El trumpisme o on ens vam equivocar

 Fa molt temps que dic que estem fent un occident per a postdocs sense fills. Sé que és una obsessió meva (en tinc moltes d'obsessions i van sortint quant surten).

Ara ens escandalitzem perquè al país que sembla el far d'occident no vota als ideòlegs del món urbà de postdocs sense fills tant com voldríem i  vota (encara que no guanyi -a hores d'ara encara no ho sabem-) un ninot de l'espectacle (que ja va guanyar un cop) per governar.

Però sabeu que passa: els postdocs sense fills, benpensants i amb preocupacions de nen de casa bona són minoria arreu. Ho hem vestit de grans lluites per la humanitat oblidant què el que mou a la persona és la persona i la seva tribu (família extensa amb sort). La resta és poesia.

I segurament el vell establishment ha tornat a guanyar perquè ningú es pot permetre que els míssils nuclears estiguin en mans d'un maverik. Però el monstre ha sortit del niu. I l'ha creat el món universitari benpensant. Perquè el monstre no dona solucions, però té clars els culpables. 

Farsa vol dir rellenu

Avui, novament (i en van un munt), ens hem trobat amb un nou esperpent judicial que afecta a Catalunya. De fet a més d'un però ja sabeu que algunes coses són un simple passa que t'he vist. En general sabíem que passaria un moment o altre perquè si alguna cosa no pot sofrir Madrid (concepte) és l'anomalia que representa Catalunya dins del seu (des)ordre mental.

Més enllà del motius xenòfobs (sí, a Espanya hi ha xenofòbia mal païda en vers dels catalans) hi ha un motiu d'essències. Segurament em repeteixo però el problema d'Espanya (i la virtut que la fa sobreviure) és que només és una llei (i els seus reglaments).

Per això el poder dels sabres ha passat a ser el poder de les togues però amb els mateixos problemes de raquitisme que tenien els sabres en el seu moment. Catalunya, institucionalment, té el mateix problema malgrat que la societat civil (la de debò, no els que es fan dir societat civil) va per la seva banda. Com hem fet sempre, per altra banda.

A Catalunya les institucions son una farsa (una farsa és una cosa que es fa servir per omplir, en teatre eren obretes curtes per entretenir al personal als entreactes) i sempre ho seran. Si més no mentre formem part d'Espanya. 

Entendre això és important. Entendre que si un país tan disfuncional pot sobreviure és perquè institucionalment no som res i les institucions ens són alienes és el que ens permet sobreviure i que no quedem absorbits del tot per la mediocritat d'Espanya.

I, al tanto, que nosaltres si ens hi posem podem ser molt mediocres. Només cal veure quins discursos infantiloides comprem en general.   

Agendes estranyes

He anat dient que en parlaria i no ho he fet, de fet tampoc ho faig ara, però malgrat tot em costa molt parlar de coses estranyes de gent i projectes pels que tinc interès.

Segurament estem en una cruïlla on tot el que no és règim serà titllat de prepolític. I, segurament, serà cert perquè la política al nostre país i al regne en general també és prepolítica.

Dit això, vaig ser entre bambolines a la primera fase del procés de primaries i vaig veure coses que em semblaven evidents però que ningú deia o fins i tot negava. En general, la política sigui nova o vella sempre té una sala de màquines d'on hom en surt emmascarat. Tampoc és greu, no es pot lluitar contra el fat.

La primera cosa que em sorprèn (va sorprendre), i molt, és l'amateurisme de la ANC. No perquè no sabés que ho és, si no pel grau de deliri que hi havia. Sí, ja sé que el nyap del reglament no va ser només cosa seva però no era esperable que tanta capacitat organitzativa d'espectacles quedés trinxada per un no saber què es vol.

La segona és aquesta cosa de fer veure que no sabem qui és qui (aquí em callo tres coses, qui sap de què va m'entendrà i qui no té camí per imaginar). Catalunya és un país petit i ens coneixem tots i alguns no som gaire sensibles a les festetes.

La tercera, segurament la més important, és que ningú dels tres o quatre peus què té el moviment de primàries ha explicitat el gran problema que tenen: El sistema electoral està pensat per votar partits i no persones, per personalista que sigui el partit (o la llista) però les campanyes son absolutament personalistes. Si a aquesta esquizofrènia hi afegim que no ho hem fet prou polit és molt difícil arrencar res fora del cercle de convençuts (i els cercles de convençuts sempre tendeixen a la escissió, tot és personal).

