El niu de l'esparver

Una escudella espera mentre un tronc encén la il·lusió clara de la cara de l'infant Memòria enrere  de muntanyes no trescades i platges oblidades Salut i esperança bon Nadal bon any nou 

Vam seure a la terrassa d'un bar d'aquells d'anar ràpid, però dels que pensen en els clients: quatre diaris i dos esportius. Trobes a faltar-ne algun en català, però això a Barcelona està a la llista dels impossibles. I el cafè és de categoria A. Dintre sona la versió mítica de l'Hotel Califòrnia dels Gipsy Kings. Cremem cigarretes de final de tardor. Cigarretes de tornada, al final de la tardor. No parlem de política. Mai no n'hem parlat, penso. Llistem penes, algunes fútils, d'altres serioses. Confessem somnis, alguns, ens en callem d'altres. El cafè em deixa un gust amarg. Agredolç com la salsa infecta del restaurant xinés de la cantonada. El cafè no és cartesià. La vida no és cartesiana i jo tendeixo a descuidar massa els amics, penes de solitari. I tot té la seva banda sonora.

Sí, ja fa una temporada que no dic res. Només observo. Mentre un ocell salta de branca en branca a l'arbre que tinc a la finestra vaig repassant amb austeritat franciscana (ara en diuen zen) un bon grapat de papers, dels que la majoria han acabat a la paperera i d'aquí una estona al contenidor blau (i no per convenciment, jo i el reciclatge tenim algun petit problema comprensió... un altre dia en parlarem). Alguns, segurament despistats en perdre l'humor, s'han pensat que la discussió a occident està entre grup (estat o classe, tant se val) i individu. Algú, una mica més atent, va adonar-se que el segle de les llums i el romanticisme són conseqüència de la derrota del misticisme. A Barcelona o a Malplaquet. Però las coses ja anaven de mal borràs des de el dia que Francesc d'Assís es va despullar davant de son pare i el bisbe. La pobresa, l'austeritat i la senzillesa són expressions del materialisme. Els hippies, malgrat ells mateixos, van ser un posicionamen

Ahir al capvespre vam tornar cap a casa esgotats després d'anar a veure qui tenia el nas més llarg a la cosa aquesta de la diada (nacional o no segons a qui votis). Com que vivim al rovell de l'ou dels actes (institucionals, cívics i incívics) hi vam passar al matí i a la tarda. Primer de tot felicitar als llibreters que van sobreviure a la torradora del matí, ni a la platja he passat tanta calor. Després les curiositats: Veure estelades de les grogues al coll de converses en castellà segueix sorprenent-me. Som un país estrany, molt estrany. Aquest any he vist més banderes als balcons. Signe defensiu o ofensiu? No ho se, mobilitzant segur. A la fira del passeig Lluís Companys m'hi he atabalat una mica: molta gent i bastants freaks. Però vaig tornar a sentir un país viu. estrany, però viu.

Suposo que no ens ho podem treure de sobre, però allò de la feina ben feta no té fronteres ha anat pel pedregar. Sento bordar als puritans de sempre sobre el numeret de la RMI o PIRMI. Diuen que el govern només s'atreveix amb els dèbils. Però pensem el que hi ha: Efectivament, ningú no es creu que els serveis socials facin la feina que se suposa que han de fer. Sobretot qui sap com funciona el món dels serveis socials oficials . Però anem amb compte: el frau no és més que un reflex de la filosofia de la subvenció, un sentiment paternalista de mentalitat feudal al mainstream del pensament patri. El nyap és fer les coses a mitges, no enfrontar-se amb el problema i intentar crear estat d'opinió entrant a sac (quan no es dominen els mitjans de comunicació són ganes de fer el préssec). Ningú es dedica als serveis socials sense una determinada visió del món. Massa sovint des d'una visió paternalista del que és la pobresa. Intenteu llegir les crítiques al taló del hono

Sovint el llibre dels morts s'escriu amb cara esquerpa. Recordo quan aquells miserables de SOS Racisme us van insultar i agredir pel carrer pel simple fet de pensar i dir el que estàveu veient (i que tants d'altres han callat perquè no tocava). Vos i jo, en aquest tema com en tants d'altres, no pensàvem el mateix. Malgrat tot, mentre vaig fent-me gran, algunes coses de les que dèieu les començo a entendre. Al nostre país li falta tremp i li sobren papallones. Vos vau ser part del tremp. Molt Honorable Heribert, descanseu amb pau... i en pau. 

