El niu de l'esparver

El 2 de setembre de 1938 una brigada de la cavalleria polonesa –de la Polònia de veritat- va carregar, segons conta la llegenda, contra els tancs d’una divisió panzer alemanya. Els fets tenen bastant de llegendari. Però, a vegades tal com ho retrata en Desclot sembla que vulguem fer igual que la brigada Pomorska però muntats en guarans . Dit d’una altra forma, a vegades tinc la sensació que els catalans –nacionalistes- carreguem contra grans enemics, reals o imaginaris, sense eines sense preocupar-nos de modernitzar les eines que usem i deixant-ho tot a la mercè d’una èpica inútil. Però no confonguem la lluita per fites abastables amb la renuncia a defensar el poc que ja tenim . A voltes, entre el tot o res èpic-estúpid i el no toquem res no fos cas que se’ns espatlli la convivència o directament no millori un encaix en un monstre que no es creu ningú –el possible encaix, el monstre se’l creu massa gent tot i no confiar en la seva potencialitat- sembla que descuidem fer el qu

Fa dies que no vaig al cafè, ni al real ni al virtual, per tant no sé com corren els aires de cafè, el tremp dels espècimens de bar, més enllà de les enquestes que donen els diaris per justificar la seva ideologia i de passada mobilitzar possibles adeptes, compradors o votants dels seus. L’altre dia llegia un comentari a sèries històriques d’enquestes que m’ha fet reflexionar. A efectes pràctics sóc bastant possibilista i estic convençut que és més real el que exposa l’exconseller Vendrell en un article a l’AVUI –quines coses cal fer per justificar segons quins pactes, oi Xavi?- que la rèplica d’en Marc Belzunces . Però com a exercici mental m’intriga aquesta deixadesa mental que arrosseguem -jo el primer- els catalans a l’hora de defensar les nostres conviccions de país. O potser el problema és que en el fons no ens acabem de creure el país. Ens hem anestesiat tots plegats, però començo a pensar que ara ens està sortint la garrotada del papanatisme de la nostra intel·lectualita

Feia temps que no podia permetre’m el luxe de contribuir al canvi climàtic tot fent quilòmetres amb calma, sense obligacions ni presses. Diguem de passada que ara estarem uns dies sense parlar del famós canvi que és com el llop d’en Pere, sempre ens diuen que és imminent, però no ens ho creurem fins que passi. Paradoxes d’aquest món de suposades certeses. Circular per carreteres de segona o de tercera té petits avantatges. Un d’ells és la tranquil·litat que dóna no poder córrer ni intentar-ho que permet fixar-se en el paisatge i en les curiositats de la senyalització, infecta naturalment, de les nostres carreteres. La sorpresa que he tingut és el redescobriment d’un misteri insondable, si més no per mi, de perquè a les travesses dels pobles hi ha un senyal que prohibeix circular a més de 50 –a vegades amb sentit, a vegades simplement per pescar punts de carnet a algun incaut- i a la sortida el senyal de fi de prohibició és de 70. Ho he constatat en senyalitzacions noves, d’aquestes

Avui estreno un nou tema al bloc. Falta traduir alguna cosa i ajustar alguns detalls. Espero que us agradi.

Els senyors de blogger m'han permés actualitzar el bloc a la nova versió. Ara només em cal posar una mica d'ordre.

Encara que hi hagi que pensi que els catalans som el millor del món i part de l’estranger i qui s’entesti a demostrar-me que la majoria de catalans som independentistes –malgrat les enquestes esbiaixades - la majoria dels que m’envolten estan nacionalment deprimits. Sé que és molt cansat intentar viure només en català –em confesso pecador, al bar parlo sovint en castellà-, és esgotador sentir i llegir a imbecils dient que pel sol fet d’intentar viure en la meva llengua sóc un racista. Però senyors (i senyores, alguna n’hi ha) un país no el fa el govern mani qui mani, un país el fa la voluntat dels que hi viuen, el poble i l’elit, encara que a vegades sembla que uns i altres estem més preocupats per fer la contra que per fer país. Ui, perdó, m’ha sortit una expressió terriblement pujoliana. Potser el problema és que ara voldríem que la generalitat ens arreglés el país i la vida en lloc de treballar nosaltres per aconseguir això, si cal dedicant-nos a la política, però millor pensant i