Finalment, hi ha qui critica l'entorn de les cares visibles i no, l'entorn no és el problema. Si més no l'entorn ha plantejat preguntes i marcs necessaris.

Potser el problema són els pinyols, un per no manifestar-se prou i l'altre per fer il·lusionisme.

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot. 

Morfeu al Tibet

Desconec si estem dins d'un espectacle producte de substàncies estupefaents o simplement el fat ha decidit que veiem elefants roses però pel camí hem decidit que la veritat o la mentida depenen simplement del que decideixi el poder en forma de tribunal.

Podem pensar que ens hem instal·lat en una mena de maresma sense fi, plena de boira i sorolls estranys. Sense cap certesa i sense cap seguretat de trobar una terra fèrtil un cop acabin els mosquits.

En gran part és cert perquè ens hem pres aquesta cosa que passa a Catalunya com un joc d'adolescents, una baralla entre gent que encara no ha acabat de fer-se adulta i prefereix parlar de puresa tot gaudint d'un Margarita o un Kalimotxo  que fer-se gran anant a buscar el vi de dinar a la bodega del barri.

Per fer-se gran cal prendre decisions pròpies en funció d'un mateix i no a favor o en contra d'altres. I assumir el risc d'equivocar l'acció. Però aquí sembla que només estimem el risc dels altres més enllà de les nostres fanfarronades d'adolescent hormonat.

El vot del meu pare

El meu pare sempre s'havia pres molt seriosament la política, la civilitat i el país. De fet deia que elecció darrera elecció els catalans demostràvem que no ens creiem gaire els país i que les actuacions dels nostres governants no es corresponien amb l'esperit que exigeix creure realment que el que governes és un país i no una mena de sucursaleta (les paraules són meves, l'esperit del que et diuen et queda amb set o vuit anys però no sempre els mots).

Ell que era un home d'ordre, independentista i d'ordre, i segurament no hagués anat a les manifestacions que hem fet aquests anys. Però diumenge aniria a votar com va fer sempre que va poder (tret del referèndum trampa de la OTAN, un dia en parlaré) i hagués votat independència. Amb alguns dubtes, perquè cap candidatura independentista ha pensat gaire en la gent d'ordre.

Segurament estaria content de tot el que ha passat a Catalunya des de que va morir. Bé, de tot no, que les performances no li anaven gaire i algunes punyalades que s'han repartit no li haguessin agradat. De fet és provable que rondinés com un soci del Barça a tribuna dient que tot plegat és una maniobra de distracció i que en Mas hauria d'haver engegat a tota la colla al rec.

I patiria pel que passi dilluns. De fet jo també pateixo pel que passarà dilluns. Tinc coll avall que l'independentisme guanyarà diumenge però tinc dubtes de si aquests tres darrers anys hem aprés a creure en el país i en la seva gent i si tindrem prou múscul per tirar endavant.

Confio en que el tinguem. Alea jacta est i endavant les atxes.

El Procés ha mort, visca El Procés.

Veig bona part de l’independentisme per terra després d’aquestes municipals, uns que si llistes úniques, d’altres parlant de no sé que de marejar la perdiu i que si tot va massa a poc a poc. Com si fa sis mesos l’independentisme del tot o res fos majoritari.

No, despistat, ni ho era aleshores ni ho és ara. Potser sí que és majoritari un independentisme de gestos que no saps si avança o no, però tenim el país que tenim i amb això hem de conviure.

A Catalunya hi ha els campions de les causes perdudes sempre que siguin platòniques: Som un país refotudament platònic.  I per això ni vivim ni acabem de morir. Per això tot sembla tan complicat però cada dia obrim la persiana i ens en sortim prou bé.

Entre nosaltres, ho porto al pap des de fa uns mesos:

Algú pensa que Barcelona es podia permetre tenir gaire temps més un alcalde que està clarament malalt i no té cap successor amb cara i ulls al seu partit?

Algú pensa que es pot guanyar una ciutat com Barcelona sense estar cada dia als barris trescant amb la gent que hi crea opinió i que és qui després vota?

Algú pensa que la candidatura de BeC està feta en quatre dies?

Algú pensa que C’s pot créixer gaire més si els seus interventors amagaven ahir l’acreditació no sé encara per què?

