El niu de l'esparver

Tots fem, com bonament podem, el que ens sembla (o el que ens deixen). A vegades em sorprenc sintonitzant molt bé amb gent amb idees oposades (o aparentment contradictòries) a les meves. Pensant enrere sempre havia defensat que les coses eren "naturals", que un humà té la naturalesa que té i com a tal actua. Amb l'edat he anat veient que la "cultura" (entesa com a creació de grups humans per sobre de la natura) pot ser més forta que la "natura" crua... durant una estona (que poden ser unes quantes generacions). No recordo on vaig sentir que per apostar cal una dosi important de sentit de l'humor (déu me'n guard de fer broma de la patologia del joc, però penso que l'essència de la frase s'entén). A mi m'agrada apostar, el risc és l'únic camí per innovar. Anava a escriure evolucionar però no vull entrar en més jardins dels estrictament necessaris.  Una de les coses que més m'està sorprenent d'aquests darrers m

Sí, m'ha quedat una mica títol de cançó d'en Lluís Llach però per mi serà una mica com el Nadal de fa uns quants anys quan més o menys a aquesta hora va morir el meu avi mentre jo li feia companyia. Potser per això avui m'he posat de banda sonora jazz Christmas tot alimentant la melangia. Potser. Potser simplement és mirar enrere a les incerteses i pors que arrosseguem a casa el darrer any i mig. Sovint penso que la crisi del Covid a casa ens ha fet un favor: ha normalitzat (valor estadístic) la nostra anormalitat. En tot cas havent sopat farem cagar el tió. Demà ja veurem què fem i a qui anem a veure: mascareta posada desprès de dinar. Penso que algun altre tió picarem també: hi ha tronques arreu. En tot cas ha quedat un Nadal al que li manca una llar (de foc).  Estrenaré una pipa (no sé on, a casa no puc fumar per respecte als altres i no marxarem a la nostra futura primera residència perquè hi fot massa fred).  Ha estat un any de baralles: sóc antic i em costa no baralla