endivendressats i solemnes als bancs. Avui, per ells, és festa grossa. Pensava en l'elegància solemne, l'esparver no sap canviar gaire de ploma ni per festa ni per Nadal. Enveja als que saben arreglar-se, ni sap quan toca ni com toca, no sap no ser excessiu. Avui el vol ha estat agradable, estones de passeig per Barcelona. La Barcelona multiculti que a l'esparver cada dia li sembla més una Barcelona monoculti antiga, una de les darreres espetegades de la modernitat. La postmodernitat cerca un déu iniciàtic, la modernitat ens educava... cap a un miratge

L'esparver havent dinat, mig endormiscat, sense haver pres cafè, emmurriat i capficat per un projecte que no acaba d'engegar com tocaria, entra al metro. És l'hora que els que dinem d'hora ja arrenquem la tarda i els indígenes que encara estan de vacances a la ciutat tornen de la platja per anar a dinar. A la Barceloneta dues noies que podrien haver inspirat a Nabokov i que fan pensar a l'esparver que s'està fent vell tot i que li revifen sensacions passades. La primera constatació és que una noia es pot emperifollar mantenint la candidesa d'abans de bullir. Parlen català, un català ciutadà però sense castellanitzar. Els que em poden entendre saben de què parlo.  L'una potser un xic massa pintada, l'altra amb la cara neta i deixant entreveure que usa un biquini complet. La conversa d'adolescents o de senyores que fan el cafè amb llet a quarts d'onze en alguna granja de la Via Augusta. Tres cents euros en colònies. L'esparver pensa n