Us serè sincer, la part de les enquestes que parla d'independència i de referèndums no la comentaré perquè no tinc dades per dir què en penso. Però la part dels resultats sí, i a més se m'encén el LED de tècnic i la passió per les mecàniques electorals.
D'enquestes sobre resultats avui n'han publicat dues més (El Mundo i La Razón) que no comentaré per ara, ni les tinc, ni em fan variar gaire el que diré (una diu el mateix que la de La Vanguardia cuinat d'una altra manera i l'altra està en la línia esperpèntica habitual del diari del Sr Lara i hi falten 3 diputats perduts als llimbs).
D'entrada he de dir que, per una vegada, el text dels articles i les dades que ensenyen no em casen. Sense tenir tota l'enquesta és difícil fer-se una idea de que pensaven els cuiners mentre feien anar els fogons, però tinc la sensació que a l'hora de donar dades han volgut ser més conservadors que en el escrit.
Partit a partit:
CiU: Tot i que la pujada de percentatge de vot global és de 5 punts només consolida un diputat més per circunscripció, cosa que els deixa a 1 de la majoria absoluta. Penso que al carrer Còrsega estan posant un altar al Sr Navarro per tal que acabi d'enfonsar el PSC, cosa que si que els garantiria la majoria absoluta (misèries de la llei d'Hont -un dia d'aquests en faig una nota a veure si l'entenen alguns grans comunicadors-).
PSC: Perdent només tres punts percentuals perd set diputats, segurament per la forma com funciona la llei d'Hont. Segueixen sent segons, però tenint en compte que el seu candidat està millor valorat pels votants de CiU que pels del PSC, no m'estranyaria que en perdessin 3 o 4 més i quedessin frec a frec amb el PP.
PP: En percentatges, si fa no fa, es queden iguals. Haurem de comparar amb altres enquestes per dir per on va. Tinc la sensació que amb aquests els cuiners mai no acaben de veure-ho clar. La meva impressió és que mentre no es parli de retallades es mantindran o pujaran una miqueta.
ERC: Pugen, però poc. Menys del que els donaria els 3 puntets que pugen. L'aclaparador avantatge de CiU a Girona i Lleida fa que no en treguin gaire rèdit.
ICV: No em quadra el que veig a les taules amb els resultats que els donen: o surten molts vots perduts a Tarragona, Lleida i Girona o haurien de treure'n algun més a Barcelona.
C's i SI: El seu resultat dependrà molt de la participació. La llei electoral (que no la llei d'Hont) demana un mínim d'un 3% per comptar en cada circunscripció. La meva aposta és que si la participació passa del 65% és queden tots dos fora.
Els de La Vanguardia parlen d'un 61% de participació. Si realment només va a votar un 61% del cens vol dir que una bona part de la gent pensa que aquestes eleccions no són gaire importants. Potser que en ho fem mirar.
30 de setembre 2012
29 de setembre 2012
Pensant en feudal
L'altre dia un expresident de la junta d'Extremadura va fer-nos saber que els havíem de tornar els 150000 extremenys que els vam sostreure fa quaranta anys. Sembla ser que ha rectificat, però el que està dit està dit.
Segurament no hauríem de donar-hi més importància, però aquest argument no és original d'aquest senyor. Aquest argument l'he sentit sovint a Catalunya, moltes vegades esgrimit per gent que no són immigrants, ni fills d'immigrants. És el vell argumentari que diu que Catalunya va ser aixecada per andalusos, extremenys i murcians que van ser deportats pel franquisme cap a Catalunya per privilegiar als catalans.
La desgràcia dels mites històrics (i els mites obrers són boires sublimades dels mites històrics) és que distorsionen irracionalment la realitat, però quan algú parla de sostracció de persones fa quaranta anys, quan ja no hi havia deportacions ni exilis judicials és que lliga les persones a la terra, al feu, retrocedim molts segles de pensament occidental. Per això no entenem Espanya, bona part d'Espanya.
Per sort, a banda d'algun cafre estrany, ningú jutja la catalanitat per puresa de sang ni per lligams a la terra. En el fons és català qui ho vol ser i per tant podem deixar de ser-ho en el moment que vulguem.
Aquestes cafrades (la d'en Lara la deixo per un altre dia si hi ha temps), potencialment, ens poden fer perdre el sentit de país que hem aconseguit mantenir fins ara. Sembla que els partits majoritaris del sector autodeterminista no estan disposats a caure a la trampa. Els peix bullit, per ara, tampoc. El problema, per aquesta banda, el tenim en els deterministes, grossos i petits.
Desgraciadament, l'unionisme a Catalunya és etnicista i profundament tribal. Per això intenta arrossegar als altres, especialment als peix bullit, cap a aquest tipus de dicotomies per tal de poder acusar als altres (sempre hi ha els altres) de racistes i xenòfobs.
Confio que tots plegats ens sabrem sostreure d'aquest tipus d'argumentacions, però tinc por que fem sortir argumentaris tronats propis de la primera "ciència" antropomorfista i de màquines binàries.