Que jo pensi  que BeC és establishment és un pensament personal. Tinc raons per pensar-ho, evidentment, però l’Ada Colau no és una xixarel•la i la gent del seu equip sap llegir les dades demogràfiques (cosa que no sembla que sàpiguen la majoria dels seus rivals).

Dit això, a partir d’ara governar Barcelona no serà fàcil, però ja fa uns anys que no ho és. I no, apreciats colauers, no em val la excusa que tots estan en contra nostra. Ni és veritat, ni és presentable. Ja sé que les promeses se les emporta el vent, i vosaltres mateixos sabeu que hi ha coses que eren fum: però ara teniu a les mans una gran ciutat de categoria B. Podreu fer-ne una ciutat endreçada?

Violències

Es veu que si la violència va contra alguns no es pot denunciar. Mai no sabré si és que hi ha víctimes de primera i víctimes de segona, si és que la lluita de classes converteix als lluitadors en paladins immaculats o què tots plegats som una colla de cínics. No ho sé, i no aventuraré la meva hipòtesi que té molt mala sombra.

Quan en Pere Navarro va convertir un incident personal en un casus belli polític va ridiculitzar qualsevol defensa de la política neta en front a l'estigmatizació de l'adversari (o de l'enemic). D'això, d'estigmatitzar l'adversari, en viu tothom. Però, singularment, ho aplica en pro d'un bé superior tota l'esquerra amb una gran dosi d'impunitat.

Avui he llegit que mafiós és el nou Godwin i és cert, però no és nou. Té la seva gràcia, per no dir que fa molta pena, veure als denunciadors denunciant només les misèries dels altres partits i convertint la persecució de la corrupció en una mena d'acudit del dentista on només es mou si no hi ha res que ens esquitxi.

Però és bastant delirant veure partits que presumeixen de no deixar passar cap escletxa racista o etnicista presenten a les llistes personatges amb un historial clarament etnicista (cal dir que camuflen, a estones l'etnicisme vestint-lo de classisme que deu ser més acceptable).

Però que hi farem, a vegades penso que a l'esquerra es fa campanya guiada per politòlegs que han fet la seva formació sentimental en escoles de l'Obra.

Psicodrama

Estem tornant-nos tots bojos, que es convertís en pensament dominant el pensament màgic de la independència sense trencar cap plat i en un termini  curt fa pensar que com a societat tenim un pensament basat en un món oníric bastant irreal.

Ben mirat tampoc és tant estrany. Aquí triomfa un pacifisme bastant innocent en el que sembla que si nosaltres no tenim armes no estarem mai involucrats en cap guerra, o aquella estranya visió dels serveis públics que diu que si es posen diners en un servei funcionarà bé s’organitzi com s’organitzi.

Això fa que a l’hora de la veritat tot quedi a mitges, ningú que sigui gaire realista compra relats del món dels somnis. Però tenim un problema, qualsevol relat realista sobre Catalunya és irreal. Ho és perquè les nostres estructures no es corresponen amb la realitat de les persones que vivim al país.

Cada cop que hi penso tinc la sensació que si Catalunya és alguna cosa és perquè fa molts anys que tenim el poder lluny. Si el poder hagués estat aquí no hi hagués hagut mai un debat de pensaments construïts al regne de Morfeu. I diuen que Zeus volia la mort de Morfeu.

No sabem jugar a escacs ni a la botifarra

De tant en tant, com aquell riu andalús, sorgeix un debat recursiu (i recurrent) sobre l’oficialitat del castellà en l’hipotètic estat català independent. Naturalment, d’aquella manera mesella, com solem fer els debats a aquest país: Sense pensar  en objectius ni en realitats ni, òbviament, en possibilitats.

Aquest debat el  va encetar pèl gran públic ERC quan va fer la aposta estratègica de substituir al PSC al Baix Llobregat. Naturalment, sense haver entès cap enquesta ni haver fet cap estudi seriós de mercat: pensant només en tòpic i amb bastant biaix cognitiu. Però el primer cop que en vaig sentit parlar va ser en el món de l’esquerra independentista, actualment proper a les CUP.

El catalanisme clàssic reacciona de manera virulenta a aquesta aposta, perquè el catalanisme ha estat sempre fonamentalment lingüístic i perquè, legítimament, pensa que apostar per la cooficialitat és condemnar el català a la desaparició. (Per altra banda algú m’haurà d’explicar algun dia que vol dir cooficialitat, però això és un altre article).