Diuen que res és etern. Potser és veritat, hi ha moments que penses que tan sols és etern el canvi. Però si t'atures, fas mitja passa enrere i t'ho mires amb aquell rictus que es fa als llavis quan veus que tot és fatu, veus que tot plegat només són ombres en un mirall esberlat. Potser, com em va dir un amic saludat l'altre dia, haurem d'omplir d'espelmes la capella de santa Llúcia. No ens hi veiem, l'arbre no ens deixa veure el bosc i l'arbre està bastant atrotinat. A més a més ens pensem que l'arbre és l'únic que hi ha i ja em perdut l'empenta de fer les quatre passes que calen per anar una mica més enllà. Quan parlo amb Ubertino em fa l'efecte que l'infern és el paradís vist des d'un altre cantó. - Guillem de Baskerville.

Un nen gran frustrat perquè de petit mai no li van regalar una bicicleta i que ara escriu perquè no és cosa de viure tota la vida dels calers de la iaia. I ho fa prou bé, molt millor que jo. A vegades penso que per escriure bé fa falta tenir una infància molt desgraciada. Clar que jo no visc d'escriure, jo visc de fer bé la meva feina sense servituds a cap amo al que hagi de venerar perquè no em volen enlloc més. Quan algú pretén viure de posar el dit a la nafra a algú altre, a tot el país, més enllà de l'enveja rabiosa de nen frustrat ha de tenir pebrots per proposar solucions, o si té calers, ha de tenir la dignitat moral de jugar-se'ls. Potser algun dia ens regalarà un projecte digne del seu discurs purità, però a un servidor ja se li han acabat els quartos de sentir que tots ho fan malament mentre els refugiem sota la faldilla, no figurada, d'uns elàstics rutilants.  Massa sovint fer de nen rebec quan la calba guanya als cabells és trist. Un cop tens un fill h

Ara tothom dorm. Aprofito per llegir quatre coses i mirar com estan les coses entomant la xafogor barcelonina amb resignació gairebé franciscana. Fa dies que no penso en el país. Fa dies que no bullo a la ciutat. Fa dies, masses, que no surto al bosc. Hi ha coses que canvien la vida, hi ha realitats que superen qualsevol pla i hi ha camins que no es repeteixen mai malgrat passar-hi dia sí i dia també. No hi ha res excels si només penses en el dia a dia. Però no hi ha res extraordinari si no vius (el) dia a dia. No, no espero grans èpiques, perquè l'èpica es viu, mai no s'espera. L'èpica no te la trobes a la cantonada si no surts a buscar-la. Aleshores apareix, no sempre allà on l'esperes, però apareix si perseveres. Pensava... i l'Esparveret s'ha posat a plorar.

Avui parlo de mi. Quina gràcia té si no escriure un bloc si no pots parlar de tu mateix? Poc a poc, a tot arreu van passant coses. I no totes van per on voldries. Quan planteges que començar l'estiu vol dir començar un període de feina prou gran com per fer-te decidir que l'esparveret estreni guarderia, vol dir que sovint les coses no passen segons la lògica normal dels temps si no que passen segons una lògica pròpia del fat. Mentre escric, fora, el sol de resquitllada somriu a la paret de l'edifici del davant. Sovint la tristor de recordar antigues ferides, un fotimer de llibretes que cremaré per Sant Joan, no és més que una pipa políticament incorrecta.

