Sí. Avui m'han dit franquista. M'havien adjectivat de moltes maneres, però avui algú m'ha dit franquista perquè li he dit que "I, finalment, els que han votat a favor de la cosa són de les terres de l'Ebre, a Barcelona es va votar en contra."
Ben mirat potser m'ho ha dit perquè li he demanat arguments per dir que un científic ha mentit. I demanar arguments segurament és franquista, perquè els arguments sempre són evidents i si algú no opina el que és correcte segur que menteix.
Però resulta que jo vaig sortir crític i no em crec els arguments si no em donen dades, i per desgràcia la discussió sobre la cosa nuclear d'Ascó s'ha fet sense donar gaires dades, perquè ja fa massa temps que l'argumentació contra qualsevol tema nuclear és "Nuclears No Gràcies".
Hi ha un fotimer d'arguments contra el dipòsit de restes radioactives a Ascó però no estic disposat a empassar-me arguments sense dades, perquè la ciència exigeix una mica de rigor i fa massa temps que em vénen arguments de la profunditat de: "Això és molt perillós" I jo pregunto "per què?" i em responen: "Ets un Nazi".
I, si el rigor és aquest entenc que discutim les coses a base de pancartes. Però a això jo no estic disposat a jugar-hi.
I, pels amics de les terres de l'Ebre, no busqueu la font dels vostres problemes a Barcelona. Si els polígons industrials estan mig buits alguna cosa teniu a dir-hi.
26 de gener 2010
20 de gener 2010
De normes i realitats
Em costa molt d'entendre per què nassos tothom insisteix en crear realitats virtuals i els legisladors, a sobre, a legislar com si aquestes realitats virtuals fossin realitats reals.
Va per l'atzagaiada de Vic, sobre la que pràcticament només he sentit tonteries dels uns i dels altres.
L'única cosa que tinc clara sobre aquest tema és que la llei està feta amb els peus. No entenc com ens podem permetre tenir gent aquí a la que no deixem treballar legalment, més enllà de si tenen dret al serveis o no.
A mi les reivindicacions de papers per tothom m'havien semblat perverses sempre, però fer el papanates tenint gent a la que no deixem treballar o tenir gent sense una mínima cobertura social no és només pervers, és estúpid.
Però també és pervers i estúpid tenir una llei feta entre Madrid i Brusel·les que hagi de pagar l'ajuntament. I aquesta és la mare dels ous.
La resta són pavanes... I perilloses.
Va per l'atzagaiada de Vic, sobre la que pràcticament només he sentit tonteries dels uns i dels altres.
L'única cosa que tinc clara sobre aquest tema és que la llei està feta amb els peus. No entenc com ens podem permetre tenir gent aquí a la que no deixem treballar legalment, més enllà de si tenen dret al serveis o no.
A mi les reivindicacions de papers per tothom m'havien semblat perverses sempre, però fer el papanates tenint gent a la que no deixem treballar o tenir gent sense una mínima cobertura social no és només pervers, és estúpid.
Però també és pervers i estúpid tenir una llei feta entre Madrid i Brusel·les que hagi de pagar l'ajuntament. I aquesta és la mare dels ous.
La resta són pavanes... I perilloses.
05 de gener 2010
Mentides i il·lusions
Sempre m'ha posat bastant nerviós la gent que es pensa que cal mentir per mantenir la il·lusió.
A casa el matí de reis sempre hi ha una estesa, més nodrida o menys, de paquets i paquetets. Sempre. Quan hi ha hagut criatures i quan no n'hi ha hagut. I tots, sempre, hem sabut qui els posava.
Bé, de tant en tant, de trascantó, hi havia algun paquetet de més, més humil, mal embolicat que posava algú que s'havia calçat el turbant quan no li tocava. Però la il·lusió també és això. Embolicar-se un turbant, cercar els ulls dels altres, saber que els miracles som nosaltres i no imatges a sobre d'un camell.
La màgia no pot ser l'engany, la màgia és saber viure mirant endavant i saber entendre la il·lusió amb cor d'infant, saber que entre un somriure i un altre pot haver-hi un món i que la llum als ulls no necessita mentides, tot és més senzill.
A casa el matí de reis sempre hi ha una estesa, més nodrida o menys, de paquets i paquetets. Sempre. Quan hi ha hagut criatures i quan no n'hi ha hagut. I tots, sempre, hem sabut qui els posava.
Bé, de tant en tant, de trascantó, hi havia algun paquetet de més, més humil, mal embolicat que posava algú que s'havia calçat el turbant quan no li tocava. Però la il·lusió també és això. Embolicar-se un turbant, cercar els ulls dels altres, saber que els miracles som nosaltres i no imatges a sobre d'un camell.