I el problema, en el fons sempre és el mateix: No sabem jugar a escacs ni a la botifarra. No cal ser gaire espavilat per pensar que si mai són independents haurem de protegir d’una manera o altra la població castellanoparlant, per tant fora intel·ligent guardar aquesta carta per quan negociem amb Espanya, no usar-la per fer la majoria.

Una constitució de menors d'edat

Estic sorprès d'aquesta cosa que ha perpetrat el jutge Vidal com a esborrany de constitució catalana: no hi ha per on agafar-la. Si les seves sentències tenen el rigor i la neutralitat ideològica d'aquest pamflet l'han d'expulsar de la carrera judicial, no per fer la constitució catalana si no per parcial i incoherent (em temo que el mal és general a la judicatura espanyola però).

Vaig tenir un molt bon professor de filosofia, que ara fa ponències a congressos organitzats per Somatemps, que un dia ens va defensar que el millor sistema de govern mai creat és el govern dels jutges bíblic... Espero que tinguessin algun sistema per filtrar els jutges attention whore, perquè si no anaven ben servits.

Entenc que és una bona idea fer bullir l'olla, però tot plegat és tan delirant que fa venir ganes d'engegar-ho tot a rodar. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història de les constitucions del món és que han de poder adaptar-se a l'evolució de la societat i aquest pamflet és absolutament inadaptable: és una declaració ideològica de l'estil del dret a la felicitat de l'estatutet, amb l'agreujant de exigir-ne obligat compliment.

Tot plegat és, en el fons, aquest pensament de menors d'edat que arrosseguem. La rèmora d'una societat que ja no recorda que és un estat i es pot permetre parlar d'ideals absoluts perquè mai haurà d'afrontar-los. La penitència que el pensament il·lustrat ens l'hagin marcat partits amb vocació d'oposició eterna. Així ens va i així va el procés.

Roadmap

A vegades penso que vivim en un país d’una candidesa infinita. Sempre em sorprendrà aquesta capacitat de sublimar fe en una mena de valors universals que no practiquem ni vivim que tenim com a societat. Ep, i els valors propis els considerem una antigalla no prou universal.

Som tan cursis que volem la independència sense ser nacionalistes perquè les nacions no existeixen. Som tan tous que volem fer un procés de construcció nacional que no trencarà cap plat. Som tant càndids que pensem que Ghandhi va fer la independència de l’Índia tot sol assegut al carrer.

Hem fet nostres totes les místiques del segle XX traient-li tota l’èpica. I, a vegades, penso que a Catalunya hem aconseguit crear la caricatura de tots els papanatismes d’occident. Per això semblem una colla de lloques cada cop que es mou alguna cosa a Palau i rodalies.

Ahir els dos partits importants del país van dir que tornaven a ser amics (i potser algú s’ho va creure) i que seguirien amb el que van pactar fa dos anys fins a la tardor. Res de nou sota el sol.

Fa anys que no m’afaito i fa dies que tinc clar que ningú (dels que tenen una miqueta de poder) vol eleccions abans de les municipals: hi ha moltes famílies que han de sopar cada dia. Fet i fotut, aquestes eleccions municipals són un gra al cul del procés (si el procés és res més que una gran pantomima).

Tenim el poble que tenim. Tenim els polítics que tenim. I deixem-nos d’històries, si volem ser independents un moment o altre haurem d’enfrontar-nos amb la realitat: els que tenim davant no són una colla d’aficionats, tenen les eines (i les armes) per complicar-nos la vida i estem sols. 

Pretendre que ens en sortirem amb performances,  eleccions i declaracions d’independència sense res darrera és només la culminació del nostre relat melindro. I ho compren tots els partits més o menys independentistes: CiU, ERC i les CUP. (Els que no estan al parlament simplement no són).

Sóc fred

L'altre dia m'ho van dir i  potser sigui cert. No tinc un tarannà donat al somriure i a la rialla fàcil. Però ric exageradament i m'adapto amb certa facilitat a tots els entorns que m'envolten. I sense la barrera electrònica sóc poc abrandat defensant les meves posicions com l'home de l'acudit:

Vostè com és que es conserva tant bé?

Jo, perquè no discuteixo mai amb ningú.

Va, home, no serà per això.

Doncs no serà per això.