Segurament no hauríem de donar-hi més importància, però aquest argument no és original d'aquest senyor. Aquest argument l'he sentit sovint a Catalunya, moltes vegades esgrimit per gent que no són immigrants, ni fills d'immigrants. És el vell argumentari que diu que Catalunya va ser aixecada per andalusos, extremenys i murcians que van ser deportats pel franquisme cap a Catalunya per privilegiar als catalans.
La desgràcia dels mites històrics (i els mites obrers són boires sublimades dels mites històrics) és que distorsionen irracionalment la realitat, però quan algú parla de sostracció de persones fa quaranta anys, quan ja no hi havia deportacions ni exilis judicials és que lliga les persones a la terra, al feu, retrocedim molts segles de pensament occidental. Per això no entenem Espanya, bona part d'Espanya.
Per sort, a banda d'algun cafre estrany, ningú jutja la catalanitat per puresa de sang ni per lligams a la terra. En el fons és català qui ho vol ser i per tant podem deixar de ser-ho en el moment que vulguem.
Aquestes cafrades (la d'en Lara la deixo per un altre dia si hi ha temps), potencialment, ens poden fer perdre el sentit de país que hem aconseguit mantenir fins ara. Sembla que els partits majoritaris del sector autodeterminista no estan disposats a caure a la trampa. Els peix bullit, per ara, tampoc. El problema, per aquesta banda, el tenim en els deterministes, grossos i petits.
Desgraciadament, l'unionisme a Catalunya és etnicista i profundament tribal. Per això intenta arrossegar als altres, especialment als peix bullit, cap a aquest tipus de dicotomies per tal de poder acusar als altres (sempre hi ha els altres) de racistes i xenòfobs.
Confio que tots plegats ens sabrem sostreure d'aquest tipus d'argumentacions, però tinc por que fem sortir argumentaris tronats propis de la primera "ciència" antropomorfista i de màquines binàries.
28 de setembre 2012
La Puta i la Ramoneta s'han afiliat al PSC
Ha estat la meva piulada més celebrada, tant que me l'ha copiada un articulista important. Ben mirat té gràcia, però no és graciosa.
El nostre país, d'ençà de la segona meitat del segle XX, és el país del sí però no. D'això en diem fer la Puta i la Ramoneta (no faré la crítica de les bajanades que han dit sobre l'expressió eminents filòlegs).
El Molt Honorable President Pujol va dir fa uns dies que era l'hora de deixar de fer la Puta i la Ramoneta. Les va expulsar de Convergència (a Unió hi ha una cosina seva amb poc cabell que ja tindrem temps de glossar un altre dia) i òrfenes de partit van anar corrent al carrer Nicaragua disposades a lluitar pel seient de l'Ernest Maragall així que l'expulsin del partit.
Ben mirat podria ser que no l'expulsessin a l'Ernest, fins i tot podria ser que no marxés ell, el putairamonetasisme està impregnant amb tanta força el partit que sempre s'ha cregut la imatge real de Catalunya que tot és possible, fins i tot abstenir-se quan els pregunten que volen ser de grans.
Ara la seva ensenya és el federalisme que amb tanta insistència han defensat de la mà del descamisado Guerra, el senyor feudal Rodríguez Ibarra i la senyora Capitán Mande Firmes. No cal dir-hi res més.
De tota manera, el definitiu aterratge del putairamonetasisme al carrer Nicaragua, no és una bona notícia. Deixar l'esquerra indefinida en mans de ICV etc. és un drama del mateix nivell o pitjor que el que patim perquè no hi ha una esquerra socialdemòcrata independentista (el misteriós cas d'Esquerra Republicana el deixo per un altre dia).
Si les eleccions acaben anant sobre el que sembla que van tenen mala peça al teler mentre no escullin bàndol... I, si l'escullen, tampoc se'ls creurà ningú. Quan parlo de bàndols no parlo d'independentistes i unionistes, parlo d'autodeterministes i deterministes. L'altra distinció no es jugarà, si es juga, fins més endavant.
La única cosa coherent que ha sortit de tot això és que segueixen sent un partit d'odre. Potser s'han adonat que les darreres eleccions no les han anat perdent per massa catalanistes si no que les han anat perdent perquè cada dia semblen menys seriosos (el partit, hi ha individus molt interessants).
El nostre país, d'ençà de la segona meitat del segle XX, és el país del sí però no. D'això en diem fer la Puta i la Ramoneta (no faré la crítica de les bajanades que han dit sobre l'expressió eminents filòlegs).
El Molt Honorable President Pujol va dir fa uns dies que era l'hora de deixar de fer la Puta i la Ramoneta. Les va expulsar de Convergència (a Unió hi ha una cosina seva amb poc cabell que ja tindrem temps de glossar un altre dia) i òrfenes de partit van anar corrent al carrer Nicaragua disposades a lluitar pel seient de l'Ernest Maragall així que l'expulsin del partit.
Ben mirat podria ser que no l'expulsessin a l'Ernest, fins i tot podria ser que no marxés ell, el putairamonetasisme està impregnant amb tanta força el partit que sempre s'ha cregut la imatge real de Catalunya que tot és possible, fins i tot abstenir-se quan els pregunten que volen ser de grans.
