El niu de l'esparver

Diu que cremen cotxes a La Republique. Hi ha qui diu que és la misèria, hi ha qui diu que és la religió dels actors del fet, hi ha qui aprofitarà per dir que és la llunyania a l'única religió veritable -aquesta religió que és proclama no religiosa, i es diu laica i republicana... i universal i multiètnica-, fins hi tot hi haurà qui aprofitarà per dir que és La Republique la causa de tots els mals. No ho se, íntimament jo m'apropo a la darrera explicació, com em temo que es nota llegint el paràgraf anterior. Públicament no m'atreveixo a afirmar-ho tant clarament, perquè els signes i les imatges no acaben de ser la realitat ni poden ser-la ni, segurament, seria desitjable que ho fossin. Quan llegeixo històries de l'història intento imaginar com hauria sentit un mig estranger -dic mig, Europa és des de molt abans que en formalitzéssim una unió, i de fet a l'edat mitjana era més del que és ara- episodis com el de la comuna de París, la revolta dels jamancis a Barcelo

Sempre he tingut una fixació especial pels cementiris. De fet podríem dir que sempre m'han fascinat. En aquest país tenim el problema que els cementiris semblen més un barri de blocs de pisos degradats que els magnífics jardins oberts que hi ha a terres més fredes. De tota manera a banda de flors seques i estàtues romàntiques -per tant decadents- també hi ha petites escletxes d'art que destaquen enmig d'imatges kitch i ombres de terror gòtic. La mort, per a mi, ha estat sempre més aquell personatge irònic que manega la partida a les novel·les de Terry Pratchet que una figura venjativa i cruel que sembla que ens mostra el nostre món ressentit per no poder vèncer-la a major glòria dels mites científics. De tota manera, passions religioses a banda, els cementiris, igual que els arbres genealògics, són monuments a la memòria dels nostres orígens. Aquests dies no són els millors per descobrir els cementiris al nostre país, són plens de vius i els vius no són l'essència