El niu de l'esparver

Vist el que he vist, Andalusia no es un desert. Des de l’avió es veia verd, amb angles rectes als camps i els cercles magnífics dels regs. Ara bé, calor en fa, i molta. Córdoba en obres es la barreja entre un esplendor trossejat amb pegats l’un sobre l’altre, la nostàlgia d’aquest passat i un present ple de barriades treballadores – o potser aturades, i no només pels seus habitants – Al pic del migdia l’únic lloc a on és pot sobreviure és a dins la Mezquita-Catedral com ecumènicament anomenen els cartells turístics. La immensitat del espai, trencat només pels altars catòlics que l’han apedaçada és una paràbola magnífica de la infinitud.

Els canvis no són sempre fàcils, de fet mai no ho són encara que presumim d’una mentalitat oberta i de poder adaptar-nos a qualsevol realitat sense massa esforç. Quan a la vida arribes a una cruïlla sense senyalitzar dubtes i a voltes pateixes. La majoria de cruïlles de la vida són senyalitzades, i aquestes, en general ni les veiem, seguim la senyal i a córrer, per això tenen tant d’èxit els codis de senyals estrictes i sense marge. Però a la que volem anar per la vida amb un manual d’instruccions i per sort no hi ha cap manual que respongui satisfactòriament a totes les cruïlles, com a molt et diuen que hi ha direccions que no s’han d’agafar. Malgrat el que he dit, tots fem servir la nostra guia personal a la vida, feta de retalls de les guies a l’ús, promogudes pels que han pensat en lloc nostre en un moment o altre, i per trossos dels mapes que tenen els nostres pares. Algú molt agosarat proclama que s’ha fet la seva guia del no res i molts altres proclamen no seguir cap guia. Jo

Hi ha dies que provoquen canvis, i a vegades la inspiració deixa pas a la acció així que una idea comença a prendre forma. Avui és el dia en que he deixat de pensar per començar a actuar. La veritat és que no se perquè ho escric, sobretot tenint en compte que això no ho llegeix ningú.