Ara la seva ensenya és el federalisme que amb tanta insistència han defensat de la mà del descamisado Guerra, el senyor feudal Rodríguez Ibarra i la senyora Capitán Mande Firmes. No cal dir-hi res més.
De tota manera, el definitiu aterratge del putairamonetasisme al carrer Nicaragua, no és una bona notícia. Deixar l'esquerra indefinida en mans de ICV etc. és un drama del mateix nivell o pitjor que el que patim perquè no hi ha una esquerra socialdemòcrata independentista (el misteriós cas d'Esquerra Republicana el deixo per un altre dia).
Si les eleccions acaben anant sobre el que sembla que van tenen mala peça al teler mentre no escullin bàndol... I, si l'escullen, tampoc se'ls creurà ningú. Quan parlo de bàndols no parlo d'independentistes i unionistes, parlo d'autodeterministes i deterministes. L'altra distinció no es jugarà, si es juga, fins més endavant.
La única cosa coherent que ha sortit de tot això és que segueixen sent un partit d'odre. Potser s'han adonat que les darreres eleccions no les han anat perdent per massa catalanistes si no que les han anat perdent perquè cada dia semblen menys seriosos (el partit, hi ha individus molt interessants).
27 de setembre 2012
Eleccions constituents?
Bé, ja ho tenim aquí.
El Molt Honorable President senyor Artur Mas diu que convocarà eleccions el 25 de Novembre d'aquest any. Sembla que les eleccions tenen un objectiu clar: Aclarir si els catalans volem ser independents. O potser aclarir si ens volem autodeterminar tot votant en un referèndum (o una consulta o ...).
En tot cas tot això va molt més enllà que qualsevol altre a anat els darrers quaranta anys.
Fins aquí els fets.
Les paraules van molt més enllà i sovint és difícil estar fora del soroll que envolta tot plegat. Ahir veient al sempre interessant Carlos Girauta amb les venes del coll apunt de rebentar a can Cuní (mentre defensava una mentida, quan es parla de llengua aquest home perd la capacitat de comprensió lectora) vaig pensar que potser sí que aquesta vegada les paraules i els fets aniran pel mateix camí.
He seguit a estones el debat de política general, i no m'he excitat gaire (no vaig sentir al ciudadano i doma Alicia està dintre d'uns decorats d'en Dalí, no toca vores). Em faig algunes preguntes, alguna de recurrent: Al carrer Nicaragua no tenen ningú més solvent per presidir el grup? A ERC no sabien que calia sortir a la roda de premsa al parlament després del discurs del MHP?
Deixem-ho córrer. Però la política parlamentària està feta de petits detalls, de formes. Malgrat que els vents de l'altiplà repeteixen allò de que ens perd l'estètica sovint les formes i les litúrgies les xafem amb focs de camp.
Però les paraules del MHP senyor Mas han estat, a estones, d'alta dignitat institucional. En contra del que pensàvem molts controla molt bé els tempos, no sé si controla tant bé les respostes dels rivals. Però uns dies abans de la manifestació de la diada els seu equip va començar a marcar el camí que ens ha conduït a aquesta convocatòria electoral.
Ja veurem com acaba, però ho seguiré amb atenció aquí al bloc.
El Molt Honorable President senyor Artur Mas diu que convocarà eleccions el 25 de Novembre d'aquest any. Sembla que les eleccions tenen un objectiu clar: Aclarir si els catalans volem ser independents. O potser aclarir si ens volem autodeterminar tot votant en un referèndum (o una consulta o ...).
En tot cas tot això va molt més enllà que qualsevol altre a anat els darrers quaranta anys.
Fins aquí els fets.
Les paraules van molt més enllà i sovint és difícil estar fora del soroll que envolta tot plegat. Ahir veient al sempre interessant Carlos Girauta amb les venes del coll apunt de rebentar a can Cuní (mentre defensava una mentida, quan es parla de llengua aquest home perd la capacitat de comprensió lectora) vaig pensar que potser sí que aquesta vegada les paraules i els fets aniran pel mateix camí.
He seguit a estones el debat de política general, i no m'he excitat gaire (no vaig sentir al ciudadano i doma Alicia està dintre d'uns decorats d'en Dalí, no toca vores). Em faig algunes preguntes, alguna de recurrent: Al carrer Nicaragua no tenen ningú més solvent per presidir el grup? A ERC no sabien que calia sortir a la roda de premsa al parlament després del discurs del MHP?
Deixem-ho córrer. Però la política parlamentària està feta de petits detalls, de formes. Malgrat que els vents de l'altiplà repeteixen allò de que ens perd l'estètica sovint les formes i les litúrgies les xafem amb focs de camp.
Però les paraules del MHP senyor Mas han estat, a estones, d'alta dignitat institucional. En contra del que pensàvem molts controla molt bé els tempos, no sé si controla tant bé les respostes dels rivals. Però uns dies abans de la manifestació de la diada els seu equip va començar a marcar el camí que ens ha conduït a aquesta convocatòria electoral.
Ja veurem com acaba, però ho seguiré amb atenció aquí al bloc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)