I qui dia passa, any empeny. Però amb les barreres adequades sóc un home de conviccions pètries i de lògiques de pedra picada.

En realitat no sóc ni una cosa ni l'altra, sóc un home amb dubtes poc tolerant a les lògiques simplistes i menys tolerant encara a la deshonestedat intel·lectual. Especialment si és autoinflingida. Potser perquè penso que, a vegades, m'enganyo a mi mateix.

I tot plegat fa que en viu pràcticament no parli mai de política, ni de cultura, ni d'història, si no és en entorns molt escollits on les meves idees una mica marcianes no seran atacades per dissidents. Porto molt malament la meva dissidència crònica i el meu tarannà del segle XVIII.

Avui pensava que al twitter no faig altra cosa que donar la brasa Amb el ditxós procés i a la meva vida normal pràcticament no n'he parlat. Potser potser és que no tinc amics o potser és que encara tinc por de defensar la meva postura: Defensar la independència no és gratis, per molt que ara els unionistes plorin llàgrimes de cocodril.

Disc sol·licitat per a l'Enric Vila

L’altre dia vam tenir una petita conversa al twitter. I ell, una persona de projecció pública, va demanar-me a mi, un noningú, la meva opinió sobre el relat que transmeten els seus articles recents. Diu que n’escriu un diari.

No, no cauré en el que va dir una contertuliana: "Analista de prestigi cau en el pou del libel, menyspreant els seus lectors" perquè no és això. De prestigi en té, guanyat a pols. De valentia també, molta. S’ha atrevit des de fa molts anys a posar en dubte idees escleròtiques del catalanisme, nacionalisme inclòs, que ningú ha gosat gairebé mai posar en dubte. Ha fet pensar i ha estructurat idees que d’altres menys formats en aquests temes intuíem coixes però no sabíem com expressar.

Tot plegat ve d’una conversa on hi havia gent a la que no li agraden les crítiques al MHP Mas, i l’Enric n’ha publicades unes quantes darrerament. També hi érem gent que no hem vist clar el paperot que ha fet ERC entre la suspensió del primer 9N i el moment de la conversa. Ens va dir que érem fans del Puigcercós.

No, no penso que hagi estat abduït per Fra Junqueras. De fet, tampoc penso que la seva postura sigui oficialisme d’ERC. Ni tant sols hi veig una difamació malintencionada del MHP. Però sí que usa un estil formalment brut en la descripció del format institucional d’aquesta cosa que en diem procés. Ja fa temps que usa aquest estil, però quan hi estàs d’acord agrada.

Tot plegat, penso, ve d’una tesi que pateix de premisses correctes però sembla que n’extreu –no només ell- una presumpció sobre les intencions del president poc afinada. Parla que l’objectiu és una reforma constitucional i que s’acabarà actuant tard i malament. Sobre la segona part, el que jo en dic la tesi 6 d’octubre, no m’hi estendré perquè encara no en tinc una opinió formada. 

Sobre la reforma constitucional sí que en parlaré. I, sobretot, sobre la presumpció que el President no va de debò. En seriu diríem a casa. Fa temps que tinc clar que la idea del President és la solució “Puerto Rico”. I que la busca seriosament. Penso que busca seriosament una solució que ens permeti als catalans treure’ns la rèmora d’Espanya sense trencar gaires plats. Desconec si l’Enric veu mateix que veig jo. El que sí que penso és que, com jo, pensa que la solució sense trencar plats no existeix i ho expressa com ho expressa.

Fotografia d'un instant

Camins de glòria és una gran pel·lícula antimilitarista que no m’ha fet pacifista de la mateixa manera que els contes i novel·les de Howard Fast no em van convertir en comunista. I em van agradar molt, la pel·lícula i les novel·les. Només les lliga Kubrick i una intel·lectualitat ara ja antiga. Però jo no faig fàstics a l’antigor perquè sense l’antigor el present és foc d’encenalls.

Tots ens hem culturitzat sobre visions pop de coses antigues, fins i tot els savis de la torre d’ivori veuen l’antigor pel forat del seu pop elititzat. El pop, com gairebé tot en aquest món, és un esquema profundament maniqueu. L’antimaniqueisme també, no s’hi val enganyar-se. Però més enllà d’aquest joc de bons i de dolents tothom cita Maquiavel sense haver-lo entès i, sovint, sense haver-lo llegit.

