El niu de l'esparver

El clima és una de les meves passions, partint de la base que no en tinc ni idea. El clima influeix en la vida del país gairebé tant com els resultats del Barça. Procuro analitzar les coses que passen amb mètode científic. És el millor que tenim per tractar la realitat, malgrat que a mi els sentits i la paradoxa del temps em patinen una mica, molt de fet. Aquest any, pels observadors locals, sembla que sigui mentida això de l'escalfament del planeta, i és lògic, portem una llarga temporada d'informacions periodístiques poc precises que per raons desconegudes feien una crida a prevenir l'apocalipsi... per molt que el problema de fons existeix. Segurament, tal com funciona el sistema de govern d'occident, cal fer creure a la gent que les coses estan pitjor del que estan per tal d'aconseguir petits canvis importants. Però es trist. Sembla que no haguem avançat des de el punt administratiu i seguim confiant en falsos profetes que ens prometen el paradís sense que

Mai no he estat assemblearista perquè sempre he pensat que no hi ha cosa més fàcil de manipular que la massa, sobretot si no s'arriba a votar i aprovem les coses per aclamació. Els del partit dels grans funcionaris també pensen el mateix. Si no, no farien el paripé de fent veure que volen un referèndum a tot el regne per decidir com hem de governar-nos al principat. Avui, que finalment els de l' audiencia nacional -no ho escric com ho hauria d'escriure, que per menys li han fet una querella a l'Iu Forn, amb unes glorioses declaracions del ministre de la guerra, demostrant que es pot destrossar la gramàtica castellana i la seva pronuncia sent perfectament castís, a banda de com es pot insultar la intel·ligència de les persones educades i informades amb la sempre apreciable col·laboració de El Pais (el seu)- han decidit que ja era hora de deixar de fer el ridícul històric i ha deixat marxar els famosos papers (bé, encara no són a Sant Cugat però ja tenen permís), m'

Jo no faig el joc de l'honestedat intel·lectual . Ni en sé, ni em demaneu gaires virgeries de raonament quan les coses toquen al fetge. I el senyor de la RAE que va dir allò del derecho de conquista hem va tocar el fetge i la pera. Ja haureu endevinat que sóc fetitxista, i el paper imprès és un dels meus majors fetitxes, i pel que veig és una perversió que porta l'aire dels mantres mesetàris. Per sort els mantres tenen eficàcia relativa, sobretot a terres aspres on el power flower queda superat pel rigor de sobrietat obscena del Pep l'inquisidor o el somriure forçat del Puma Sabater. M'he quedat tranquil, i aquí en farem una celebració discreta, d'aquell que tanca caixa sorprès de poder-la quadrar quan ja estava decidit a donar-ho per perdut però que tampoc vol que se sàpiga massa que passa amb la caixa, més que res perquè de petits ens van dir que era obscè ensenyar les riqueses, per molt que siguin guanyades honradament.

Els del programa que Catalunya es mereix li han dedicat l'escola on va la nena tonta. Els predicadors de la puresa es mereixen el nom d'una escola encara que els falli el domini de l'instrument que usen, la llengua. L'home en sap; només ell, ara que no fa ni el Cuní, s'atreviria a batejar amb el seu nom el programa. Però hi toca, i toca matèria noble remenant les deposicions reals o imaginàries del teatrillu que presideix la sala de les nostres llars. Llaor al gran inquisidor... o potser conversador.

A vegades les modes poden arribar a ser agradables a la vista. Potser és pur fetitxisme, o potser és una projecció de l'ideal estètic que he anat construint-me projectant-ho de lectures, sèries de televisió i pel·lícules de l'oest. Diguem que m'agraden les botes per sobre els pantalons, hi ha senyores que les duen amb molta gràcia. També n'hi ha que farien bé d'amagar-les sota els pantalons o una faldilla llarga; els principis estètics,segment auri a banda, són difícilment generalitzables. De fet el calçat és una de les parts de l'indumentària més maltractades per les persones que s'han de vestir, pels comentaristes no especialitats de moda i pels historiadors. Ja sé que els lectors que em coneixeu en persona diran que valdria més que em preocupés per la meva indumentària i el meu calçat, i teniu raó, però jo, igual que el personatge de la cita, necessito ficar el nas on no em demanen per seguir respirant vida. Diumenge vaig quedar sorprès pel detall del col

El puritanisme és la perversió de la raó. I perdoneu-me la sentència. No ho he pogut evitar. Han fet saltar el lider d'un partit britànic perquè li agrada el mam. Segurament no és nou, però estem en un món de purs. Vam perdre les formes de convivència en nom de la llibertat i ara les voldrem reimposar en nom d'una nova moral, no per utilitat com hauria de ser -gràcies a en Cardús ho hem vist formulat una mica acadèmicament, per sort hi ha pensadors entre la misèria intel·lectual progressista d'aquest país-. És possible que m'enganxi de mal humor, però l'acumulació d'exigències de puresa per part de tothom, amb intel·lectuals exercint de sacerdots jutges de la nova moral, venent valors mentre diuen que no ho fan i presumint de ser lliures (d'allò que se'n deia lliurepensadors, que com deia aquell els que presumeixen de ser-ne no solen ser ni gaire lliures ni gaire pensadors -sempre hi ha excepcions, naturalment-). Em moc per alguns cercles de debat

Escric això mentre em fumo la primera i única pipa del dia i escolto el CD que vaig comprar a una banda de dixie que l'any passat trobaves sovint a Portal de l'Àngel, i que pels que ens agrada el gènere amb la ràbia del carrer era (o és, fa dies que no me'ls trobo) una excusa per donar una volta un xic més llarga i aturar-nos un moment. Ara que fumar-me la pipa és un acte íntim, com hauria d'haver estat sempre, potser la disfruto més. Hi va haver un temps, quan era adolescent i lliberal, per tant terriblement purità, que menyspreava cordialment les noies que duien escrit a la carpeta el mític lema "todo lo bueno de la vida o es perjudicial o es pecado o engorda" -per què aquestes coses sempre estan escrites en castellà i només se les pinten les noies?- Naturalment jo no fumava, però tampoc veia que fos pecat i la salut, la veritat, se me'n fotia una mica. Elles naturalment fumaven. Les interessants, es clar. Les que no fumaven eren aquelles que o bé eren i