Qui de bona fe es pensa que "els indignats" són una colla d'espontanis sense cap organització al darrera, patina. Qui es pensa que el que va passar ahir era inevitable no ha fet un anàlisi gaire acurat del que passa. Però si ens creiem els vídeos intoxicants com el que s'està fent servir per acusar als mossos de provocar els aldarulls simplement la nostra candidesa és colossal. Deixo a banda el numeret del conseller Puig (en un país normal ja estaria destituït, però si vam aguantar quatre anys al tàndem Saura-Boada podem aguantar-ho tot) en ocasió de la roda de premsa de l'inefable Arcadi Oliveres. Però no tinc ganes de deixar passar la roda de premsa que va fer en nom de Justícia i Pau. Ja sabem que Justícia i Pau és ell i ell és Justícia i Pau. Sempre he tingut problemes amb els venedors de veritats absolutes i amb els posseïdors de la veritat i del progrés. Viuria millor si fes cas a un professor que vaig tenir que en pau descansi que ens deia allò de &qu

No ho tradueixo, no tinc temps i ja en parlaré quan pugui: Ho he tret del bloc del Jose Rodríguez que avui ha tingut la gentilesa de resumir el que jo penso molt millor de com ho faria jo: Hay dos cosas que yo no acepto: Me declaro Antonymous a la censura que realiza Anonymous y al cierre del Parlament de los de #acampadabcn La primera es acallar por la violencia a alguien . Que anonymous se dedicara a hackear, tumbar o cerrar las webs de las organizaciones o instituciones o incluso personas que no comulgan con sus ideas es algo que puede sonar “muy revolucionario” pero no deja de ser lo más reaccionario que se puede hacer en la sociedad de la información. Es el fascismo traducido a bit, el acallar en base a la pura violencia. Es lo mismo que abuchear a alguien que sale a hablar en público, o ir a reventar un acto político. El “por mis huevos” te acallo y te quito la voz. Sin ninguna otra legitimidad que el simplemente lo que dices no me gusta. Sin ningún lugar al que

Ara sembla que la modernitat és fer focs de camp a les places públiques. Curiós, a la vegada que ens han prohibit l'acampada lliure. Jo, tot innocència, em pensava que els focs de camp estaven passats de moda, però sembla ser que no. Política vintage enlloc de mirar endavant. Ho dic amb un somriure nostàlgic. Malgrat tot, perquè una cosa funcioni cal treballar. No és garantia de gaire cosa, però és condició necessària... No suficient. I mentre fem focs de camp veiem que la feina ben feta pot triomfar malgrat tot. Ep, podem fer focs de camp i la feina ben feta, però un moment o altre cal dormir. Deu ser per allò de que parlar de valors és parlar de veritats revelades: quan algú em parla de llibertat i justícia un tic fa que se me'n vagi la mà a la butxaca. Caminant pels marges sempre acabes enfangat, però el camí no sempre mena cap a on tu vols anar.

Avui és dia gran. La festa és el símbol i no hi ha que faci més festa que el futbol (oi, gent?). Els dies comencen al capvespre i ho farem lloant una batalla incruenta en una justa de valors moderns. Després, al matí, alguns prendrem palmes i branques d'olivera disposats a celebrar no sabem gaire què, fum de reis a l'ombra. De tota la mitologia cristiana l'entrada a Jerusalem sempre és el que m'ha costat més de pair, molt més que la creu. Sóc així de raro, que voleu fer-hi. I d'avui en vuit Sant Jordi. No sé a on el viuré gràcies a la superposició de calendaris que permet trencar una mica la rutina. Mort al calendari de la revolució, mort a la deessa raó. I no, no sabem fer poesia a cop de teler, deixem que la melodia brolli poc a poc. I ballem com David.