El meu imaginari preadolescent és el món d’aventures perfectament britànic que va de Dick Turpin a John Silver i de David Balfour al Dr Manette. I així he sortit jo, antic i anglòfil. És a dir: un home d’ordre i de justícia no legalista, conservador però gens purità. Bé, home ja ho vaig néixer i res no m’ha canviat el tarannà. Però la part important és que aquest solatge fa que sàpiga, o cregui saber, que hi ha coses que no és poden trencar, però que la llei és un accident.

I aquí estem, veient-les passar acompanyat pel doctor Maturin. Veient com el teatrillu ens inunda el pensament de fracassos suposats i traïcions imaginades, mentre penso en les estàtues de la façana de l’Ajuntament de Barcelona que de petit vaig sentir dir que deien: “el rei diu que plou i en Fivaller que ja ha parat”.

Codi consulta

Ho escric després de no haver vist la convocatòria i abans que a Madrid facin el seu gest de força: guions de serie negra. De mal humor negre de bona part de l'unionisme teòricament demòcrata.

Perquè el problema no és la consulta, ni la independència, ni la democràcia, ni la llei. El problema és d'una simplicitat exagerada: per als unionistes els catalans no existim. L'unionisme, fins i tot el que viu i treballa a Catalunya i es considera català, considera que Catalunya només és un detall folklòric dins una única realitat: Espanya.

Els unionistes més espavilats no busquen Espanya en l'accident geogràfic ni confonen la província romana amb una realitat nacional. Però no ens reconeixen, per això són prohibicionistes. Aquesta és la principal raó per la que penso que si votem, surti el que surti, hem guanyat. Tots, els unionistes catalans també, perquè deixarem de ser un gra al cul d'Espanya per ser membres d'alguna cosa. 

Ara bé, no sé si votarem. No està el món, no està occident sobretot, per sacrificis. I les armes les té Espanya. I la llei. La llei per Espanya és important perquè Espanya només és la llei. No és res més perquè no és capaç de projectar res. Perquè Espanya (Madrid) és només la cort, la llotja del Bernabeu i els alts funcionaris. Si fossin (si creguessin que són) alguna cosa més tot seria més fàcil. Fins i tot ser part d'Espanya.

Lliçons pujolianes

He sentit d'esquitllentes la compareixença del president Pujol, Jordi Pujol, a la comissió del Parlament. He seguit a estones el que deia la gent al meu TL del Twitter. I he arribat a una conclusió: Els nostres representants polítics són mesells.

Si muntes una litúrgia, una compareixença és una litúrgia, no pots passar de missa de vuit a El Molino i d'aquí a un interrogatori sumari (sense respostes). En Pujol se'ls ha pixat a sobre, i això no ens ho podem permetre.

Les esbroncades d'en Pujol, mítiques al seu moment, són d'una altra època i d'un estil de país que no vull meu. No, de cap manera, i la dignitat d'un parlament no se les pot permetre. És lamentable que es doni peu a coses d'aquestes, perquè: amb quina força moral una senyora que s'ha negat a comparèixer al parlament es pot encarar a un personatge així? Quina força pot tenir un orador, sobrevalorat, que el seu parlamentari europeu va rebre per error diners d'en Fèlix Millet a Suïssa?

Tot plegat sense entrar en la tria de portaveus dels dos grups grans: La Gemma Calvet és una oradora pèssima i el quinqui és quinqui i poca cosa més. Senyors (i senyores) la compareixença d'un expresident enganxat en fals és una cosa prou seriosa com per fer el ridícul.

Després hi ha l'esquerra de debò, versió clàssica i versió cupaire. Aquests han fet més el paper fiscal, un amb un memorial de greuges que al final ha patinat i l'altre intentant fer un discurs literari. Si controlés més l'oratòria hagués estat un bon discurs. Segurament serà un bon article.

Però tot plegat foc d'encenalls, piules de decoració al voltant d'una cosa que sembla que està passant però que em recorda massa als fets del freedom for catalonia: Volem fer una truita però no sabem quins ingredients hi van. I el primer ingredient que fa falta per fer un estat és tenir sentit de que vol dir ser un estat, aquestes coses passen per entendre les litúrgies d'un estat.

Parlant de moral

Llegeixo, aquí i allà, pràcticament tot el que m'arriba. Coses que m'agraden i coses que no m'agraden. Coses que m'interessen i coses que no m'interessen gaire. Coses que parlen d'aquesta lluminària que anomenem procés i coses, la majoria, que no hi tenen  gaire a veure.