La màgia no pot ser l'engany, la màgia és saber viure mirant endavant i saber entendre la il·lusió amb cor d'infant, saber que entre un somriure i un altre pot haver-hi un món i que la llum als ulls no necessita mentides, tot és més senzill.
03 de gener 2010
Anònim i lliure
No em registro mai als llocs que em demanen nom i cognom. No és del tot cert, però ja és això.
No sóc persona de discussions interminables ni d'opinions irreductibles, no recordo haver insultat mai a ningú per escrit. La civilitat no és aliena a la meva manera de veure el món, i el món virtual és món. Malgrat ell mateix.
Però no em sento còmode publicant coses que no sempre són políticament correctes, tot i que un amic opina que sóc d'una correcció que fa fàstic. Mentre no m'hi guanyi la vida les meves opinions per ser lliures han de ser anònimes. Perquè el delicte en l'estat de dret es tenir opinió pròpia, pensar que l'estat i el dret no poden estar per sobre de la meva consciència ni de la meva persona i posar en dubte algunes coses, per exemple la seva legitimitat.
En el fons sempre he estat una mica individualista, un anarquista fora del manual i m'ha agradat massa poder fer la meva... al meu racó, els altres no tenen perquè patir-me igual que jo no suporto patir als altres.
El grup sempre m'ha fet feredat, tinc la mania de posar-ho tot en dubte i el grup exigeix un comportament gregari, especialment dintre dels grups que critiquen els comportaments gregaris dels altres grups.
I no, no diré que les banderes només serveixen per cremar-les perquè cremar una bandera també és una bandera. I qui ho hagi d'entendre ja m'entendrà.
No sóc persona de discussions interminables ni d'opinions irreductibles, no recordo haver insultat mai a ningú per escrit. La civilitat no és aliena a la meva manera de veure el món, i el món virtual és món. Malgrat ell mateix.
Però no em sento còmode publicant coses que no sempre són políticament correctes, tot i que un amic opina que sóc d'una correcció que fa fàstic. Mentre no m'hi guanyi la vida les meves opinions per ser lliures han de ser anònimes. Perquè el delicte en l'estat de dret es tenir opinió pròpia, pensar que l'estat i el dret no poden estar per sobre de la meva consciència ni de la meva persona i posar en dubte algunes coses, per exemple la seva legitimitat.
En el fons sempre he estat una mica individualista, un anarquista fora del manual i m'ha agradat massa poder fer la meva... al meu racó, els altres no tenen perquè patir-me igual que jo no suporto patir als altres.
El grup sempre m'ha fet feredat, tinc la mania de posar-ho tot en dubte i el grup exigeix un comportament gregari, especialment dintre dels grups que critiquen els comportaments gregaris dels altres grups.
I no, no diré que les banderes només serveixen per cremar-les perquè cremar una bandera també és una bandera. I qui ho hagi d'entendre ja m'entendrà.
01 de gener 2010
Canviant de pell
Un dia nou, ventós i clar. Un any nou amb l'esperança que es manifesta fent bonys a la panxa de la M.
El darrer any ha estat bo. La bondat d'un any es fa comptant les alegries i no les desgràcies. Més enllà d'això tot és fum.
La vida és dels que quedem. Els que se'n van ja han viscut el que havien de viure i l'any s'endú el que s'endú, que no sempre és el que voldríem que s'endugués.
Davant nostre hi queden molts camins per trescar, molts prats per seure i moltes pipes per fumar. És la pregària de deixar passar el temps mentre fem la nostra via i prenem temps al rellotge aturat.
Aquest és un nou any. Un Nadal gairebé fora de la capvuitada i una nova esperança.
Que el pugueu viure amb l'alegria de mirar la cara positiva de la vida.
Sigueu també feliços.
El darrer any ha estat bo. La bondat d'un any es fa comptant les alegries i no les desgràcies. Més enllà d'això tot és fum.
La vida és dels que quedem. Els que se'n van ja han viscut el que havien de viure i l'any s'endú el que s'endú, que no sempre és el que voldríem que s'endugués.
Davant nostre hi queden molts camins per trescar, molts prats per seure i moltes pipes per fumar. És la pregària de deixar passar el temps mentre fem la nostra via i prenem temps al rellotge aturat.
Aquest és un nou any. Un Nadal gairebé fora de la capvuitada i una nova esperança.
Que el pugueu viure amb l'alegria de mirar la cara positiva de la vida.
Sigueu també feliços.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)