No puc fer-ne una anàlisi pacifista, el Sant Pare m'ho haurà de perdonar però he sortit bastant relativista. Sonen tambors de guerra a les ribes del nostre mar, i espereu el dia que mori el rei d'Aràbia que les coses encara seran millors. Ara una bona part de les veus que cridaven No a la Guerra metre aplaudien els míssils de Hammàs fa uns anys aplaudeixen que els occidentals ens impliquem en la guerra civil a Líbia. Els altres no tenen solució: si hi participa estats units allò és una agressió imperialista. Però... Més enllà de les qüestions ideològiques (o econòmiques) que justifiquin o no implicar-se en una guerra el que no entendré mai és que es faci a mitges. Durant els anys que porto jugant a guerres a hores mortes, des de escacs a FoW , passant per una llista llarga de jocs variats he arribat a una conclusió: si ataques fes-ho així que puguis però sabent com en sortiràs. Ja Sun Tzu (Sunzi) a l'Art de la guerra , uns quants segles abans de la nostra era, va de

Dimecres de cendra. Comença la quaresma, que aquest any a casa ho serà de debò i per obligació. Hi ha dies que s'agrairia tenir el Crist de Don Camillo o l'escolanet de Mossèn Tronxo per poder rondinar amb l'elegància que mereix la circumstància. El pla quaresmal, a 110 per hora naturalment, és ric i alegre. La gran virtut no gastronòmica que té la quaresma és que podem aturar-nos: Algú haurà d'inventar una quaresma civil per tal de fer virtut del desgavell. La virtut gastronòmica és evident: el peix m'encanta. Sobretot les receptes que només fem aquests dies (no hi ha carxofes tot l'any). La quaresma tardana fa llum de les ombres del final d'hivern. I m'agrada... Igual que m'agrada la tardor. Un cop passi aquesta quaresma, que serà més llarga que la litúrgica, em fumaré un puro al castell de Montjuïc. A l'alba, veient com surt el sol mar enllà.

Feia temps que ho esperava, però sempre ve de nou. Moltes vegades un pensa que tal dia farà un any vol dir oblidar-se'n. No, tal dia  farà una any és simplement això: el temps passa i les coses canvien. Ras i curt. Diguin el que diguin les coses canvien a millor. Més enllà de les desgràcies, que també hi són. Però no, tot just fa un any que sortíem de l'hospital amb un de nou a la família i ara ja corre per casa. I tot a canviat.  

El professor de filosofia que vaig tenir a tercer de BUP va organitzar una debat a classe sobre metafísica. Jo, un dels pocs que tenia una idea clara a favor de la metafísica, em vaig apuntar a atacar-la. És més fàcil argumentar-hi en contra. Ho era aleshores que gairebé tothom era prometafísica i ho és ara, encara més, que gairebé tot el meu entorn és antimetafísica. Ara m'apuntaria a l'altre bàndol. Perquè penso a arribat un moment que ja no estic per discussions subtils, no estic per construir dialèctica... Ara m'interessa molt més la idea. Coses d'adolescent tronat i d'idealista impenitent. Impertinent. Però compte, senyors de les meditacions, la metafísica no és màgia. És simbolisme i per això ningú l'entén.

Estava ordenant les pipes i m'he adonat que fa més d'un mes que no n'encenc una. No, no penso deixar de fumar. El puritanisme m'inquieta. El puritanisme alimenta l'idealisme i l'idealisme alimenta el puritanisme. Nota pels que no en coneixen, el puritanisme no parla de sexe. El puritanisme pot ser nimfòman i els exclosos, aleshores, serien els castos. El que fa una actitud puritana és el dogma i la rigidesa, tan hi fot que siguis Greenpeace o l'arquebisbe de Madrid. Un cop descartat fer-me purità començo a dubtar dels meus objectius: personals i de tribu. Segur que té sentit creure en el país? Segur que paga la pena esforçar-se per tirar endavant? Segur que encarar la frustració m'interessa? Això pel que fa al país. Hi ha qui parla d'audàcia quan en realitat parla de dogmes. Hi ha qui reclama puresa de sang, haurem de cuidar-nos del Gulag. Pensant en cosetes menys trivials, més de pensament: Paga la pena creure en els símbols? Que coi