I sempre parlem de moral. A totes hores i en tot moment
.

Em diuen que no és cert, que parlem de moltes altres coses, que parlem de futbol, de política, d'economia, de sentiments, de tot el que se'ns passa pèl cap.

Desenganyem-nos, parlem de moral. Estem obsessionats amb la moral i quan parlem del Barça parlem o de valors (moral) i de la vida dissoluta que li envegem a l'expresident Laporta. Quan parlem de política parlem de lleis i legitimitats: moral al cap i a la fi.

No em sembla malament, fet i fotut, la nostra vida és un compendi de decisions morals que dissimulem tan com podem. Vam fer veure que matant Déu matàvem la moralitat i ara ens hem tornat uns puritans, uns soldats de la New Model Army de Cronwell sense Déu.

Això de les primàries del PSC

Quan vaig sentir que al PSC farien unes primàries obertes em va sortir un: ah, però li deixaran fer la llista que li sembli al candidat? Em van contestar que no. Naturalment.
No podem esperar una altra cosa d'un partit que està copiant, convenientment actualitzat, civilitzat i sense poder, la filosofia del NKVD. Amb perdó.

La cosa té la seva gràcia, perquè unes primàries exigirien que els "aparells" dels partits (maleïda paraula) es quedessin discretament amagats als quarters d'hivern i fessin el que no saben fer amb els seus grups municipals: d'assessories. No parlo del PSC, que és un dels que menys malament ha fet aquesta feina, parlo en general. Però han plantejat (van plantejar) això de les primàries com una gran operació de màrqueting en nom d'una regeneració de la democràcia que no es creu ningú, ni els que l'han plantejada.

L'altre dia a can Twitter a @elsomatent i alguns altres se'ls va acudir que podien posar nerviosos als factòtums de l'enfonsada del PSC. Sí, maltractar al PSC s'ha convertit en l'esport nacional, com ho va ser en el seu moment criticar al PP i d'altres coses. Surt gairebé gratis i a tots ens agrada, encara que només sigui per cobrar-nos deutes del passat.

D'aquesta boutade en va sortir una campanya al Twitter identificada amb #indyXmarti Fins aquí una petitla trollejada amistosa. O no tant amistosa, cadascú se sap la seva. Però la cosa ha sortit bé: els diaris se n'han fer ressò i la campanya es passeja fora del Twitter i de la xarxa. I sembla que a l'aparell del PSC n'han fet cagarel·la. Al Jordi Martí no li han fet cap favor, però s'ho ha pres amb esportivitat i paga la pena llegir el que n'ha escrit. Parla clar per qui el vulgui entendre. Suposo que l'home deu estar prou escarmentat d'haver de sortir d'una votació per no sentir-se còmode votant el que el seu grup li imposava tot i ser el cap del grup.

I jo que faré? Res. Em crec massa això de la litúrgia de la democràcia com per participar en les primaries d'un partit que, sigui qui sigui el candidat, no votaré a les properes municipals.

Tot fent el melindro

No estic segur de qui va inventar el concepte #melindrisme (*) però trobo que fa una magnífica del nostre carregament de lliris i del nostre tarannà de vestals.

Aquest vespre omplirem el Camp Nou tot fent l'enèsim numeret estètic d'autoafirmació. Bé, no ho critico, però tota aquesta parafernàlia naïf no és res si no la suquem en xocolata ben negra (i segurament sense sucre).

És com tot aquest debat (per dir-ne alguna cosa) que hi ha hagut sobre les llengües oficials que tindrem un cop siguem independents (si mai ho som) que ja ha comportat la dimissió d'algun element especialment vàlid de cara a ser alguna cosa. No podem fer debats quan no toquen partint de l'absoluta bondat.

Ni som purs, ni som estrictament bons, ni el procés que ens porti on ens hagi de portar serà dolç. Tot canvi és traumàtic i el món no és un arc de Sant Martí habitat per llumicorns.

Una de les coses que em fa ser més escèptic amb tot aquest procés és la nostra tirada a fer el melindro constantment, malgrat que hi hagi que pensa que això de fer el melindro només ho fem veure i potser a base de garrotades deixarem de fer-lo.


(*) Penso que surt d'en @Cr_Segura, però no n'estic segur